Harvey Milk

Hui, el dia en què els Estats Units passaran a estar dirigits per un home negre, em sembla un moment excel·lent per parlar de Harvey Milk; però no tant de la pel·lícula que s’ha fet sobre la seva vida (Sean Penn està impressionant!), sinó del que ell va significar.

Evidentment, els canvis socials no els aconsegueix una sola persona. Però sense el que han fet algunes persones, no seríem on som. Sense Harvey Milk, o sense els qui van dir prou a Stonewall, o sense Jordi Petit, o sense Pedro Zerolo (ni una dona a la llista…???), la situació de gais i lesbianes ara seria molt diferent.

Milk va ser el primer càrrec públic ‘obertament’ gai -perquè d’amagats, sempre n’hi ha hagut, i en continua havent, i no només a l’Ajuntament de València (a les manis del 8 de març, o del 28 de juny, en passar per allà la gent crida ‘hay más lesbianas detrás de las ventanas’; quines coses…). Mai no he estat una defensora de l’outing (fer públic qui ho és o qui no), ni pense que tots els polítics, empresaris, artistes o qualsevol altre personatge públic hagen de fer bandera.

Però el cert és que gràcies als que s’han atrevit a fer-ho ara tenim, legalment, la igualtat. Perquè socialment… caldria veure-ho. Em fa l’efecte que ‘maricó’ segueix sent un dels insults més habituals als patis dels instituts i als camps d’esports. I això, vulgues que no, és significatiu, dic jo.

I encara em trobe gent que, passada la trentena, porta una doble vida per pànic al que diran a casa o a la feina. És trist, però real.

Harvey Milk va fer moltes coses, però sobretot el que va fer va ser donar la cara, i plantar cara, i dir ‘sí, soc gai, i què?’. I d’això, encara en podem anar prenent exemple…