Jodie Foster
No sóc una defensora acèrrima d’això que en diuen outing. I tampoc no és una gran sorpresa que Jodie Foster confirme que la seua parella és una dona. No diré, com alguns afirmen, que es nota en el blanc de l’ull o que es pot intuir per l’aspecte de les persones de manera inqüestionable. Però hi havia dades suficients per pensar-ho.
El que m’impressiona és que haja tardat tants anys en dir-ho, i que haja estat nerviosa a l’hora d’incloure la seua companya entre les persones a les que agraeix el suport que li donen (ho va dir fa uns dies, en recollir un premi). Em sembla que, a més de ser una mostra del desig de separar la seua intimitat de la seua imatge pública, és un indici clar de com estan les coses, de les pors que encara desperta manifestar obertament a qui estimes o deixes d’estimar, i de les possibles conseqüències que això pot tindre en la vida professional i en altres àmbits.
Per això, crec que ha estat un veritable acte de valentia. (I per això he triat aquesta imatge per acompanyar l’apunt).
¿La seua parella és una dona? Però si una parella són dos o dues "el que siga" deus voler dir que la seua mitja parella (o companya, nóvia, esposa, muller, mitja taronja, etc.) és una dona. Parlem amb propietat (com fas ja en el segon paràgraf).
…és una bona cosa, genial, bo per a tothom, però és clar que ha de ser absolutament voluntari. Com tot.