Apòstata desficiosa

Ni d'ací, ni d'allà, ni d'una mica més avall

Publicat el 8 de maig de 2007

‘Sayonara Barcelona’: no m’ha agradat

Encete amb aquest la que espere que siga una sèrie d’apunts sobre els llibres que he llegit recentment, i els que aniré llegint; sense ànim d’ofendre a ningú, però potser sí de crear adeptes cap als meus escriptors preferits.

‘Sayonara Barcelona’ m’ha semblat una novel·la molt fluixa. Molt. He de dir que probablement no me l’hagués comprada, però la publicitat i Sant Jordi van acabar fent que caiguera en les meues mans. I em va fer gràcia, perquè d’entrada pintava bé.

Però més enllà de la crítica típica a la situació de Barcelona – nos ens descobreix res nou, no li acabe de trobar ‘el què’ a la trama. Potser és que sóc massa jove per posar-me a la pell de cap dels personatges. Potser és que em cansen aquestes històries d’anar a tancar portes que, en el fons, a ningú li importa que es queden obertes. Potser és que he d’escarmentar d’una vegada i no tornar a llegir cap llibre amb premi.

I el que no he suportat i va estar fins i tot a punt de fer-me deixar el llibre (cosa que només he fet tres o quatre voltes a la vida), van ser els paràgrafs en què el ‘narrador’ es dirigeix al lector. No puc. Quan algú ho va fer per primera vegada a la història de la literatura, podia tindre l’interés del factor sorpresa. Ara simplement farta d’entrada.

En definitiva, un llibre que molt bé em podia haver estalviat de llegir. Perquè en tinc molts altres per llegir, i no prou temps per tots ells, per molt que m’esforce.



  1. Sovint José Saramago (Sara Mago per a algunes) s’adreça als seus lectors en els seus llibres. Certament, però, ho fa d’una manera "exquisita" que fa sentir-se a un especial. No sé exactament com ho fa l’autor de "Sayonara Barcelona", però a mi m’agrada que Saramago ho faça -molt poc, subtilment-. Si no l’has llegit, et recomane "Assaig sobre la ceguera". La teua germana se’l va llegir i li va agradar prou. Un altre que també és una passada i que també li va agradar a la teua germaneta fou "La velocitat de la llum". Jo ara m’estic llegint "Trilogia de Nova York" i després toca "Corpus de sang".

    En fi… llibres hi ha per tots i per a tots. Només es tracta de no tindre la mala sort de que no t’agrade llegir…

    P.D. Per què a voltes em demana el codi de confirmació i d’altres voltes no ho fa?

  2. Per alguna raó el llibre em va semblar molt atractiu quan me’l van regalar, però he quedat bastant decebut en acabar-lo, el llenguatge em sembla molt farragós, fins al punt d’avorrir-me; crec que la bellesa d’una lectura ha de quedar repartida entre el què s’explica i com s’explica. Sota el meu parer Joaquim Pijoan no ho aconsegueix en cap de les dues vessants: si bé la crítica que fa de Barcelona m’ha semblat valenta i la comparteixo fins a cert punt, el marc que tria per encabir-la (l’argument de la novel·la) no presenta cap interès per a mi. Respecte al segon punt, penso que la finalitat no ha de trobar-se en la tria descontrolada de paraules que no estan a l’abast d’un alt percentatge de lectors, en el qual m’incloc, sinó en l’el·legància amb que aquestes es combinen dins del text. Seria com jutjar una pintura pel nombre de colors que conté i no per com estan distribuits dins del llenç. Tampoc no és necessari saturar el llibre d’expressions i frases fetes en quatre llèngües diferents, perquè dóna la impressió que el narrador només intenta lluir-se.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Llibres per desficiosa | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent