“Això es deia abans”

Ma “agüela” (la dona no se sent identificada amb el terme “àvia” i “iaia” estava reservat per la meua besàvia que encara era viva quan jo vaig nàixer) és digna de tot un estudi sociolingüístic del que passa a les comarques del sud. Nascuda a Castalla, criada a Ibi, resident a diversos masos de la zona durant molts anys, i des de fa uns trenta anys veïna d’Alcoi, disposa d’un vocabulari genuí i exquisit que ja voldria jo haver portat de sèrie. Però, ai, les coses no són com abans, i els nous temps tot ho canvien.
Ella sempre havia dit “aixeta” al mecanisme per on surt l’aigua (ella diu “auia”, que sona molt més bonic), però des que al lavabo li van posar un “monomando”, té claríssim que allò es diu “grifo” i l’altra paraula només s’aplica a l’aixeta del pati, que sí que s’ha d’enroscar i desenroscar. No és un cas únic. Algú m’ha dit que a la seua família, més al sud, passa una cosa semblant amb el rovell de l’ou, que per meravelles de la ciència ara ha passat a dir-se “iema”.
La cosa no depén només de la modernitat de l’objecte, sinó també de l’interlocutor. Així, a ma mare li diu “eixuga’t amb la tovallola”, i a mi i als meus cosins, “seca’t amb la toalla”.
Com ha arribat ella a aquestes conclusions d’idoneïtat de registre és per a mi un misteri. Supose que mirar la tele hores i hores, i encara més des que les cames no la deixen anar a passejar, té bona part de culpa, sobretot si tenim en compte que no ha pogut veure TV3 perquè al seu barri mai ha arribat el senyal amb nitidesa i ara, a més, han desconnectat el repetidor analògic. Nodrint-se de TV1 i Canal 9, no és d’estranyar que pense que els joves parlem mig en castellà, o només en castellà.
Quan en deixa anar alguna de les seues, se li encenen les ninetes dels ulls i es justifica: “això es deia abans”. I a mi m’entendreix i em posa trista.

6 pensaments a ““Això es deia abans”

  1. L’altre dia estava a ca una amiga del poble, i parlant parlant, el seu fill de tant en tant ens corregia. Té 3 anyets. I ja no en passa ni un de castellanisme. 🙂 I ella deia tota orgullosa: ‘És que a la guarde els parlen en un valencià correctíssim’… Està clar que ens ha tocat ser la generació perduda 🙂 Això almenys sembla també des de l’exili polític.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *