Apòstata desficiosa

Ni d'ací, ni d'allà, ni d'una mica més avall

Amor d’estiu: la Wii

Fa molts estiu, quan encara anava a l’escola, vaig començar una història d’amor amb nintendo. Els meus pares em van portar una gameboy de les primeres, d’aquelles que ara semblen enormes, de Canàries, amb el tetris i un cartutxo d’aquells pirata amb un centenar de jocs simples. L’idili va durar molts estius, i vaig passar amb la maquineta les hores de més sol ben escarxofada al sofà.

Des d’aleshores he tingut només encontres esporàdics amb les videoconsoles, i això que a casa en tenim un bon grapat: gameboy advance, nintendo DS, PS2 (la 1 la vam donar el nadal passat) i PSP. Capricis de l’E, que les vol totes.

Durant un temps de turbulències laborals, veia la cara del meu cap en tots els dolents del joc ‘time crisis’ de la PS2, que es podia jugar amb pistola. No podria calcular el que em vaig estalviar en terapeutes gràcies a aquell invent. I em vaig acabar el joc senceret.

La PSP mai no m’ha acabat de fer gràcia, tot i que el ‘loco roco’ és entretingut per a un viatge llarg o una cosa semblant. La nintendo DS, si li poses un joc amb trellat i no l’estupidesa del ‘brain training’, et permet tornar al passat, però amb una qualitat molt més digna. La nova versió del super mario bros m’ha salvat els nervis aquestes darreres setmanes de tantes hores d’hospital.

Com veieu, he perdut ja moltes hores de la meua vida en aquestes activitats lúdiques tan poc productives. I encara n’hi hauran més, perquè… ara tinc la Wii!!!!

I no es pot comparar a cap de les altres, perquè parlem d’una altra dimensió de videoconsoles. I això que per ara no he passat de començar a familiaritzar-me amb els jocs d’esports que porta de sèrie. Al golf i el bèisbol sóc un desastre. A les bitlles em defenc. Però la meravella és el tennis. Un joc molt ben fet, una sensibilitat del comandament espectacular, anar provant com millorar els efectes i somriure amb satisfacció quan aconsegueixes un passing shot dels de treure’s el barret.

Definitivament, enguany el meu amor d’estiu es diu Wii.



  1. Doncs em sembla que potser amb el loco roco jo tinga alguna cosa a veure… per cert, la teua germana té la meua psp. Com que ella es passa per ací normalment…
    Eh! Que ja és hora de tornar-la! :P, jeje
    Jo la wii vaig comprar-la i l’altre dia la vaig vendre, els gràfics em feien molta llàstima. Això de la "sensibilitat" del comandament, com que no. Sí, és clar que és un gran avenç, però dista molt de ser realment "sensible". I per altra part… no hi ha jocs que m’agraden.
    Jo sóc de tall vago: estirat al sofà i amb el comandament típic a les mans.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Sense categoria per desficiosa | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent