La classe de costura
Vinc de la meua segona classe de ‘costura de supervivència’ a un centre cívic de Barcelona. Com ho sentiu: classe de costura. Perquè jo més enllà de cosir un botó i ‘solsir’ uns calcetins, poca cosa. I m’he proposat arribar a entrar-me els baixos d’un pantaló.
A veure si puc, perquè a aquest pas…
La primera classe se’n va anar en explicar els estris i, atenció, en aprendre a fer el nus del fil!!! Sí, sí, hi havia gent, i no una ni dues, que no havien fet mai el nus. Impressionant. Hui hem evolucionat a cosir botons. El ‘temari’ inclou canviar cremalleres, fer ullals o cosir una vora. De moment, el més important és que és divertit i em relaxa.
Ara, em resulta ben estrany això de dir ‘me’n vaig a costura’, quasi tan estrany com quan, de xicoteta, era el que em déien les veïnes del pis de baix (Élia i Mariu, les del ‘Globo’, si sou d’Alcoi, igual vos sonen): que vaja bé la costura. I jo no entenia res, perquè on anava era a escola, no a cosir…
I ara, mira per a on, el món a l’inrevés. I mentre jo intente aprendre a posar fil a l’agulla, ma mare s’apunta a anglès i a informàtica.
Com a mínim, és per somriure, no penseu?
Quina sort que tens! Davant uns pantalons massa llargs o un botó caigut (jo, ni un botó!!!) m´he preguntat moltes vegades perquè no vaig aprendre a fer anar l´agulla…una llàstima!
Ja et portaré roba per arreglar, no sigui que perdis la pràctica quan acabis el curs!