Records de comunió
Ahir va fer 23 anys que vaig fer la comunió. Que es diu ràpid (ai, em faig gran!). En realitat l’havia d’haver feta un any més tard, però com que havíem de canviar de ciutat, ma mare va parlar amb el mossén per veure si podia fer els dos anys de catequesis en un. Recorde el catecisme aquell, de tapes verdes, del qual t’havies d’aprendre de memòria diversos llistats: els manaments, els sagraments, els pecats… Tot en castellà rigorós, clar.
I t’havies de confessar, que feia molta por, perquè ja t’imaginaves cremant a l’infern. I total, el dia de la veritat, només podies dir que li havies furtat un duro a la mama per comprar-te xiclets, i que havies dit alguna mentida xicoteta. I amb un parell de parenostres t’ho perdonaven. Ben pensat, no és mal negoci això de la confessió.
Jo no tenia massa ganes de fer la comunió (era un rotllo tot plegat), però em van convèncer amb allò dels regals. Dos van valdre la pena: una màquina d’escriure i un àlbum per col·leccionar-hi segells. Encara el tinc, i ara la col·lecció és extensa i creixent, i d’aquell àlbum primet i blau he passat a tindre’n més d’una dotzena de ben gruixuts i tots colors.
El que no vaig entendre mai és perquè et regalaven coses d’imitació de nàcar. Un àlbum de fotos, un diari o el llibre aquell perquè la gent escriguera alguna cosa (jo no en vaig tindre i mai sabia què posar). I havent dinat, havies de repartir els ‘recordatoris’, aquells paperets
amb dibuixos com de postal nadalenca naïf que deien ‘la xiqueta
fulaneta ha fet la comunió tal i tal dia’, i als qual mai no els he
trobat cap utilitat.
També solien regalar-te un joc de coberts amb el teu nom. I el jesuset, que ja era per tallar-se les venes. Ara sembla que fan llistes de comunió al Corte Inglés, però no sé si les criatures poden triar els jocs de la Playstation o continuen endosant-los aquests objectes tan inútils.
El que pareix que continua igual, pel que he vist als aparadors, són els vestits. Però, segons he constatat amb altra gent, el trauma no ens el va causa tant el vestit propi com la resta de modelets que et compraven per anar a la comunió dels altres, que solien ser conjunts de pantaló i jaqueta del mateix color pàl·lid, o amb estampat de floretes, o si encara tenies pitjor sort, vestidet i calcetinets de perlé dels que piquen, com els del dia de la palma.
I tot plegat, per a què? En teoria, per fer-nos part de l’església i bla, bla, bla (i ja veieu que el resultat no estava garantit). En realitat, ‘perquè toca’ i per ‘què dirà la gent si no ho fem’. Afortunadament, cada vegada se’n fan menys, de comunions. Però encara hi ha qui pensa en el què diran quan el xiquet o xiqueta se’ls rebota i diu que de princeseta o marineret, que es disfresse un altre.