Parlem de tu, i fa deu anys

I ja no tinc malsons ni revisc aquella nit al minut, perquè has esdevingut un record omnipresent i vaporós. Els números redons no són ni més ni menys que els altres, però d’alguna manera sí, i amb aquest he decidit posar punt i final a aquest homenatge virtual que he fet any rere any.

No em calen cementeris, calendaris ni cerimònies per saber que jo no seria qui sóc si no t’haguera conegut, ni que va ser per mi que vas aprendre a estimar en pau quan la vida ens va fer coincidir. De tot el que mai em vas dir em quede amb aquella frase d’un dels últims instants: Jo no sabia que es podia estimar d’aquesta manera. Jo tampoc ho sabia, però ara ho sé. I això no ens ho podran furtar mai.

Parlem de tu, però no pas amb pena.
Senzillament parlem de tu, de com
ens vas deixar, del sofriment lentíssim
que va anar malfonent-te, de les teves
coses parlem i també dels teus gustos,
del que estimaves i el que no estimaves,
del que feies i deies i senties,
de tu parlem, però no pas amb pena.

I a poc esdevindràs tan nostra
que no caldrà ni que parlem de tu
per recordar-te, a poc a poc seràs
un gest, un mot, un gust, una mirada
que flueix sense dir-lo ni pensar-lo.

Miquel Martí i Pol