Hui en faria 47
Per molts anys de records bonics.
Per molts anys de records bonics.
Diuen que el dol dura un parell d’anys. O tres. Que si s’allarga més de quatre o cinc és per fer-s’ho mirar. Jo dic que el dol evoluciona i no s’acaba mai, i que té moments insuportables i instants brillants, i que arriba un punt en què esdevé pau i serenor. Ara, per a mi, eres això.
Per primera volta he estat capaç d’escriure’t, de parlar de tu amb gent que no et va poder conéixer. I això m’ha fet bé. Molt. I per primera volta, quan et pense, ja no et pense malalta. A voltes tampoc no et recorde sana, en realitat. Com si en lloc de la persona recordara només l’essència.
Però a dies, i en alguns llocs, de sobte rememore la teua olor, o el teu riure, o una de les teues emprenyamentes desorbitades. I aleshores un somriure incontenible em fa sentir-me més viva que mai.
(A falta de rituals en què poder participar, aquest poema i aquesta imatge són el meu homenatge particular… Com ho van ser tal dia com hui quan feia cinc anys, i quatre, i tres, i dos, i un, i aquells dies).
Parlem de tu, però no pas amb pena.
Senzillament parlem de tu, de com
ens vas deixar, del sofriment lentíssim
que va anar malfonent-te, de les teves
coses parlem i també dels teus gustos,
del que estimaves i el que no estimaves,
del que feies i deies i senties,
de tu parlem, però no pas amb pena.
I a poc esdevindràs tan nostra
que no caldrà ni que parlem de tu
per recordar-te, a poc a poc seràs
un gest, un mot, un gust, una mirada
que flueix sense dir-lo ni pensar-lo.
Miquel Martí i Pol
Com a mínim, xoca que es diga això d’un col·laborador d’una de les dictadures més cruels dels últims anys, i de qui nega el dret a l’avortament fins i tot en cas de violació. Però a mi, sobretot, no en sembla que es puguen aplicar aquests qualificatius a algú que diu que donar-me el dret a casar-me és “la pretensió destructiva del pla de Déu”, obra de “l’enveja del dimoni” i que si jo tinguera un fill l’estaria privant “de la maduració humana que es mereix”.
Que sí, que ja sé que em direu que no se li ha de fer cas i ja està. Però fot. Més del que deuria, probablement, però fot. Fot que ho diga aquest senyor i que ho retumben a cada ràdio, a cada tele i a tot arreu. Fot que ho diga un ministre que, a més, se suposa que em representa. Fot que ho diga l’home amb qui vaig tindre una enganxada l’altre dia a l’autobús, quan ell explicava als quatre vents que l’homosexualitat es cura i que els qui no ens avenim a fer-ho som “viciosos” i “només volem amargar-los la vida als nostres pares”. Fot.
Jo ja estic farta d’aquesta impunitat cap a l’homofòbia. Hem arribat -afortunadament- a aconseguir que els comentaris racistes, masclistes o antisemites estiguen mal vistos. Si més no, qui els fa se’ls guarda per a petits comités, o com a mínim s’assegura que tindrà una audiència favorable. Vaja, em fa l’efecte.
En canvi, per insultar, menysprear i sentar càtedra sobre els (i les) homosexuals, no calen filtres, ni precaucions. És més, diria que fins i tot esperen que hi haja claca quan diuen aquestes coses. (L’altre ‘grup’ sobre el que també es parla impunement són els musulmans-terroristes. Ah, que no són la mateixa cosa? Perdoneu, però de tant sentir-ho dir així, al final la idea va calant…).
Jo no sé si, quan ho diuen, ho fan perquè de veritat esperen que algu canvie de la nit al matí, si volen fomentar l’odi, guanyar vots per als seus partits, si tenen comissió dels psiquiatres o si els fa sentir més mascles (no, no són homes només, ho sé) o més beatos. Però el que és cert és que fan mal. Molt de mal. I si me’n fa a mi, què no li fa a un/a adolescent que estiga descobrint la seua homosexualitat? I al xiquet que té dos pares? I als avis i àvies d’eixe xiquet?
Farta. Molt farta.
A Camps el van fer fora, Canal 9 és un cadàver patètic, ma vida ha pegat més tombs que una baldufa mal llançada i ara per acabar-ho d’arreglar se’n va el papa, font d’inspiració primigènia d’aquestes pàgines.
I el pitjor de tot és que aquests canvis -tret dels meus personals, afortunadament!- no han estat per anar a millor, sinó que semblem estar en una caiguda lliure sense xarxa. Fa mesos que espere l’esclafit definitiu, però no arriba, ni sé si arribarà. Jo és que, ai, he perdut la fe en tot ja. Ni lleis, ni moral, ni vots ni opinions generals: jo ja no em crec res i ni tan sols sé cap a on tirar.
Ací dins, i a la vida de fora.
Temps de reflexió, doncs. Tot i que això del papa encara donarà de sí. Perquè si ens pensàvem que aquest era fatxenda, ara va i resulta que el fan fora per ser massa blanet.
Que déu ens pille confessats!