Sant Andreu, un descobriment

Ahir vaig anar per primera vegada al barri de Sant Andreu. Hi ha moltes parts de Barcelona que, per a mi, encara són ‘territori comantxe’. No hi he posat mai els peus i, quan ho faig, de vegades em sorprenen.

Com ahir. El centre és fantàstic. Com devia ser Gràcia abans d’esdevenir el que és ara. Agradable, tranquil, amb aire de poble. Com l’aire que encara té, en certa manera, la rambla de Poblenou, que amb l’@22 és malmetrà de mala manera.

A la plaça de les palmeres, a la terrasseta d’un bar, vaig conéixer l’Aurora, que passava per allà i es va posar a parlar. És gallega, ara fa 7 anys que viu ací, amb els fills, i troba a faltar els arbres fruiters de sa casa de tota la vida. Feia temps mentre es feien les cinc en punt, que és l’hora a la que cada dia es pren un café amb llet. Això, després de fer un parell de voltes a la plaça i xerrar amb les noves amigues que ha fet al barri.

L’Aurora té 98 anys, camí dels 99, i una lucidesa i energia impressionants. I jo no vaig poder evitar una enveja terrible en pensar en qui ens ha hagut de deixar tan d’hora, amb tantes coses i il·lusions encara per fer…

Un pensament a “Sant Andreu, un descobriment

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *