Pasteres a casa nostra

Per primera vegada (que se sàpia) han arribat pasteres a les costes del País Valencià. I no una que s’havia perdut. Cinc en una mateixa nit. A Benidorm, el Campello, Guardamar i Pilar de l’Horadada.

Queda clar que la desesperació buscarà noves rutes sense descans, que la vigilància que es puga posar en els punts de pas ‘habituals’ no servirà de res perquè la mar és gran, i les ganes d’una vida mitjanament digna són més fortes que les patrulles nocturnes de la guàrdia civil.

I és hora d’adonar-nos que el ‘problema’ ja no és per als andalusos o per les illes Canàries, que també és nostre. A Tarifa fa anys que grups de veïns han creat una xarxa per ajudar als qui arriben i no són interceptats. Els donen roba seca, aigua i menjar que els ajuden a seguir el seu camí esperançat.

Em sembla admirable. No m’entengueu malament. No dic que s’haja de potenciar el que fan les màfies que porten persones d’aquesta manera. Però cal que tinguem present que els qui venen no són culpables, sinó víctimes que s’ho juguen tot perquè no veuen una altra alternativa possible.

Un pensament a “Pasteres a casa nostra

  1. N’han d’haver-hi d’alternatives però, potser, amb esperances fites a més llarg termini. No, ells no en són de culpables d’haver estat objecte d’un tan atàvic saqueig, però, el defugir situacions sagnants d’injustícia no solucionarà mai res. He vist pobles gairebé morts en llurs quefers diaris només esperant el mannà que enviaran pel correu ordinari tots els fills desarrelats a terres llunyanes

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *