Dolor inimaginable

Quan creus que ja no pots sentir més mal, que suportar la pèrdua dolorosa de la persona que més has estimat és el màxim que pots aguantar, resulta que no.

Que encara poden enfonsar-te més. Humiliant-te, insultant-te, negant-te. Les mateixes persones amb qui has compartit moments espantosos són ara, quan encara no fa un mes de tot plegat, llops avariciosos sense escrúpols. I a sobre ho volen fer passar per un acte de bona fe i disfressar-se amb pells de corder.

Com es pot faltar a la paraula donada a una filla morta i dormir tranquil·lament és una cosa que escapa al meu enteniment. Diuen que tal fas, tal trobaràs. Però això no em consola.

I em pregunte què he fet jo per trobar-me en aquesta situació.

9 pensaments a “Dolor inimaginable

  1. i la meua intervenció replicant, no m’havia atrevit a anunciar-te les meues visites. Malgrat que no vulgues presentar-me a la teua iaia com a "nòvio" a Nadal et deixe aquest trosset de muscle per a que recolzes la teua galta. 

    Un bes suau i tendre.

  2. Vivim en un sistema que necessita que estiguem permanentment insatisfets perquè consumim compulsivament tot allò que ha de "satisfer-nos".

    El sistema, a base de publicitat constant, de tècniques de màrketing, de bombardeig subliminal, ha aconseguit instal·lar-nos el neguit de la insatisfacció. La gent ja no es conforma amb el que té. Sempre necessita més. És una voracitat inconscient, ja enquistada en els nostres conductes sanguinis i el nostre estat d’ànim. Vivim per competir, per superar-nos, per superar el del costat i el del davant… i no ens adonem que res d’això ens farà feliços. Han de venir aprofitats vius com el doctor Corbella i en Jorge Bucay a recordar-nos què era el sentit comú, perquè ens l’han extraviat, o l’hem perdut. I qui perd el sentit comú, perd els valors bàsics. La generositat, l’altruisme, el joc net, la solidaritat, la compasió, l’amistat sense interessos… no dinamitzen el consum ni generen beneficis. La competitivitat, l’ambició, l’aparença, l’ostentació, la petulància… això sí que mou calés! Això és el que han après a fomentar-nos.

    Aquesta secta ancestralment hipòcrita i de doble i triple moral, de la qual ja has fet apostasia, té molta part de culpa d’aquesta epidèmia que ens ulcera la societat. La responsabilitat és compartida, també, pels empresaris sense escrúpols i els governs irresponsables que no només consenteixen aquest daltabaix, sinó que el fomenten a còpia de telescombraria (sovint, amb ells mateixos com a actors principals).

    I et preguntes què has fet tu per trobar-te en aquesta situació? Molt senzill: habitar aquesta part del món. Punt.

    Passa que, sovint, sota el munt de grisor que ens envolta, hi ha cors de persona que bateguen. De vegades tens la sort de topar-te’n un. I aleshores et sembla que has trobat un tresor.

    Ànims.

  3. Tot el que ens puga passar no n’és res de nou, ni de la societat de consum, ni de les presses per anar enlloch. És pura i simpliment el comportament humà, que ens agrade o no, fa milers d’anys que hi dura. Molt prosaïc si vols, però si una porta et se tanca, una finistra se t’obris.

  4. Sovint les reaccions dels altres no s’adiuen amb les que ens imaginàvem que serien. Quan ho constates és dur, però és així. Al final veus que és millor no esperar gaire dels altres i concentrar-te a ser coherent amb tu mateixa…

    Ànims!

  5. Ho sento molt desficiosa. Ànims i endavant que fins i tot aquest dolor pasarà, a poc a poc però ho farà, i al final quedaràs tu, que t’has mantingut. No estàs sola.

  6. …el dolent és que algunes, en decebre’ns, ens fan mal. Mal de veritat. En tot això que et passa em falten les paraules, però vull fer-te arribar, un altre cop i ni que només sigue telemàticament, perquè no tinc el plaer de conèixer-te en persona (potser sí que et conec una miqueta, tanmateix, a partir d’aquest teu bloc), el meu carinyo i el meu suport.

  7. com t’han vist dèbil i vexada, t’han deixat una mar de comentaris; quan estàs afirmativa i  optimista, posant llum en l’actualitat periodística, no s’explaien tant en els comentaris… la natura humana és molt previsible…

    salut i endavant,

    JCOB

Respon a pep Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *