El desficaci de la resurecció de Canal 9 (3a part: comentaris i al·lusions)

commentsContinue la meua reflexió en veu alta sobre com i amb qui caldria fer uns mitjans públics valencians a partir dels comentaris rebuts ahir, que per la seua llargària i complexitat crec més encertat contestar amb una nova entrada ben visible que no en un fil amagat.

Perquè, precisament, tant el que deia ahir com en el que vaig començar despús-ahir pretenia això: debatre i comentar, més enllà de quatre titulars, mirar d’entendre la complexitat de tots els factors implicats. Així que, d’entrada, gràcies als qui us heu pres la molèstia de deixar comentaris.

 

Manuel Márquez, ex-treballador de Canal 9, m’ha explicat que ell va ser un dels impulsors de l’Estatut de Redacció i del Comité de Redacció. De tot cor: gràcies. Com ja he dit en els apunts d’aquests dies, sé que no tots els ex-treballadors es poden ficar en el mateix sac. Sé també que els del primer ERO no vau rebre tant de bombo. Com tampoc els qui se n’havien anat / no havien estat renovats / van estar ‘castigats’ els anys anteriors.

Però això no em contesta la pregunta principal del meu plantejament: si s’obri una nova tele, com destriem el gra de la palla? Com fiquem al mateix sac els professionals que mereixen eixe nom i els “botxins que s’han fet passar per jueus” (cite paraules d’ell)? M’agradaria molt poder aprofundir en això, perquè és el ‘o tots o ningú’ dels representats dels ex-treballadors el que no veig com es pot acceptar ja no per part del govern, sinó per la ciutadania valenciana mateix.

 

El comentari que ve signat com ‘indignat valencià‘ és d’obligada lectura per tal de poder posar-se en la pell dels qui defensen que ‘els treballadors no són els culpables’.

Crec que ja ho he dit abans: ni pense que es puga parlar en global de tots els ex-treballador(e)s ni crec tampoc que com a conjunt es puga defensar la innocència de la seua tasca. Sobretot, la dels periodistes. Intentaré contestar punt per punt per no perdre el fil.

1. Disculpes si dir “Pablemos” t’ha ofés. En absolut em molesta l’espai democràtic que els nous partits suposen, ans al contrari, però no em sent gens còmoda amb el personalisme que es gasta aquesta formació. Però aquest tema, si de cas, el deixem per a un altre dia.

2. Compares el nombre de treballadors que necessiten uns mitjans públics valencians amb Atresmedia o Mediaset. No em val la comparació: ni l’àmbit territorial, ni l’audiència potencial, ni el tipus de programació d’una RTVV crec que hagen de prendre aquest model, en absolut. (Un altre tema seria, a més, el cost econòmic dels recursos humans en aquestes empreses i en Canal 9: entre la precarietat i els sous desorbitats ha d’haver algun terme mig, dic jo. Mai no tornaré a treballar tan poques hores per tants diners com en els dos anys i mig que vaig passar a la tele, i això que tenia contracte de pràctiques. Això sembla normal, tenint en compte que són diners públics?).

3. Diu l’indignat que no entén perquè els treballadors de RTVV han de ser herois i defensors del bé comú que representa un servei públic i no se’ls demana el mateix als de les empreses d’aigua o de Correus. I que no és el mateix el paper de xofers, recepcionistes o maquillador(e)s que el de periodistes. En això últim et done tota la raó: la meua reflexió va adreçada principalment als periodistes. I sí, sí que els hem d’exigir la defensa de la seua professió. Tu dius que han demostrat que “saben narrar la realitat que la direcció obliga”. Això, per a mi, ja els desacredita com a periodistes.

