Els meus mestres de llengua (III)

D’Alacant ciutat vaig anar a parar a un dels pobles dels voltants, d’aquells en què la població autòctona sí que parla valencià, però en realitat són poquíssims, perquè son municipis que han multiplicat per deu els habitants en pocs anys per esdevenir el que es coneix com a ciutat dormitori. Vaig fer el que em quedava de l’EGB, des de quart, a la mateixa escola, que estava just a la porta de casa.

Les classes de llengua eren un o dos cops per setmana, no me’n recorde massa bé. El que sí que tinc clar és que ara ja sí que era l’única que la parlava. Hi havia alguns xiquets que tenien noms en valencià, però només perquè als pares els havia semblat progre posar-los Guillem o Xavi sense que això significara que a casa parlaven res més que castellà.

Els primers cursos en aquesta nova escola, a les hores de classe de llengua, la mestra sempre em feia llegir a mi en veu alta, perquè deia que així els altres podien escoltar les vocals obertes i les s sonores, que ella era incapaç de pronunciar.

Els últims cursos no va millorar gaire la cosa. Entre els meus companys la sensació era que el valencià era una maria, i hi prenien el mateix interés que a la classe d’ètica o de plàstica (és a dir, gairebé cap). Per cert, que ara que ho pense, a la classe d’ètica, que en teoria ens havia de formar en els nous ‘valors democràtics’, ens parlaven de l’avortament, l’eutanàsia, el divorci o les malalties de transmissió sexual, però de drets lingüístics mai no ens van dir ni una paraula…

Pel que fa al nivell de les classes de llengua, no sé si vam arribar a conjugar algun verb. Cada any tornàvem a començar amb la llista de colors i a aprendre a comptar. La creença general entre els que m’envoltaven era que, amb poques excepcions, el valencià era com el castellà però sense l’última lletra. No m’ho invente. Mai oblidaré un dia en què, un per un, havíem de dir els números. U, dos, tres… En arribar a la noia que havia de dir huit, amb tota la calma del món va dir ‘och’. I es va quedar tan ampla.

Continuarà…

8 pensaments a “Els meus mestres de llengua (III)

  1. feia temps que no et llegíem, i no sé com vaig oblidar la referència i vaig estar buscant-te per les comarques valencianes dels blocs del Vilaweb sense resultats.
    Per cert a Reus, comarca catalana del Baix Camp, un dia un xic a classe, "l’estufa" que li dèiem va dir "perret" en lloc de gos, i també tan ample.

  2. en l’assignatura de Valencià: llengua i literatura II siga la dels alumnes de la Universitat Miguel Hernández d’Elx? No serà que el professorat d’aquesta assignatura "passa" un poquet al sud del País Valencià? Jo no dic res que després tot se sap.

  3. Hi ha el que hi ha i nosaltres tenim o hem de tenir tots els drets. Per tant, en aquests contextos socials que descrius hi ha maneres que l’alumnat minoritari catalanoparlant (o valencianoparlant, que el nom no fa la cosa) i l’altre rebin classes de llengua al nivell adequat a ells i, per això, cal atenció a la diversitat ben dotada de recursos. No falsa atenció a la diversitat, com moltes vegades trobam als instituts i a les escoles. Que algú digui "otx" per "huit" és més o menys anecdòtic però que hi hagi aquest sistema bananer d’educació no ho és. Tothom que viu aquí ha d’aprendre bé en català/valencià i català/valencià. I s’ha de cercar la manera de fer-ho com cal. Si la minoria és l’autòctona, la minoria ha de rebre un servei excel·lent. No sacrificar la minoria autòctona a la majoria de fora. Això, és clar, si es vol conservar l’idioma de la comunitat històricament indígena.

Respon a valldalbaidi Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *