L'Hereu Riera

El 14 d’abril de 1945, a les acaballes de la Segona Guerra Mundial, doncs, la Delegació als Estats Units del Consell Nacional de Catalunya presentava una “Appeal to the United Nations on behalf of Catalonia”, signada per Josep Carner Ribalta [viquipèdia], Josep M Fontanals i Joan Ventura Sureda, demanant el reconeixement del nostre país per part de l’organisme supranacional. En parlava, molt oportunament, Miquel Strubell,
sociolingüista i membre promotor de Sobirania i Progrés, en un escrit (“Amb enemics així…“) publicat a Crònica.cat el dia 13 del mes passat:

«Amb molt d’encert, en un article recent, l’Arcadi Oliveras marcava un full de ruta per als propers
passos del sobiranisme català. I ho feia des del record per elements
importants, però desconeguts de molta gent, de la història catalana. Per
exemple, escrivia que “el 14 d’abril de 1945, … els membres de la
Delegació als Estats Units del Consell Nacional de Catalunya van
presentar una apel·lació a les Nacions Unides en nom de Catalunya, la
qual tenia com a objectiu el reconeixement de Catalunya en el si de les
Nacions Unides”. Aquell ponderat document va ser reeditat per Òmnium
Cultural el 1986, però només l’he pogut trobar, transcrit, en un sol lloc a l’Internet. Malgrat el moment polític molt
diferent (com comentaré ara), deia unes coses que avui, al cap de
justament 65 anys, resulten d’una vigència que fa venir calfreds, com
ara: “Catalunya demana de les Nacions Unides que el seu retardat cas
d’alliberació nacional sigui, des d’aquest moment, posat a l’ordre del
dia com un cas que necessita immediata atenció”.

[+ per llegir l’article sencer, cliqueu aquí]

“No és el mateix”, diu en Miquel Strubell en el seu article d’opinió, “lluitar per la llibertat respecte d’una dictadura militar sustentada per
feixistes italians i nazis alemanys –el 1945–, que fer-ho respecte d’un
país membre de la Unió Europea i de l’OTAN –el 2010–. Hem de ser molt
més incisius, hem d’internacionalitzar la nostra causa a partir de la
reclamació de l’exercici de drets democràtics bàsics com a poble i
nació… i de la denúncia dels impediments posats a aquest exercici”. Strubell, que escrivia això uns dies abans de la concentració d’una altra delegació de catalans sobiranistes, aquesta de caire popular i davant la seu de l’ONU a Suïssa (“Deu mil a Ginebra”), aquest cap de setmana passat, acaba referint-se a “l’ajuda” que pot donar a la causa de l’emancipació nacional la imminent (o no) sentència del Tribunal Constitucional sobre el maltractat Estatut de Catalunya encara en discussió a Madrid…
En tot cas, la lentitud del TC i la (nova) capolada que pugui fer dels drets catalans especificats a la Carta Magna de la senyoreta Pepis que és l’Estatut de Miravet -o de la Moncloa– no és més que un altre exponent de la càmera lenta amb què ens filma, fins a congelar la imatge, l’Estat castellà d’ençà que ens va posar les grapes a sobre el 1714. No hi ha res a pelar, res a rascar: Espanya és una gran i lliure natura morta que, en comptes de fertilitzar, esterilitza el terreny.
No estem ja per esperar 65 anys més a veure si la cosa es belluga, i menys encara les generacions joves del país, que no tenen cap culpa d’aquesta insuportable situació de dependència política heretada i que d’altra banda no han hagut de suportar les “raons” ni les pors de cap dictadura feixista.

[_{Dibu de l’entradeta: John Bellart}]