Franco ha muerto

El dia que Franco va morir, jo encara no havia nascut (em faltava poc més d’un mes). Tot i això, he vist les imatges d’aquell dia tantes vegades que em semblen un record nítid, amb la mateixa força del 23-F (d’aquell dia sí que me’n recorde, tot i que vagament només, i m’esgarrifa pensar que els tancs eren tan a prop de la porta de casa).

Veient les imatges – aquell muntatge de televisió espanyola que em sé gairebé de memòria: primer Arias Navarro anunciant la mort, després la capella ardent amb aquella gent que plora i algun que s’agenolla davant el fèretre i aixeca la mà amb el braç tan rígid que sembla de mentida… – sempre m’entren calfreds. I, encara que sone estrany, tinc una certa sensació d’enveja.

Evidentment, no envege els que van haver de patir la dictadura. Però em pregunte com seria la sensació d’un dia com aquell, en veure que mor qui ha sustentat un sistema feixista i de terror. Supose – i m’han explicat – que hi havia por per la incertesa, però també la sensació de començar coses noves, de possibilitat imminent de canvi i, sobretot, de molta esperança.

Crec que els que hem nascut en la ‘transició’ i ja no hem conegut la repressió viscuda per les generacions anteriors, mai no podrem sentir la quantitat proporcional d’il·lusió perquè canvien les coses. I més enllà de l’estranya buidor personal que em causa aquest pensament, em pregunte si no serà aquest un dels motius de l’augment progressiu de l’abstenció, no ja en les eleccions, sinó en la vida pública en general.

4 pensaments a “Franco ha muerto

  1. No era gaire gran -vaig néixer l’any 1964.
    I la matinada que donaven notícia de la mort de Franco repassava un examen escoltant música a la ràdio; que van aturar per informar-nos.
    Per altra banda, allà on recordo més pressió del règim franquista és a la televisió; però la he mirat sempre molt poc i de forma molt sel·lectiva. La deixava de veure quan em provocava por -sovint- i trobava fàcilment altres interessos.
    De manera que la influència que vaig rebre va estar la de l’ambient més directe; i era més o menys en funció de si vivia a Barcelona o a Zaragoza; que és per on em movia aquells anys.
    Per altra banda, era massa jove per viure aquella il·lusió a que et refereixes. Tot i que sí tenia prou clar que, si deien que va ser una dictadura, i que per fi! s’havia acabat!, que s’acabés. Després em varen explicar que va continuar manant l’exèrcit, i sobre el present m’esgarrifa veure la continuïtat que encara tenen aquelles formes de fer, governar, pensar, etc.
    Al que vull anar a parar és a dir-te que crec que la abstenció -tant la electoral com la de la vida pública- pot començar a solucionar-se quan es deixi de fomentar des del poder. Pràctica que té molt d’èxit, i jo veig com el primer problema.

  2. Jo crec que l’eufòria que molts vam sentir quan ZP va guanyar (no perquè guanyés ZP, el Gran Mentider, sinó perquè perdia el Jose!!!!) devia ser més o menys comparable a allò!!!

    Guardant les enormes distàncies, és clar.  Però jo mai havia viscut tan intensament un recompte…

  3. Feia dos dies (no us dic cap mentida) que havia començat les classes a la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat de València-Estudi General (avui és Facultat de Filologia, etc.). Al tercer dia, en compte de ressuscitar, MORÍ. El món a l’inrevés. Bé, anàrem fins als "barracons" on féiem les classes -sí el fenomen "barracó" no és tan antic-, i cap a les 10 h un conserge ens digué que les classes se suspenien una setmana. Quina felicitat! Dos dies de classe i a casa. Bé, podria seguir i seguir. No m’hi faré pesat. Sols una cosa: no penseu que, durant aquests 31 anys, han estat governant, quasi la meitat dels 31 anys, els mateixos i els hereus d’aquella "DICTADURA"? I encara més: no penseu que hi ha una emissora que sols fa que emetre com si encara vivira aquest innombrable? Bé, per si serveix de consol, hui, en un grup de 4t d’ESO, sols un alumne sabia què havia passat feia 31 anys. No sé si és bo o roí. Bon dia. 

  4. A mi em quedava 1 mes per nàixer, ma mare sempre diu que si no arriba a morir Franco no sap si m’hagues decidit a eixir. Jo crec que experimentaré una sensació similar el dia que el PP siga vençut al País Valencià, n’estic segura.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *