Apòstata desficiosa

I jo encara no sé com conjugar les ganes de viure i trobar-la a faltar. Sobretot quan el calendari et porta a pensar-hi sense remei.

La data em pilla a l’altra banda del món, però hi ha coses que sempre hi són presents, allà on vaja.

Per molts anys, de records.

Per primera volta no votaré. Les circumstàncies m’obliguen: tinc les maletes fetes i no torne per ací fins passat el dia de les eleccions. I com que estaré fora de l’estat, tampoc no puc exercir el dret al vot per correu.

I no sé si és perquè aquesta vegada no he de triar papereta, perquè em faig gran, perquè ja no em crec res o perquè tots sabem el resultat abans de començar, però el cert és que no m’interessa gens ni miqueta la campanya que s’acaba d’encetar.

De fet, la sensació que em crea és la de mala llet, en comprovar com ens volen prendre el pèl una vegada més, i de ràbia i tristesa per la possibilitat de què ens retallen uns drets socials que potser donem massa per segurs i no ho estan gens ni miqueta. (I només a tall d’exemple, els qui voteu la coalició que inclou el Duran potser us haurieu de plantejar què significa per a tantes persones que aquest home crega que jo no em puga merèixer el dret al matrimoni, i si és que això li fa algun mal als altres). 

Amb tot plegat, i sense saber si tindré massa accés a internet a partir de demà mateix, crec que passaré olímpicament del que diguen uns i contesten els altres. No em perdré els resultats, clar, més que res per si hi hagués alguna sorpresa agradable (Compromís?). Però em tem que em tocarà, una vegada més, constatar que la majoria dels meus conciutadans segueixen pensant i triant el que a mi no em pot cabre al cap.

Quan era xicoteta i anava de visita a casa ma uela, m’encisava llegir-me les revistes que ella comprava: Lecturas, Semana o Diez Minutos segons li pegara cada setmana, i el Pronto, que aquest sí que el tenia sempre abonat. 

A més dels reportatges cutres i els consultoris que tenia (qui diga que mai ha llegit els consultoris d’aquestes revistes és un mentider!), a mi em fascinaven unes pàgines que crec recordar que es titulaven ‘Ver para creer’, i que contenien diverses fotos comentades en subapartats que es deien ‘Para reir’, ‘Para gritar’, ‘Para llorar’…

Doncs bé, la setmana passada, de visita a València, me’n va passar una que encara no sé en quina d’aquestes seccions ficaria: 

Conversa informal amb una mestra de primària que, entre altres assignatures, ensenya valencià a xiquets d’11 i 12 anys. I em pregunta: “¿Y ya te aclaras en Barcelona con el catalán? Porque bueno, claro, tú hablas valenciano, pero lo mismo no es, que yo fui una vez y a mí me costaba entenderlo”. 

Encara no sé què li hauria d’haver contestat, en aquell moment només em va eixir un tímid ‘sí, sí’ fruit de l’estat de shock…

Quan passava un dels moments més durs de la meua vida i mirava de matar els nervis i l’angoixa amb més de dos paquets de tabac diaris semblava impossible deixar de fer-ho. Però un bon dia vaig dir prou, i des d’aleshores no he tornat a acostar-me a una cigarreta ni a qualsevol altra cosa fumable. Ni pense fer-ho mai més.

Aviat farà quatre anys d’això, i quan veig fotos en què isc fumant, em sembla que són d’una altra persona. Però no ens enganyem, fàcil no va ser. I una de les maneres de compensar la falta de nicotina va ser omplint la panxa. Els viatges a la nevera són curts i profitosos, si la tens ben abastida. Fuets i bosses de papes donen una felicitat immediata a la que és difícil renunciar.

I va passant el temps i un dia te n’adones de què se te n’ha anat de les mans, de què te n’has passat. Però tampoc no és fàcil posar-hi fre. Penses, a més, que no podràs viure sense pasta, arròs i pa, que com passaràs les pel·lis sense roses, i què serà de tu si has de passar-te l’estiu sense tastar la cerverseta.

Però busques forces, les trobes, t’animes, t’ajuden, i vas veient resultats. I una cosa porta a una altra, i vas sentint-te més bé, i tornes a fer una miqueta d’esport, i allò evoluciona.

Encara no he acabat, i hi ha hàbits que no podran tornar (com deuen haver caigut les vendes de lays gourmet al meu barri d’ençà que les vaig abandonar?). Però ara, amb deu quilos menys, sé que va ser la decisió correcta, i el moment oportú.

I no costa tant, perquè si t’ho proposes, gairebé tot és possible en aquesta vida.

