Ver para creer (encara no done crèdit)

Quan era xicoteta i anava de visita a casa ma uela, m’encisava llegir-me les revistes que ella comprava: Lecturas, Semana o Diez Minutos segons li pegara cada setmana, i el Pronto, que aquest sí que el tenia sempre abonat. 

A més dels reportatges cutres i els consultoris que tenia (qui diga que mai ha llegit els consultoris d’aquestes revistes és un mentider!), a mi em fascinaven unes pàgines que crec recordar que es titulaven ‘Ver para creer’, i que contenien diverses fotos comentades en subapartats que es deien ‘Para reir’, ‘Para gritar’, ‘Para llorar’…

Doncs bé, la setmana passada, de visita a València, me’n va passar una que encara no sé en quina d’aquestes seccions ficaria: 

Conversa informal amb una mestra de primària que, entre altres assignatures, ensenya valencià a xiquets d’11 i 12 anys. I em pregunta: “¿Y ya te aclaras en Barcelona con el catalán? Porque bueno, claro, tú hablas valenciano, pero lo mismo no es, que yo fui una vez y a mí me costaba entenderlo”. 

Encara no sé què li hauria d’haver contestat, en aquell moment només em va eixir un tímid ‘sí, sí’ fruit de l’estat de shock…

6 pensaments a “Ver para creer (encara no done crèdit)

  1. Sense anar més lluny, jo quan vaig fer la mili a sa puta base d’un poble de Mallorca, durant 3 messos llargs no entenia el què em deien en mallorquí (d’aquell bònic poble). I això que jo sempre he estat catalanoparlant.

    Atentament

  2. No cal estranyar-se tant. De fet trobe que caldria fer la pregunta a l’inrevés, ço és: els catalans entenen el valencià? o, saben que al sud de l’Ebre també es parla català? Ho dic perquè quan he anat a Catalunya en sentir-me qualsevol demanar alguna cosa “per favor” (o m’han sentit dir “xiquet””) de seguida han posat cara de no entendre res i s’han passat al castellà. Allò d’estat de shock em sembla una mica exagerat, la veritat… o no, perquè (parlant de mili) una vegada li vaig dir a un recluta català  el següent: “Agafa una granera i m’ho agranes tot i després tires el fem al poal” El pobret no va entendre res perque a la granera li deia “escombra”, a agranar “escombrar”, al fem “escombreries”  i al poal “cubu”; i tot en la fonètica tan futuda que tenen els nostres cosins-germans… en fi.
    🙂

  3. A tot arreu hi ha expressions i paraules diferents. Són coses que no sols passen amb el català (som rars però no tant). Per exemple si vas a l’Argentina i dius “coger” et miren malament.
    Jo soc de Barcelona i quan vaig anar a viure a Girona no sabia què volia dir “fressa” (soroll). Ah! “Cubu” es diu galleda, company valencià. I granera també ho diuen a Lleida. 

    El més al·lucinant d’aquests valencians que no volen ni sentir a parlar del català és que t’ho diuen en castellà i es queden tan amples …

  4. Sempre hi ha gent que, si no senten el seu accent “de tota la vida” ja no entenen res. Però s’ha de tenir ben poca cultura per no entendre una altra varietat de la nostra llengua. (Què us passaria si us ensenyés francès un mestre de Lió? No entendríeu ningú de París!) Jo vaig néixer a Gràcia i estiuejo al Pallars, i entenc perfectament la varietat occidental. I quan era jove vaig anar a la verema a la Terra Alta i en un mes ja tenia agafat l’accent i tot! Cal ser una mica oberts, xiquets i xiquetes!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *