Els meus mestres de llengua (II)

L’etapa per les comarques centrals va acabar cap als huit anys, quan ens vam traslladar, primer a un barri dels afores de la ciutat d’Alacant, i després a un poble proper. En arribar a la capital, a aquella urbanització de nova construcció, el xoc va ser brutal.

De sobte, ja no era només que a l’escola tot era en castellà, com ja ho era abans, sinó que a les botigues també era la llengua única. I al parc del costat de casa (el de la foto), amb els altres xiquets, igual. De fet, si se t’escapava alguna paraula, et miraven com si fores marciana. L’única xiqueta que entenia que a casa es parlava una altra cosa es deia Tatiana, i es sentia igual perquè sa mare era russa i, per tant, ella també era bilingüe.

A l’escola, el profe de llengua, jovenet i sense massa ganes de treballar, només es dedicava a ensenyar llistes de paraules traduint directament des del castellà, i sense cap consciència de les variants dialectals. A la classe només érem dos valencianoparlants, un xiquet de l’Altet i jo, que generalment érem els únics que participàvem mínimament.

Recorde amb un trauma especial el dia en què el mestre va preguntar: ‘com es diu en valencià subir a caballo de otra persona?’ Jo vaig alçar la mà per donar la meua resposta: ‘pujar al be’ (que deu ser un localisme, perquè ara tampoc ho he trobat a cap diccionari). La reacció va ser immediata, i taxativa: ‘no, això és incorrecte’. L’altre xiquet sí que es sabia la resposta ‘correcta’: pujar a cos-colletes (que també deu ser un localisme, i de fet tampoc ho he trobat ni ho he tornar a sentir des d’aquell dia enlloc).

Ara sí que ja no entenia res. Resulta que parlar una altra llengua era una raresa, i a més el que deia cada dia no estava bé. Se me’n van anar les ganes de tornar a participar en aquella classe. Afortunadament, només hi vaig estar un any en aquella escola.

Continuarà…

5 pensaments a “Els meus mestres de llengua (II)

  1. I quand ja feia molts anys que estava Josep Lapiedra com a rector, els alumnes que triaven la línea en valencià, teniem molt professors sense el requisit lingüistic per donar les classes en llengua pròpia.

    No sé si tal vegada haverem triat la línea en català en conter de valencià, ens haveren fet més cas el senyor Lapiedra. 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *