Apòstata desficiosa

Ara que ja sé que no m’ha tocat la loteria (i mira que jo pensava que amb Fabra a la presó teníem més probabilitats de què això passara…), és moment de fer balanç d’un any que ha tingut més canvis dels que preveia, i als quals m’he acomodat molt millor del que em pensava:

– El més important, sens dubte, ha estat deixar Barcelona i tornar a València: un daltabaix considerable que just hui fa un any vam verbalitzar per primera volta i que a finals de març ja esdevenia real, amb tot l’enrenou del trasllat, els comiats, les pors i les ganes de començar coses noves. He de dir que m’ha provat de categoria. I tot i que m’enyore de Barcelona, com que puge per faena de tant en tant, acabe tenint en la pràctica el millor de cada lloc.

– He tornat a gaudir de la lectura amb aquella sensació de què és igual si el món s’acaba mentre pugues estar submergida dins un grapat de pàgines ben escrites. Em va passar amb L’altra, de Marta Rojals, i amb Sefarad, d’Antonio Muñoz Molina, i amb Why be happy when you can be normal, de Jeanette Winterson, i amb algun altre que segur que ara em descuide. I és un goig que espere seguir gaudint tot el possible.

– He deixat de beure coca-cola. Era la meua font ‘necessària’ i ‘imprescindible’ de cafeïna des de fa anys, a ritme d’una o dues llaunes diàries. Fins que vaig dir prou. I ja està: mai més. Com quan vaig deixar de fumar fa ja quasi set anys, però en versió bombolletes i aspartam (perquè bevia la versió ‘zero’, això sí…).

– He tingut molt menys temps del que volia per a escriure, però tinc moltes idees al cap que espere poder plasmar a partir de ja.

– M’he enamorat de Lisboa, dels seus colors, dels seus menjars, dels seus carrers. I espere tornar sempre que puga.

– He agafat, i he perdut, la seguida d’anar a trotar pel riu, i d’anar amb bici a tot arreu, però espere tornar-me a enganxar aviat, perquè em prova, i molt, per al cos i per al cap.

I he gaudit d’amistats velles i recents, i he assomat al nas a la idea de prendre partit i comprometre’m, i somric molt més que abans, i no pare de sorprendre’m de la llum de poqueta nit que no sabia que tant havia trobat a faltar tots aquests anys de bambar per altres indrets…

I l’any que ve, més i millor, si pot ser. 

I jo sóc incapaç d’imaginar-la més enllà d’aquells 40 que va voler celebrar amb totes les amistats al restaurant de baix de casa, sabedora com era de què arribar als 41 no ho tenia assegurat.

Són els dies com hui quan tinc més clar que mai que cada dia és important, i que aquell somriure seu ens ha de fer recordar totes les coses bones que hem tingut, que tenim i les que vindran.

Per molts anys.

Parle(m) poc de tu, és veritat. Molt poc. Potser perquè no cal. Potser perquè no sabem com. Set anys i no n’he aprés. O jo sí, però no tant els que em podrien escoltar.

No em cal, tampoc. Verbalitzar-te, vull dir. Perquè dins de mi sempre hi ets. De manera més o menys evident, i a dies, però sempre formes part de mi.

Set anys. Hui, ara mateix, fa set anys que encara podia veure el teu cos. Ja sense vida, però encara present. Matèria inert. Sembla una eternitat i és com si fóra ahir. He viscut molt en aquests set anys. O el que he pogut, si més no. I de vegades encara em veig allà, dins aquella freda habitació sense saber cap on tirar.

Set anys d’estima sense mesura. Com quan en feia sis, cinc, quatre, tres, dos, un. Com aquell moment. Sempre recordant el que em vas ensenyar, potser sense voler-ho.

Havia començat aquest post pensant que serà l’última volta. Que ja no té sentit recordar públicament segons quines dates. I mentre escrivia me n’he desdit.

Parlem de tu, però no pas amb pena.
Senzillament parlem de tu, de com
ens vas deixar, del sofriment lentíssim
que va anar malfonent-te, de les teves
coses parlem i també dels teus gustos,
del que estimaves i el que no estimaves,
del que feies i deies i senties,
de tu parlem, però no pas amb pena.

I a poc esdevindràs tan nostra
que no caldrà ni que parlem de tu
per recordar-te, a poc a poc seràs
un gest, un mot, un gust, una mirada
que flueix sense dir-lo ni pensar-lo.

Miquel Martí i Pol

I mentre pense la manera de donar-li continuïtat a aquest bloc, em reivente i en comence un altre.

Perquè temps nous porten visions noves. I perquè tornar a començar sempre és la millor part de l’aventura.

Així que ara em trobareu també a #valencianwayoflife

Ara que fa uns mesos que he tornat a viure a València ciutat, després de més de 12 anys a Barcelona, encara una miqueta amunt i avall i sense saber ben bé d’on sóc, ni on vaig, ni si em puc sentir d’ací o d’allà, canvia també el que havia estat la casa d’aquest bloc, el barri de l’apòstata, les coordenades virtuals que em lligaven a un passat.

Porte més d’una hora intentant recuperar la imatge amb què m’identificava des que vaig crear el bloc, fa més de huit anys, i sense èxit per ara (l’he pogut posar ací a aquest apunt, però no a la capçalera…). Ho intentaré, supose, d’ací uns dies, amb més ganes i més temps.

Per ara, però, toca fer-se a la idea de què tot canvia. I això, per als qui a voltes no sabem ni qui som, no és fàcil d’empassar…