L’objecció a l’escola (educació per la ciutadania)

Sembla que, seguint les consignes catòlico-PePeres, comencen a registrar-se casos ‘d’objecció de consicència’ de pares i mares que no volen que els seus xiquets hagen de fer l’assignatura d’educació per la ciutadania. Sobretot ho fan pel tema breu que es dedica a parlar de l’homosexualitat (que es deuen pensar que s’apega només de nomenar-la) i dels ‘nous’ (existeixen des de fa anys) models de família. Diuen, també, que no volen que ‘sadoctrine’ les criatures, i que és una ‘intromissió en la consciència i moral dels alumnes’.

Sí senyors. En això últim hi estic d’acord. És el que fa l’escola: formar part del procés de creació de valors, consciència (personal, social, històrica, lingüística…), coneixement de l’entorn en què es viu segons els ulls de qui t’ho explica… El qui es crega que a l’escola es va a aprendre a llegir i multiplicar en un entorn inocu, és que no ha anat mai a escola.

I puc arribar a entendre que no estiguen d’acord amb els principis que s’inculquen en aquesta assignatura, més que res per la salut mental de la canalla. Perquè clar, a veure com compagines al cap d’un xiquet, els drets humans i el comportament del Vaticà, o la reproducció humana i la prenyamenta miraculosa de la mare de deu.

Ara bé, si resulta que es pot objectar i fer que s’estudie només allò que els pares volen, on s’han d’apuntar els que no estan d’acord amb la versió de la història que s’ensenya al País Valencià i que, per començar, no parla en cap moment del ‘País Valencià’? I com es pot fer objecció quan et trobes professors que afirmen rotundament que el català i el valencià són llengües diferents? O resultarà que l’objecció només val si és per ‘preservar la moral cristiana’?

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *