Bon viatge, uela

No m’acostume a la idea de la mort.

Com tots els éssers humans, supose. O potser una miqueta més, perquè vivim en una cultura que l’amaga, que no en parla si no és inevitable, que fa com si no existira.

Ma uela Lola tenia ganes de morir-se. Des de fa anys. Una cosa va portar a una altra i va decidir que no volia viure més, que ja ho tenia tot fet, que només volia seure al seu sillonet i esperar la mort.

Les coses no són tan fàcils (què passaria, si ho foren?). I així han anat passant els anys. I la salut la va anar abandonant, cada vegada més.

Va entrar a l’hospital el dia de la loteria i es va passar allà totes les festes, apagant-se a poc a poc, mentre es feia tot el possible perquè patira el mínim.
Va faltar la matinada del dia de reis.

I ens hem quedat amb aquesta contradicció que suposa el saber que ja no patirà més i la impotència que tenim davant la mort. Jo, de viatge, no vaig poder arribar a l’enterrament. Però per dins he anat forjant el meu comiat, sabent que serà sempre part imborrable dels meus records.

Bon viatge, uela.

2 pensaments a “Bon viatge, uela

  1. Quan hagi de venir, vindrà. No li oposaré cap resistència més que les ganes de viure. El que m’importa és viure. Al màxim en allò que limitadament puc. I prou.
    Sento això de la teva “uela”. Com vaig sentir la meva que per mi va ser una mare. Em sap greu, però és la condició humana: s’acaba tot i tot canvia fins i tot la manera d’estimar. O no? No hi ha déus ni entre els humans; no hi ha res diví, ni entre les coses humanes… O no, apòstata?

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *