Actualitzant el que deia fa un parell d’apunts: ja no tinc queixal.
Gairebé trenta-dos anys criant-lo i en cinc minuts, pim, pam, fora. La sort és que ha eixit tot d’una, i no ha calgut posar-hi punts ni res. Però impressiona de mala manera. I, tot i que ha anat molt bé, quan ha passat l’efecte de l’anestèsia (quina sensació que et punxen el paladar!), ha començat a fer mal. I encara en fa, tot i els analgèsics.
Crec que hui no podré fer molt més que anar canviant de postura al sofà.
És un bon moment per començar a veure Lost, o Heroes o qualsevol altra sèrie de l’estil.