Orgullosa, i avergonyida
Hui fa 40 anys que els aldarulls de Stonewall van posar la primera pedra del que ha estat -i és- un dels moviments socials més potents del món. En molt poc de temps s’ha passat de considerar l’homosexualitat com una malaltia i un delicte a la plena igualtat de drets (sobre el paper, i ací, a 80 països encara és delicte, en alguns es pena amb la mort).
És una data, doncs, històrica. Un dia per celebrar i seguir reivindicant. Units, que es com s’aconsegueixen les coses. O així ho pense jo.
Jo sí, però la multitud de col·lectius, associacions, parts de partits polítics i empresaris relacionats d’una o altra manera amb aquest món, no. Dues manifestacions a Barcelona, com ja hi ha dos festivals de cinema gai. Una situació ridícula i única al món, perquè ací tothom mira més el seu melic que no pas un objectiu comú. Quan em toca explicar-ho a gent d’altres indrets, em fa vergonya i tot.
Així no anem bé.
No., no, no anem gens bé. Ja n’estic farta de que tothom es miri el seu melic, però farta i encara més !
Quan la lliçó de Stonewall és la d’assumir la immensa diversitat que hi ha a la societat encara hi ha qui creu que hi ha gais bons i gais dolents. Una pena.