Per motius professionals, jo compre molts DVDs en blanc. Fa temps que vaig a la mateixa botigueta del carrer Tallers, on per uns 30 euros em venen la bobina de 50 unitats, un bon preu si ho comprarem amb Fnacs i similars.
Ahir n’havia de comprar d’urgència, i em vaig aventurar a una botiga un pèl destartalada de Sant Boi. I em vaig quedar sorpresa en veure que, pel mateix producte, i d’una marca similar pel que fa a la qualitat, només em demanaven 13 euros.
Vaig dir que m’ho quedava, vaig pagar, i vaig demanar un tiquet o una factura. I la resposta va ser, literalment: amb aquest preu que t’he cobrat no et puc fer tiquet ni factura, t’ho hauria de cobrar tres vegades més car.
Primer em vaig indignar amb el venedor (un personatge que posa els pèls de punta), però vaig decidir anar-me’n i en pau. Però després m’ha entrat com una mena d’impotència i culpabilitat a parts iguals. D’on deu treure el producte? He comprat una cosa robada? Que no ho declara, és evident. Però… per què em fa sentir malament aquesta situació, quan “hauria d’estar contenta” pels diners que m’he estalviat?
(Serà la culpa judeo-cristiana que hem mamat des de xicotets, o per a aquest cas he de buscar un altre culpable?)
No cal que tingues remordiments, de cap de les maneres. Un exemple. Tinc les dues targetes de crédit plenes. D’una em descompten 40’00 euros al mes. Saps del 40’00 quants n’he amortizat? Sols 12’50.
…sentiment de culpa judeocristiana, digues-li consciència. Hi ha persones que, malgrat tot, encara en tenen.
Potser és que, simplement, és material dimportació sobre el que no paga canon. I clar, tampoc no ho declara.