Els ni-ni

No mire molt la tele, i gairebé mai la Sexta. Però ahir fent zapping em va cridar l’atenció un nou programa, a l’estil del Gran Hermano, però on tots els protagonistes són ni-ni.

Que què és això? Doncs joves que NI estudien NI treballen ni res de res. Que estan a la vida per anar de festa, jugar a la vídeo-consola, i defugir qualsevol responsabilitat. Són deu persones, però ací fora n’hi han moltes més. La majoria ni tan sols han acabat l’ESO, i tampoc no veuen que això tinga cap importància per al seu futur.

Bé, de fet, és que sembla que no pensen gaire en el futur. Ni en el demà. Només en aconseguir el que volen, ara, ja, rapidet i sense entrebancs.

Ho tenen tot: moto o cotxe, internet, l’última consola, diners -que els hi donen els pares normalment, que roben a la pròpia família quan no en tenen prou. I la casa, no cal dir-ho. Casa familiar a mena d’hotel, amb l’habitació com a lloc sagrat on dormen fins les tantes i fan el que els hi rota.

Mirant als de la tele, algú podria pensar que són marcians. Però d’això res. Jo, per exemple, tinc un cosí així. Que als 14 o 15 anys va “decidir” que ja en tenia prou d’anar a l’escola. I no va tornar.

Ja sé que és fàcil parlar de com educar quan no es tenen -ni es volen tindre- fills propis. Però en aquest cas que explique, per exemple, les coses no van canviar d’un dia per a l’altre. Aquest xiquet mai va tindre cap noció de l’existència d’autoritat per part dels pares. Per extensió, no veia la necessitat d’obeir als mestres, ni a ningú. Sempre va tindre (i continua tenint) tot el que vol. A canvi de res. Què li han de demanar, ara?

La incògnita, clar, és que faran d’ací uns anys. Ara en tenen 17, o 25, i viuen dels pares. Però, i quan en tinguen 35 o 40?

Supose que se’n sortiran, d’una manera o l’altra. El fenómen, cal aclarir, tampoc és nou. Jo tenia companys a l’institut -almenys havien aconseguit el graduat escolar- que ja vivien així. Em pregunte que se n’haurà fet d’ells…

3 pensaments a “Els ni-ni

  1. Trist! Espere que no em passi a mí. Intento educar a les meves filles en la cultura de l’esforç i del respecte. No tenen tot els que volen (jo tampoc ho vaig tenir) però sí el que necessiten. Aquests nois i noies, (la majoria d’ells) seran uns penques tota la seva vida. Paràsits de la família, de la societat i dels serveis socials. Jo tinc dos nebots d’aquest tipus. Un no marxarà de casa ni amb aigua bullint (li faran el piset a les golfes) i l’altra l’haig de marcat (com si fos un “sargento guardia”) per a què mantingui la compostura.

  2. en tren. Sento: “Aquest cap de setmana no he pogut estudiar”. Són temps d’exàmens a l’universitat.  I continua: “El dijous ja vaig sortir, el divendres m’esperàven els de … (no vaig entendre el nom) i el dissabte també vaig sortir.” No ha pogut, diu. No ha pogut!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *