El desficaci de la resurecció de Canal 9 (3a part: comentaris i al·lusions)

commentsContinue la meua reflexió en veu alta sobre com i amb qui caldria fer uns mitjans públics valencians a partir dels comentaris rebuts ahir, que per la seua llargària i complexitat crec més encertat contestar amb una nova entrada ben visible que no en un fil amagat.

Perquè, precisament, tant el que deia ahir com en el que vaig començar despús-ahir pretenia això: debatre i comentar, més enllà de quatre titulars, mirar d’entendre la complexitat de tots els factors implicats. Així que, d’entrada, gràcies als qui us heu pres la molèstia de deixar comentaris.

 

Manuel Márquez, ex-treballador de Canal 9, m’ha explicat que ell va ser un dels impulsors de l’Estatut de Redacció i del Comité de Redacció. De tot cor: gràcies. Com ja he dit en els apunts d’aquests dies, sé que no tots els ex-treballadors es poden ficar en el mateix sac. Sé també que els del primer ERO no vau rebre tant de bombo. Com tampoc els qui se n’havien anat / no havien estat renovats / van estar ‘castigats’ els anys anteriors.

Però això no em contesta la pregunta principal del meu plantejament: si s’obri una nova tele, com destriem el gra de la palla? Com fiquem al mateix sac els professionals que mereixen eixe nom i els “botxins que s’han fet passar per jueus” (cite paraules d’ell)? M’agradaria molt poder aprofundir en això, perquè és el ‘o tots o ningú’ dels representats dels ex-treballadors el que no veig com es pot acceptar ja no per part del govern, sinó per la ciutadania valenciana mateix.

 

El comentari que ve signat com ‘indignat valencià‘ és d’obligada lectura per tal de poder posar-se en la pell dels qui defensen que ‘els treballadors no són els culpables’.

Crec que ja ho he dit abans: ni pense que es puga parlar en global de tots els ex-treballador(e)s ni crec tampoc que com a conjunt es puga defensar la innocència de la seua tasca. Sobretot, la dels periodistes. Intentaré contestar punt per punt per no perdre el fil.

1. Disculpes si dir “Pablemos” t’ha ofés. En absolut em molesta l’espai democràtic que els nous partits suposen, ans al contrari, però no em sent gens còmoda amb el personalisme que es gasta aquesta formació. Però aquest tema, si de cas, el deixem per a un altre dia.

2. Compares el nombre de treballadors que necessiten uns mitjans públics valencians amb Atresmedia o Mediaset. No em val la comparació: ni l’àmbit territorial, ni l’audiència potencial, ni el tipus de programació d’una RTVV crec que hagen de prendre aquest model, en absolut. (Un altre tema seria, a més, el cost econòmic dels recursos humans en aquestes empreses i en Canal 9: entre la precarietat i els sous desorbitats ha d’haver algun terme mig, dic jo. Mai no tornaré a treballar tan poques hores per tants diners com en els dos anys i mig que vaig passar a la tele, i això que tenia contracte de pràctiques. Això sembla normal, tenint en compte que són diners públics?).

3. Diu l’indignat que no entén perquè els treballadors de RTVV han de ser herois i defensors del bé comú que representa un servei públic i no se’ls demana el mateix als de les empreses d’aigua o de Correus. I que no és el mateix el paper de xofers, recepcionistes o maquillador(e)s que el de periodistes. En això últim et done tota la raó: la meua reflexió va adreçada principalment als periodistes. I sí, sí que els hem d’exigir la defensa de la seua professió. Tu dius que han demostrat que “saben narrar la realitat que la direcció obliga”. Això, per a mi, ja els desacredita com a periodistes.

Jo sóc periodista, i càmera, i editora de vídeo, i productora. Sé quan faig d’una cosa i d’una altra, i per a qui treballe en cada moment. Sé, per tant, quan estic fent un vídeo corporatiu i/o institucional i quan treballe per a un mitjà de comunicació. Si em dec, en cada cas, només al qui em paga o si he de tindre en ment la funció d’aportar informació el més contrastada possible als lectors/espectadors. Si trobe justificat falsejar un àudio o si això està fent creure coses que no són veritat. Quan vaig passar per Canal 9, el meu pensament no era complaure el cap d’informatius ni sa iaia (‘escriu això per a què ho entenga ma uela’ és una de les frases cèlebres de l’editor que hi havia en aquell moment, juntament amb ‘xica, que la veritat no t’estropege (sic) un bon titular, o el titular que jo t’he donat’, seguit d’un somriure de pressumpta complicitat).

No vull personalitzar en excés, perquè sé a més que no sóc l’única, però quan jo explicava una notícia tenia en ment la societat valenciana, el que la gent es mereixia saber. Perquè si treballava per un mitjà públic, a càrrec dels impostos dels meus veïns, i com a periodista, crec que aquest era el meu paper. Segurament és un plantejament naïf, però era la manera en què podia dormir per les nits. Possiblement per això, en només dos anys i mig, vaig estar felicitada per algunes notícies, abroncada públicament per altres, castigada sense donar-me tema durant quasi un mes (un mes que vaig cobrar per no fer res, un mes que els valencians em van pagar per no fer res), deportada temporalment a la redacció de Castelló, incrustada després a nacional i internacional on es molestava menys i, finalment, acabades les pràctiques, no se’m va oferir un nou contracte (ni jo ho esperava, és clar).

Així que sí, crec de tot cor que als periodistes d’un mitjà públic se’ls ha de demanar que siguen una miqueta herois. Allò de si no ho faig jo, ho farà un altre, no em val. Amb aquest argument podríem ser tots sicaris o traficants de persones. Cal tindre principis. I si no es tenen, com a mínim, no val a queixar-se després. I ací és quan es pot diferenciar, de nou, entre els valents i valentes que van posar en marxa un comité de redacció, per exemple, i les desenes de persones que deien ‘sí, buana’ a tot. Sempre em va resultar curiós que la categoria professional dins la casa fóra ‘periodista redactor’, i encara més que molts d’ells en realitat tingueren contracte de ‘guionista’ (perquè legalment no els podien contractar a dit com a redactors). Amb el pas dels anys li he trobat fins i tot un punt d’ironia a la tria d’aquestes paraules.

4. Totalment d’acord en què cal remarcar més la incompetència i abusos dels superiors. I, resulta, a més, que molts d’ells també compten dins el conjunt heterogeni d’ex-treballadors que demanen la readmissió. Torne doncs a la meua pregunta inicial: com separar el gra de la palla?

5. Dius que els tècnics no haurieu de tornar a passar una oposició, i que en cas d’entrar professionals més joves no sabrien gastar l’equipament de RTVV perquè no és del més nou. Vols dir que un nou llicenciat en medicina no pot atendre pacients a un ambulatori que no tinga les últimes tecnologies? Ni sé com seria un nou procés de selecció, ni sé com ho faria jo. Fàcil no és, i qui s’ho trobe patirà molt.

Evidentment, l’experiència ha de comptar, crec que d’això ningú té dubtes. Però saps també, i reconeixes al teu escrit, que dins la tele hi havia molta gent que s’escaquejava, que treballava el mínim, i que això és insostenible econòmicament. Hi estem d’acord. Alguns vau entrar per oposició, en un procés més o menys obert i just (de vegades menys que més: en les opos que va haver l’any 2000 aproximadament, ja amb el PP a plena màquina, de les 50 places de periodista que hi havia en vaig encertar 48; podeu traure conclusions). Altres, en canvi, van entrar a dit i per amiguisme, i en totes les categories professionals. En funció de què es defensarien ara els drets adquirits per aquestes persones i no per les que mai no han tingut opció de treballar allà?

Hi torne: com triaries qui dels ex-treballadors ha de poder treballar en una nova RTVV (no ho oblidem: la vella està morta i rematada gràcies al PP, que jurídicament se les va fer vindre bé per impedir que es torne a obrir com a tal)? Qui sí i qui no? Els de la diàspora valenciana de professionals, no post tancament de RTVV, sinó els de les fornades dels anys anteriors que mai no han tingut ocasió de treballar ací però s’han buscat la vida a altres llocs, tendrien alguna opció?

Jo no tinc les respostes. Ni sóc ningú per pretendre tindre-les. Però crec que el tema s’ha de debatre entre tots. Dius que parle des de l’odi. T’assegure que no és així. Des de la indignació, segur. Des de la incredulitat, també. Des del desig de què es facen les coses bé, sobretot.

Tot i el desacord que ens separa, coincidim en l’essencial: que es porte davant d’un jutge els gestors i tornen el que ens han robat. Jo encara demanaria més, tot i que sé que no podrà ser: que es jutge també els caps de continguts que durant dues dècades han manipulat la informació que es mereixíem com a valencians.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *