Apòstata desficiosa

De moment desapareixeré uns dies, com cada cap d’any, per anar-me’n a gaudir de bones amistats i temperatures primaverals.

I a la tornada, la idea és seguir si fa no fa com ara, però potser s’acosta el moment d’anar prenent alguna mena de decisió. Treballar de freelance té molts avantatges, moltíssims, però les setmanes en què toca pencar sola a casa és fan llaaaargues, i cada volta més.

Si algú té idees de com portar-ho més bé, o com compaginar-ho amb altres coses (quines?) perquè el dia a dia siga més entretingut, em farà un favor immens si les comparteix.

En qualsevol cas, els objectius generals per al 2011 crec que els tinc clars:
– gaudir de cada dia, perquè cada dia és un regal
– celebrar que ja no es fumarà enlloc (just quan farà tres anys que ja no depenc de la nicotina)
– fer dieta (propòsit de l’any passat que no vaig complir ni un sol dia)
– anar en bici i passejar, però no tornar a apuntar-me a un gimnàs per subvencionar-lo i no anar
– llegir molt
– fer escapades de cap de setmana tan sovint com puga (per compensar les hores que passe tancada a casa)
– viatjar tant o més que enguany (destinacions previstes: Londres, Roma, cabo de Gata i NYC, ea)
– compartir tot el que puga amb la gent que m’és important

I la més complicada de totes:
– ser feliç

Que és la que vos desitge a tots vosaltres. Salut! Fins l’any que ve!

Per als qui encara no l’heu vist, i per una d’aquelles coincidències de la vida, des de hui (dia en què l’han emés per tercera i última vegada a Televisió de Catalunya) i NOMÉS FINS AL 3 DE GENER, podeu veure el meu documental ‘Homo Baby Boom’ al 3 a la carta. Dura mitja horeta.

L’enllaç directe, punxant ací.

PS: Si el veieu, dieu-me què us ha paregut!

Benvolgudes i benvolguts, el meu documental ‘Queer Spawn’ es pot veure ara online i a més forma part d’un festival internacional en el qual podeu votar.

Només vos costarà un parell de minuts, i heu d’anar ací.

I si ho voleu recomanar, compartir, publicar al facebook o posar al bloc, jo ben agraïda que vos estaré. 🙂

Si simplement el voleu veure, cliqueu al play!

(En anglès, amb subtítols en català. Però en aquesta versió xicoteta
els subtítols es tallen. Els veureu sencers a la web del festival).

… fer feliç algú. O, com a mínim, arrencar-li un somriure.

Unes paraules, saber escoltar, preparar un dia inoblidable o enviar una llonganisseta de pasqua per correu certificat.

Tot val. I no és tan complicat.

Ai, si ho férem tots més sovint…

Ja em perdonareu els germanòfils per la barbaritat que acabe d’escriure, però jo crec que la resta del personal m’haurà entés perfectament.

Que sóc mediterrània, volia dir, i cada volta ho tinc més clar. L’última comprovació empírica: els quatre dies de gelor que he passat a Colònia, en molt bona companyia i amb bons aliments, però amb un fred que pelava i fent-se fosc a les 4 de la vesprada.

Aclimatats com estan allà, em van voler integrar en els seus costums, i tenia preparada una bici per gaudir del seny que es gasten allà circulant i d’una ciutat amb poques costeres. Però no vaig passar del quart d’hora: a sota zero, l’aire que t’entra pel nas quan fas exercici és com un grapat de ganivets acaronant-te els pulmons.

Això per no parlar de com es queden els dits i les cames. I la pell de la cara. I les orelles. I el nas.

Definitivament, no em busqueu on fa fred. Si de cas, en ple estiu. Jo, a l’hivern, pense limitar els meus viatges cap al sud. Els propers: nadal a Alacant i Lanzarote per cap d’any.

_{(La foto és el que em vaig trobar en obrir la finestra de la casa on em quedava a Colònia, el primer matí d’estar allà. Que es veu que vaig pillar la primera neu de l’any!).}

Cada volta tinc més clar que el que val la pena són eixos xicotets moments en què et sents bé per dins i t’oblides de tota la resta, encara que només siga per uns segons.

I he redescobert que menjar-se un Twix té aquest poder. Feia anys que no en menjava, conscient que no fa massa pinta d’alimentació saludable. Però sabeu què? Que un dia és un dia.

I la barreja de galeta cruixent, caramel industrial i xocolata que es va desfent només tocar-la segueix tan bona com la recordava. O encara millor.

I com em passa amb cada data assenyalada, em pilla una miqueta a contrapeu, perquè mai no sé si fer alguna cosa especial o recordar com ja recorde la resta de dies de l’any.

El pas del temps em desdibuixa les imatges -és dur, però és així: què faríem sense fotos?- i em consolida els sentiments, ara ja pràcticament descarregats de ràbia i farcits d’una estima que em durarà per sempre, que mai no podré agrair prou haver tingut la sort d’haver viscut i que m’ha fet ser qui sóc.

Ara, a més, i en una d’aquelles casualitats rocambolesques que em van passant, he trobat la manera de celebrar aquest dia.

Vos explique la història:

Fa uns cinc anys, la R., una de les persones més properes a l’E., va començar un procés d’adopció, i l’E. havia de ser la padrina de la criatura que arribaria. Quan l’E. ens va deixar, va recaure en mi aquest privilegi (serà la meua fillola, però sense connotacions religioses, això sí).

A dia de hui, la R. ja està amb la seua xiqueta que, ves per on, fa anys també hui, el mateix dia que l’E. La coincidència em té, des que ho vaig saber, més que perplexa.

En unes setmanes seran a casa. I tindrem moltes ocasions a partir d’ara per viure aquest dia d’una manera ben especial. I per fer palès, com em van dir un dia, que la vida és forta i ens empeny.

Vist l’interés que desperten les fotos que vaig penjant del pa que faig ací i allà, he decidit compartir la recepta que gaste. És una adaptació personal de les que he trobat a llibres, receptaris i webs, i la que a mi m’ix més bé.

Ingredients:
– mig quilo de farina (250 gr. obligatòriament de farina blanca de força, l’altra meitat de la que volgueu: integral, sègol, etc. La millor farina de força l’he trobada a mercadona, i ben barata. A botigues de barri que en venen a l’engrós també està molt bé)
– 325 ml d’aigua templada, ni més, ni menys
– una pastilleta de llevat fresc (en venen a mercadona i caprabo, i a alguns forns de pa)
– mitja cullera sopera de sal, aprox
– llavors, anous, ceba… El que volgueu per donar-li sabor!!!

Instruccions:
– Poseu la pastilla de llevat dins l’aigua templada mentre comenceu a preparar la resta de coses
– En un bol gran (el transparent baratíssim de l’ikea va de conya), mescleu bé les farines i la sal
– Afegiu l’aigua amb el llevat ja desfet i pasteu fins que es faça una bola que es desenganxa dels dits. Treieu-la i continueu pastant en superfície, si pot ser de fusta millor.
– Afegiu un rajolinet d’oli d’oliva verge al bol i poseu la bola de massa. Tapeu amb un drap o amb film i deixeu que vaja creixent. Més o menys una hora.
– Treieu la massa unflada i pasteu-la. Poseu a dins les llavors o el que vulgueu: sèsam, lli, anous, ceba (la fregida de l’ikea, per exemple), olives…
– Feu la forma que volgueu, o poseu la massa a un motlle. Tapeu amb un drap de cotó i deixeu créixer una hora com a mínim.

Preescalfeu el forn amb algun recipient amb aigua dins, fins que comence a fer vapor. Això farà la corfa cruixent.

Poseu-lo mitja horeta a 200 graus aprox (ho haureu d’anar descobrint amb cada forn, aneu amb compte que no es cremi per dalt!), i ja teniu pa!

Deixeu-lo refredar sobre superfície de fusta, perquè traspassi la humitat que li quede. I a llepar-se els dits!!!

Ahir vaig tindre la sort de poder assistir a la festa del 15 aniversari de Vilaweb, amb molta altra gent (quants n’érem??? ) que sent el diari com a alguna cosa més que una simple font d’informació.

Per a moltes persones, Vilaweb és un referent de país, d’entendre les coses d’una determinada manera, de posicionar-se davant la realitat, de creació d’una comunitat sòlida que va més enllà de l’espai virtual.

Però per a mi és molt més que això. Perquè és una etapa professional de la que guarde molt bon record. Però, sobretot, perquè sempre m’ha ofert el suport, els ànims i un somriure sincer, especialment quan més els he necessitat. Per tot això no puc més que estar eternament agraïda al Vicent, i a l’Assumpció, i al Martí, i a l’altre Martí, i a la Montse, i a l’altra Montse, i a l’Andreu, i al Josep, i a l’Albert, i al Germà, i a la Teresa, i a la Carlota, i a la Dolors, i al Jaume, i al Jem, i a la Sandra i a tots els que em descuide ara i als que han arribat quan jo ja no hi era.

A tots i a totes, gràcies.

I que no torne.

Imatge: les monges que van netejar l’altar. Eixa va ser tota la participació femenina en el sarao.

No faré més comentaris.

Seria d’esperar que un bloc com aquest estiguera traient fel pels queixals davant la visita del papa.

Però és que ja no tinc forces. El missatge seria el mateix que ja hem dit tantes vegades que, de repetir-lo, no sé si fins i tot perd consistència.

Que se li rendisca pleitesia a una persona a qui se li hauria de prohibir l’entrada al país és una cosa que no puc arribar a entendre de cap de les maneres.

Demà aniré a la concentració de la plaça Sant Jaume. Però no cridaré.
No tinc prou veu.

A Williamsburg, Brooklyn. Cada dia que passa, més ganes tinc de tornar a Nova York.

I de viatjar, en general. Fa uns dies que m’he posat fotos dels llocs que més m’agraden al voltant de la taula on faig feina per tindre present que la recompensa de treballar és guanyar els diners que em permetran tornar a aquells indrets, i descobrir-ne de nous.

Properes escapades previstes: Lisboa (per feina, no sé si podré veure res), Madrid (a visitar amistats), Montseny (curset de cap de setmana sobre bolets) i Colònia (a casa d’una bona amiga, i coincidint amb els mercats nadalencs).

Crec que, si per mi fóra, viuria sempre amb una maleta amunt i avall.

Aquesta és de Dublín, a una caixa d’eixes de la companyia elèctrica.

M’encanta l’accent gaèlic!

Collir és el més agraït de l’hort.

I quan a més són coses de les que creixen baix de terra, que no veus fins que les traus, la il·lusió és encara més gran.

Hui a l’amanida tindré carlotes de categoria!

No tenia moltes esperances, perquè el vaig plantar molt tard, però ací el teniu: estan eixint les primeres panotxes de panís (dacsa / blat de moro) del meu hort urbà!

🙂

Actualització: representats de la colònia mallorquina a Barcelona m’han fet notar que em faltava un sinònim dialectal d’aquest cereal. Afegim ‘blat de les Índies’ (de ses Índies?), i sembla que ja tenim el ventall complet.