I encara, de tant en tant, recorde com de terrible va ser l’experiència. Ja no tinc malsons, però, que es veu que és veitat allò de que el temps ho cura tot.

Que alguna cosa vaig aprendre, sí, i fins i tot em vaig trobar gent que encara mantinc. Però professionalment va ser una experiència molt dura. Fins al punt de plantejar-me que, si ser periodista era allò, havia de canviar d’ofici.

Afortunadament, amb el temps i des de fora -allà dins s’arriba a perdre el sentit de la realitat- he vist que allà el que feiem era ser secretaris al dictat. En el meu cas, de l’época Zaplana. Em vaig passar un any a la secció ‘Comunitat Valenciana’ fent sobretot notícies d’educació, en les que m’indicaven quants segons de manifestació d’estudiants podia incloure i quines consignes no es podien sentir, i ‘completant’ la ‘notícia’ amb declaracions de consellers i similars als que ni tan sols havia de preguntar. Jo arribava, enxufava la carxofa, i ells soltaven el discurset que, íntegre, s’havia d’emetre dins “l’informatiu”.

Després del primer any, i d’un parell d’episodis en què em vaig negar a treballar d’aquella manera, em van ‘castigar’. Durant dos mesos arribava, fitxava i gairebé no em donaven feina. Després vaig estar una temporada a la delegació de Castelló, cobrint una baixa d’algú, i fent notícies del camp i similars. En recorde una sobre melons d’aigua. Apassionant. L’últim any el vaig passar a la secció de notícies d’Espanya i internacionals, tot seguint el que enviaven les agències. No era massa entretingut, però em va permetre conéixer alguns periodistes ‘de veritat’ que també havien estat relegats a aquella secció d’ençà que va entrar el PP.

Quan tothom pensa on era l’11-S se’n recorda de les torres. Jo també, evidentment. Perquè a més em va pillar treballant i em vaig passar tota la vesprada mirant i repartint les imatges que enviaven les agències internacionals. Però quan pense en l’11-S, no puc deslligar el record a què només tres dies després, tal dia com hui, vaig eixir d’aquell edifici de Burjassot per sempre més.

I així vaig tornar a aconseguir ser una miqueta més lliure.
Els espectadors de Canal 9, per desgràcia, no.

No m’ataqueu abans de començar a llegir: el que ara diré no és una generalització, i sóc conscient que entre els i les mestres i professors hi ha professionals excepcionals, que estimen la llengua i que sense ells estaríem perduts.

Però m’impacta que siga un tema del que no es parla, quan a mi, que gairebé no tinc contacte amb l’àmbit escolar, em té esgarrifada. Conec més d’un cas de mestres que fan faltes d’ortografia. De les grosses. En la seua vida diària, en les comunicacions amb les famílies i, supose, dins l’aula. I això per no parlar de la quantitat de castellanismes que poden incorporar en cada frase. Que allò sona a català, sí, però… En fi, ja m’enteneu.

Potser no passa amb els mestres de la pública que han passat una oposició, no ho sé, però a la concertada conec més d’un cas. I no de gent gran, sinó de persones acabades de titular, de les que ja han fet tot l’ensenyament en català, des de pàrvuls a la universitat. (Que el que no entenc jo és com es dóna un títol universitari en aquestes condicions, la veritat). 

Evidentment, millor això que el que vaig rebre jo per les comarques del sud, amb tres hores de valencià a la setmana impartides per mestres que sempre em demanaven que llegira jo en veu alta perquè ells, castellanoparlants reciclats en un curset d’estiu, eren incapaços d’obrir una vocal o fer una s sonora.

Però seria una cosa a tenir en compte, crec jo. Immersió sí, i tant.
Però amb qualitat, per favor.

M’ha costat uns dies recompondre’m, i encara no ho he aconseguit del tot. Com que canvien la constitució com els ix del forro?

No done crèdit. Han superat els meus límits. Perquè no sé a vosaltres, però a mi el rentat de cervell dels primers anys del socialisme espanyol em va afectar molt. Vaig fer l’EGB durant els 80, i no hi havia any en què no celebràrem amb dibuixos, murals, treballs, xerrades i exposicions la sacrosanta constitució. Era la norma bàsica, la garantia de la convivència, el que havia d’evitar més enfrontaments i complicadíssima de canviar precisament per tot això. Jo m’ho vaig creure. I vivia amb aquesta fe.

I ara, en un gest de prepotència com no n’havia vist abans, i just quan una gran part de la societat comença a ser conscient que els mecanismes ‘democràtics’ que tenim han d’evolucionar si volem considerar-los com a tals, ens la canvien en un pim pam i sense preguntar.

Fa anys ja que vaig deixar de mirar la premsa valenciana perquè el meu fetge no ho aguantava. Ara em plantege, i va de veres, deixar de llegir la premsa, en general.

Mai no m’ha agradat la gent que passa de tot. Ara els comence a entendre…
Ja veus tu.

Vas ser el meu nord, el meu sud, l’horitzó i la meua brúixola.

Encara ara, quatre anys després d’aquella nit tan llarga que no hagués hagut d’acabar mai, d’aquell any interminable del que guarde cada record com un petit tresor, del patiment i l’estima gairebé insuportables, encara ara tinc la sensació de trobar-me sense rumb. I no sé com deixar-me portar del tot pels nous vents que ara m’envolten.

Acabe de repassar el que vaig dir l’any passat, i l’altre, i l’anterior, i aquells dies… Curiós com es veuen les coses amb el pas del temps. I com m’és de necessari, potser ara més que mai, recordar que la mort ens ha d’insuflar vida. Perquè tinc moltes coses per viure, i això ho he d’aprofitar. 

No parle molt de tu, en part perquè no tinc ben bé amb qui, i ja ni tan sols sé si ho voldria, però et pense cada dia. Però no pas amb pena. O sí. A dies…

I fins i tot em trobe amb noves maneres de tenir-te present, de què em vingues al cap, com quan els Antònia Font diuen allò de “Jo l’enyor com el Titànic, com si m’haguessin tallat es collons, mil elefants en estampida que se m’enduen sa vida”.

Però encara ningú no ho ha expressat millor que Martí i Pol.

Parlem de tu, però no pas amb pena.
Senzillament parlem de tu, de com
ens vas deixar, del sofriment lentíssim
que va anar malfonent-te, de les teves
coses parlem i també dels teus gustos,
del que estimaves i el que no estimaves,
del que feies i deies i senties,
de tu parlem, però no pas amb pena.

I a poc esdevindràs tan nostra
que no caldrà ni que parlem de tu
per recordar-te, a poc a poc seràs
un gest, un mot, un gust, una mirada
que flueix sense dir-lo ni pensar-lo.

(A
falta de rituals en què poder participar, aquest poema i aquesta imatge
són, des de fa quatre anys, el meu homenatge particular…).

Vist que això de què vivim en un país laïc no és més que paper mullat, i que cada dos per tres es dediquen a gastar-se els nostres impostos en portar per ací a tota la secta vaticana sense tindre en consideració els milions de persones que ens hi oposem, crec que són més que comprensibles les ganes de pataleta que se’m van acumulant.

Està vist que contra els governs de torn no podem -o no sabem- fer res per evitar-ho, i això que la cosa té delicte.

Així que l’única manera que se m’acut de protestar és boicotejar les empreses patrocinadores d’aquests saraos. Perquè si es pensen que posar el seu nom els portarà clients, ai las, també els pot eixir el tir per la culata. Que ja sé que el que jo sola faça o deixe de fer no tindrà cap efecte, però si de veritat ens sumàrem tots els que hi estem en contra, per la raó que siga, estic segura de què la cosa es notaria…

Per si algú es vol sumar, aquests són alguns dels patrocinadors a la visita del papa de Madrid (si trobeu els de València i Barcelona, feu-me’ls arribar i els afegiré també!):

– El Corte Inglés
– Movistar (fa anys que vaig fugir de timofònica i companyia)
– Banc de Santander (del que mai seria clienta per motius diversos)
– Caja Madrid (ídem)
– Mahou & San Miguel (fàcil: jo sóc d’Estrella i Moritz)
– Coca-Cola (aquesta la veig difícil, és la meua font de cafeïna…)
– Iberia (sempre que puc Spanair… però no sempre es pot)
– Nutrexpa: Cola-cao, Nocilla, Phoskitos, Cuétara, La Piara…
– Endesa (una raó més per passar-se a Som Energia!)
– Mutua Madrileña
– Cosmo Caixa (aquest em té descol·locada)

Jo comence el boicot -sempre que puga- des de ja. I vosaltres?

Sovint quan pense en la Costa Brava em venen al cap hotelets encantadors però caríssims, restaurants on et deixes un ronyó i part de l’altre, pijerio barceloní amb bermudes beis i sabates nàutiques, i la impossibilitat d’arribar si no tens cotxe. Si fa no fa, la imatge de Calella o Cadaqués a l’agost, per entendre’ns.

Però la Costa Brava té molt més, i jo ho acabe de veure. Per accedir a cales tranquil·les en les que t’oblides de l’existència de la resta del món i concentrar-te en el solet, els peixos baix l’aigua i el llibre de torn no fa falta res de tot això.

Opcions en deuen haver moltes, però la que he descobert ara em té encisada: la part nord, més enllà del Cap de Creus, on a més s’hi pot arribar amb tren. A Llançà, entre les diverses opcions d’allotjament, hi ha l’alberg l’Estació, al que he anat a parar per recomanació de la B. Habitacions dobles que no tenen gairebé res que envejar a la de qualsevol hostal, o de 4 o 8 persones per als qui van en grup o viatgen sols. I uns esmorzars completíssims. Que no és que el lloc necessite propaganda: estava ple fins a la bandera i trobar dues nits lliures va ser tota una carambola.

A peu de l’estació, a més. Així que si vas amb tren, perfecte. I si vas amb cotxe, amb lloc per deixar-lo. Des d’allà, un quart d’hora de passejada fins al Port de Llançà, on a més dels suquets de peix a preu d’or també pots optar per uns sonsos a preus molt més racionals.

I des del port, el camí de ronda. Cap al nord, per veure el Cap Ras, amb la seva trinxera i el búnker, i més enllà arribar a cala Borró, ja a Colera. O cap al sud, de camí al Port de la Selva, tot ple de caletes o racons de pedra que amb sort i paciència t’ofereixen espectacles tipus National Geographic en versió casolana: peixets i caragols, eriços i gambetes vistos a ull nu i mentre prens el sol sobre una roca.

Anar en cotxe et permet explorar més racons, clar, i així ha estat com en quatre dies he pogut estar a la cala del Pi de Portbou (fantàstica també), la cala Murtra de Roses (amb uns peixos enormes baix l’aigua, i perfecta si no fóra pel soroll de les motos aquàtiques que hi passen tot sovint) i la cala del Sr. Ramon, entre Sant Feliu i Guíxols (amb molta més gent que les altres, però no és d’estranyar veient on està i les dates que són).

Llàstima que ja s’ha acabat. Però tenint en compte que no tenia prevista cap escapada a l’agost, m’ha sentat encara millor. Ara ja a pensar en la propera. Aquest any les vacances llargues seran al novembre. Si tot va com sembla que ha d’anar, les Galápagos m’esperen!

(Per cert, si hi heu estat i teniu recomanacions, seran més que benvingudes!).

… em perd, em desconcerta, m’indigna, em bloqueja i no ho acabe d’entendre.

Tampoc he fet un gran esforç, ho he de reconéixer. A la que em pose a llegir coses de la qualificació del deute, els plans de rebaixa, les modificacions fiscals i el banc central europeu comprant deute, el fil se m’escapa.

Sincerament, si algú sap on trobar una guia d’economia d’aquesta magnitud en versió ‘barrio sésamo’, estaria molt agraïda. Vaig anar a veure el documental ‘Inside Job’, però tampoc no em va quedar clar el moll de la qüestió.

Mestrestant, seguiré sense saber per què els estats han gastat per sobre del que tenien de manera continuada, perquè els meus impostos se’n van a ‘ajudar’ a caixes d’estalvis que han estat enriquint-se amb el seu negoci i han tingut part important en la bombolla immobiliària, per què hem acumulat caterva rere caterva de funcionaris públics que no necessitem (no dic que no els necessitem tots: evidentment alguns són imprescindibles, però d’altres, que he tingut ocasió de conèixer professionalment, podrien quedar-se a casa i no ho notaria ningú), per què amb l’excusa de la crisi s’aprofita per fer tots els EROs del món en empreses que no només tenen grans beneficis sinó que augmenten els bonus als directius fins a xifres insultants.

Supose que la pregunta fins i tot es pot resumir en la que ja em corcava des de ben xicoteta, quan la tele et mostrava imatges de la banya d’Àfrica que són, si fa no fa, les mateixes que ara: com podem ser tan mal parits que hem muntat tot això de manera que ací tirem menjar per fer remuntar preus i allà (i cada volta més ací també), hi ha gent que no té amb què alimentar la canalla?

Potser acabe buscant respostes simplistes, però és que amb aquelles tan complicades que porten aquests dies els diaris, jo no em sé situar.

Al principi no donava un duro per això de plantar verdures en cossiols, però fa l’efecte que li he agafat la seguideta i, tot i les plagues que estic patint aquest any, la cosa tira.

La collita de hui: aquest tros d’alficòs de 35 centímetres de llarg i un sabor espectacular!

La propera, probablement, unes albergínes morades i unes blanques. I bajoqueta verda, que ja comença a tornar a eixir després de la catàstrofe de l’àcar vermell que estic matant amb molta paciència i oli de nim.

Si algú vol apuntar-se a això dels ‘maceto-huertos’, dieu-m’ho, que tinc llavors i consells per donar i regalar.