El desficaci de la resurecció de Canal 9 (primera part)

Canal9200Consideracions prèvies:

1. Sóc plenament conscient que el que ara escriuré em crearà més d’una enemistat.

2. Sé que no és just parlar dels ‘ex-treballadors de RTVV’ com un ens amorf i sense les peculiaritats de cadascuna de les persones que composen aquest col·lectiu, però pels termes en què es plantegen les coses aquests dies, és quasi impossible fer-ho d’una altra manera.

3. Jo vaig treballar a Canal 9 durant dos anys i mig, ja en fa molts, gràcies a un contracte en pràctiques al qual s’hi accedia per expedient acadèmic (pràcticament l’única via d’entrada sense enxufisme que hi ha hagut durant quasi dues dècades). De les huit persones que vam entrar en aquell moment, passat el període de pràctiques, les sis que mentrestant s’havien fet el carnet del PP i/o del sindicat USO van renovar contracte. Els dos que no ho havíem fet, vam anar al carrer. I això és el millor que m’ha passat en la meua vida professional com a periodista.

I ara, al gra:

Em costa molt reconéixer-ho, i espere no haver de fer-ho seguit, però en aquesta ocasió he d’agrair als de Pablemos que hagen posat fre al pla de ressuccitar RTVV que s’havia anunciat fa uns dies. El pla de Puig i Oltra -posar en marxa dos canals amb programes antics i sense personal- és d’una burrera que esgarrifa. Evidentment, era un intent desesperat per fer veure que segueixen el programa electoral promés: 9 d’octubre, tele pròpia. Però així no, per l’amor de déu, així no. Que no patisquen tant per deixar d’acomplir a temps alguna promesa, que després de tot el que ja hem passat, no ens ve ara de mig any, o d’any i mig, o del que faça falta. Millor a poc a poc i amb bona lletra, i amb certa dosi de trellat, perquè amb presses i carreres no arribarem enlloc.

El problema, ben gros, és com posar en marxa una nova tele i ràdios públiques que, sí, necessitem. I molt. En valencià, per descomptat, i amb programació infantil, i pel·lícules doblades, i programes de producció pròpia sobre temes d’interés per a la població valenciana, i, sobretot, uns informatius rigorosos i independents.

I la pregunta del milió, més enllà de la forma legal que haja de tindre el nou ens o de si es podrà dir Canal Nou o hauran d’inventar-se un altre nom, és amb qui es faran aquests mitjans públics valencians. Tal i com explica en aquest article el periodista Sergi Tarín (que recomane molt llegir sencer perquè vegeu l’ambientet que es respira aquests dies), els ‘ex-treballadors’ que conformen l’antic comité d’empresa volen la readmisió de tota la plantilla com a punt de partida. Diuen que l’antiga RTVV tenia, en el moment del tancament, un total de 1.608 treballadors. És evident que en sobraven més de la meitat, i estic sent generosa. Crec que és evident que aquest plantejament és inviable, no només per diners, que també, sinó com a concepte.

Els últims dies de RTVV vam veure pressumptes màrtirs demanant perdó i/o defensant una causa que no va ser seua fins que li van veure les orelles al finiquito. Ja vaig parlar d’això ací aquells dies, tot i que no massa, perquè em bullia tant la sang que vaig preferir mossegar-me la llengua i tragar-me la ràbia davant personatges com Maribel Vilaplana o Frederic Ferri (i molts molts molts altres, però a aquests dos segur que els poseu cara), que de sobte ens feien creure que renegaven de la manipulació insultant que van practicar durant anys i se’n recordaven de què en algun moment de les seues vides havien pretés passar per periodistes.

És cert que no tots els ‘ex-treballador(e)s’ de Canal Nou van ser còmplices en la mateixa mesura. Uns quants, molt pocs, fins i tot van intentar denunciar el que passava a la redacció: el silenci dels temes que no interessaven, la tergiversació de les declaracions polítiques, la ignorància constant cap a la nostra cultura i tot això que ja sabeu. Tampoc no és el mateix haver treballat en programes d’entreteniment que a la redacció d’informatius, ni ser periodista redactor que personal tècnic. D’acord.  Sobre això se’n parla molt. Com acusar de manipulació els qui es limiten a apretar botons?, m’han preguntat en més d’una ocasió persones alienes al tema. Doncs mireu: són tècnics els qui afegien aplaudiments enllaunats als actes públics del president de torn si aquell dia no l’havien aclamat prou els jubilats que portaven de claca a canvi d’una excursió en autocar i un entrepà. I són tècnics els qui acceptaven no gravar segons quin costat de la cara d’un candidat per oferir només ‘el perfil més bo’. Només perquè comenceu a fer-vos una idea. De la redacció crec que no cal ni posar exemples. Ja ens els sabem (tot i que potser m’anime i un dia d’aquests faig un recull de les barbaritats que em van passar a mi allí dins, perquè no em diguen que parle per parlar i sense saber de què va).

Amb aquest panorama, en aquesta suposada readmissió que demanen de manera col·lectiva, jo em pregunte: com pretenen destriar al gra de la palla?

I no és una pregunta retòrica: si algú m’ho sap explicar, m’agradarà molt saber amb detall el que estan plantejant.

(Com que això se m’està allargant molt, i em queden moltes coses per dir, continuarà un dia d’aquests…)

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *