Apòstata desficiosa

Ho sé: l’enunciat no té cap trellat ni evidència científica. Però, coses del cervell infantil, quan t’ho diuen una vegada i una altra, alguna cosa queda. A l’apunt d’ahir vaig recordar les veïnes del pis de baix d’on vaig viure els primers anys de la meua vida a Alcoi. I per això m’ha vingut açò al cap.

Aquelles dues dones, germanes, que ja eren majors quan les vaig conéixer, tenien una obsessió especial amb el melic. O contra el melic, més ben dit. (Per cert, que m’encanta com sona ‘melic’ i m’esmussa escoltar ‘llombrígol’, que és un espant de paraula).

Doncs bé, dia rere dia, sobretot a l’estiu, quan ens ajuntavem al replà de l’escala, que era on més corria l’aire (l’aire condicionat no sabíem el que era, i bé que ens apanyàvem), a jugar a les cartes o al parxís (em van viciar des que vaig aprendre a comptar, als dos anys i mig!), no em deixaven tocar-me el melic.

Que el melic no es toca, que t’eixirà un gat.
I a mi, només de pensar-ho, la idea m’espantava.

Encara hui, em fa no sé què. Ara que la gent es posa piercings i tot, i jo vinga a pensar en el gat aquell que no sé ben bé d’on ha d’eixir…