Conversa al Supercor de El Campello

A les botigues de El Campello, les de tota la vida, normalment t’atenen en
valencià sense problemes, però als supermecats o establiments que obrin només
a l’estiu, els dependents rarament són autòctons. Aquesta és la transcripció aproximada de la conversa que vaig tindre la setmana passada amb una caixera del Supercor per saber si dilluns, dia festiu al poble, estarien oberts.

– Dilluns obriu? – vaig dir jo.
– ¿Perdona? – va dir ella.
– Que si dilluns obriu.
Silenci. Cara de concentració, com de repassar mentalment les taules de multiplicar.
– ¿Dilluns es martes?
– No – vaig dir jo, amb un somriure.
– ¿Lunes?
– Sí.
– Ah, pues sí, el lunes abrimos, abrimos todos los domingos y festivos del verano.
– Moltes gràcies.
– De nada.

Al final resultarà que no és tan difícil, com a mínim, entendre’ns. I s’agraeix que no em digueren el ‘no te entiendo’ o el també freqüent ‘a mí me hablas en castellano’.

9 pensaments a “Conversa al Supercor de El Campello

  1. Allò important és mantenir-se sempre en català. Amb amabilitat, fins i tot amb un somriure… però sempre en català: recorrent, si cal, a sinònims o a la mímica. Difonguem aquesta pràctica i farem de la nostra una llengua necessària. I tots sabem que les llengües necessàries sobreviuen.

  2. En un bar-restaurant del mateix Balcó del Mediterrani (el bo i millor de la Tàrraco…), ple de turistes d’arreu del món…
    Jo:
    -Teniu llaunes per emportar?
    La cambrera sud-americana:
    -Huy, no te he entendido nada!!
    -Que si teniu begudes per emportar? Llimonades, cervesa…
    -¿Ah, bebidas quieres?
    -Sí, per emportar-me a casa.
    -¿Qué quieres?
    -Llimonada i cervesa, dos de cada.
    -Aquí tiene.
    -Moltes gràcies, adéu.
    -Adios.

  3. Correctíssim! sempre en català, amb amabilitat i sense tractar-los d’estrangers, amb un somriure. Passar al castellà és una barreja d’actitut acomplexada, servil i xenòfoba.

    Però a mi més d’un cop alguna noia sudamericana de restaurant m’ha dit "no hablo catalan" i es queda tan ample. I què fas? fotre el camp amablement? Somriure i seguir parlant en català? és esgotadora aquesta lluita.

    La única sol·lució és que els nanos d’aquest país no tinguin per què entendre el castellà. I garantir la immersió social en català a tots els nivells. I per tot això, sols amb un estat propi podem viure mínimament tranquils (i encara…).

    Sigui dit de pas que l’altre dia a Roma vaig posar-me a parlar en català amb un munt de gent i no hi ha absolutament cap, cap problema. Com vas tan acomplexat et sorpren i tot que tothom t’entengui i gairebé sense esforç. Un exercici altament recomanable per reforçar l’autoestima.

  4. Doncs a la meua nòvia, avui a la CAM li ha dit:

    – ¿Cómo te llamas?
    – Neus
    – ¿Ese nombre es vasco?

    Doncs ja veieu, en aquest món hi ha de tot. La cosa bona és que tot això dóna tema a la desficiosa 😛  

  5. A un autoservei hi ha algú preparant-se una ensalada. En el moment d’amanir-la no troba l’oli i li demana a la caixera, castellana ella.
    – Perdona, l’oli?
    – Ui, la Loli no trabaja esta mañana.

  6. Jo crec que el que s’ha de fer, quan algú diu que no t’entén en català, no és entestar-se en continuar somrient com si res (que resulta fals, perquè a tots ens toca la pera), sinó preguntar-li quan de temps porta aquí i avergonyir-lo una mica, si diu que ja porta un parell d’anys. I si cal fer-li un discurset sobre la terra que l’ha acollit. I, amb tota cordialitat, remarcar-li que a veure si la propera vegada que vinc ja n’has après una mica. L’individu/a s’adona que si no s’espavila trobarà un grapat de pelmes com tu i no es treurà la feina del damunt. I si resulta que sí que t’entén (que passa moltes vegades) el motives perquè abandoni aquesta actitud acomodatícia. Amb aquesta tàctica del bilingüisme passiu i amable no anem enlloc, tenim totes les de perdre, perquè s’acaben acostumant a les converses bilingües i no ens en sortim.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *