Apòstata desficiosa

Sóc a Thessaloniki (sí, ja sé que es diu Salònica, però és que en grec sona molt més bonic encara), en el que serà l’últim festival de cinema LGTB que visite presentant els meus documentals. 

Fa dos anys i mig que es va estrenar el segon, i ja és hora d’acabar el recorregut que va començar amb bones dosis d’esperança de poder viatjar amb ell, i que s’han acomplert amb escreix.  

Homo Baby Boom m’ha portat a Torí, i a Dublín, i a Montevideo (impressionant!), i a Bilbao, a Sevilla i a Valladolid, per fer només un resum. Un no parar (hi ha hagut mesos de fer i desfer maleta més d’una i dues i tres voltes) que m’ha sentat de meravella, a mi que sembla que cada volta més em costa tindre el cul apegat a una cadira. 

Ara, però, tot això arriba al final. Això i moltes altres coses, per començar-ne d’altres, m’imagine, tot i que encara no sé quines seran ni on em portaran.

Hui m’he despertat, en aquesta ciutat tan oberta al mar, amb la sensació de què em bufen vents nous, i que cal anar desplegant les veles i deixar-se portar, trobar les forces per poder llevar les àncores encara una miqueta més, sense voler marcar un rumb concret però sense perdre de vista tampoc el nord que d’ençà que la vida me’l va marcar a foc, no pot oblidar-se mai: que, al final, les coses que valen la pena no són les que sovint ens han ensenyat, i que, quan les trobes, més et val poder-les apreciar perquè no saps quant et duraran.

^{(La foto és de la posta de sol d’ahir, ací a Thessaloniki)}