Jo sóc periodista, i càmera, i editora de vídeo, i productora. Sé quan faig d’una cosa i d’una altra, i per a qui treballe en cada moment. Sé, per tant, quan estic fent un vídeo corporatiu i/o institucional i quan treballe per a un mitjà de comunicació. Si em dec, en cada cas, només al qui em paga o si he de tindre en ment la funció d’aportar informació el més contrastada possible als lectors/espectadors. Si trobe justificat falsejar un àudio o si això està fent creure coses que no són veritat. Quan vaig passar per Canal 9, el meu pensament no era complaure el cap d’informatius ni sa iaia (‘escriu això per a què ho entenga ma uela’ és una de les frases cèlebres de l’editor que hi havia en aquell moment, juntament amb ‘xica, que la veritat no t’estropege (sic) un bon titular, o el titular que jo t’he donat’, seguit d’un somriure de pressumpta complicitat).

No vull personalitzar en excés, perquè sé a més que no sóc l’única, però quan jo explicava una notícia tenia en ment la societat valenciana, el que la gent es mereixia saber. Perquè si treballava per un mitjà públic, a càrrec dels impostos dels meus veïns, i com a periodista, crec que aquest era el meu paper. Segurament és un plantejament naïf, però era la manera en què podia dormir per les nits. Possiblement per això, en només dos anys i mig, vaig estar felicitada per algunes notícies, abroncada públicament per altres, castigada sense donar-me tema durant quasi un mes (un mes que vaig cobrar per no fer res, un mes que els valencians em van pagar per no fer res), deportada temporalment a la redacció de Castelló, incrustada després a nacional i internacional on es molestava menys i, finalment, acabades les pràctiques, no se’m va oferir un nou contracte (ni jo ho esperava, és clar).

Així que sí, crec de tot cor que als periodistes d’un mitjà públic se’ls ha de demanar que siguen una miqueta herois. Allò de si no ho faig jo, ho farà un altre, no em val. Amb aquest argument podríem ser tots sicaris o traficants de persones. Cal tindre principis. I si no es tenen, com a mínim, no val a queixar-se després. I ací és quan es pot diferenciar, de nou, entre els valents i valentes que van posar en marxa un comité de redacció, per exemple, i les desenes de persones que deien ‘sí, buana’ a tot. Sempre em va resultar curiós que la categoria professional dins la casa fóra ‘periodista redactor’, i encara més que molts d’ells en realitat tingueren contracte de ‘guionista’ (perquè legalment no els podien contractar a dit com a redactors). Amb el pas dels anys li he trobat fins i tot un punt d’ironia a la tria d’aquestes paraules.

4. Totalment d’acord en què cal remarcar més la incompetència i abusos dels superiors. I, resulta, a més, que molts d’ells també compten dins el conjunt heterogeni d’ex-treballadors que demanen la readmissió. Torne doncs a la meua pregunta inicial: com separar el gra de la palla?

5. Dius que els tècnics no haurieu de tornar a passar una oposició, i que en cas d’entrar professionals més joves no sabrien gastar l’equipament de RTVV perquè no és del més nou. Vols dir que un nou llicenciat en medicina no pot atendre pacients a un ambulatori que no tinga les últimes tecnologies? Ni sé com seria un nou procés de selecció, ni sé com ho faria jo. Fàcil no és, i qui s’ho trobe patirà molt.

Evidentment, l’experiència ha de comptar, crec que d’això ningú té dubtes. Però saps també, i reconeixes al teu escrit, que dins la tele hi havia molta gent que s’escaquejava, que treballava el mínim, i que això és insostenible econòmicament. Hi estem d’acord. Alguns vau entrar per oposició, en un procés més o menys obert i just (de vegades menys que més: en les opos que va haver l’any 2000 aproximadament, ja amb el PP a plena màquina, de les 50 places de periodista que hi havia en vaig encertar 48; podeu traure conclusions). Altres, en canvi, van entrar a dit i per amiguisme, i en totes les categories professionals. En funció de què es defensarien ara els drets adquirits per aquestes persones i no per les que mai no han tingut opció de treballar allà?

Hi torne: com triaries qui dels ex-treballadors ha de poder treballar en una nova RTVV (no ho oblidem: la vella està morta i rematada gràcies al PP, que jurídicament se les va fer vindre bé per impedir que es torne a obrir com a tal)? Qui sí i qui no? Els de la diàspora valenciana de professionals, no post tancament de RTVV, sinó els de les fornades dels anys anteriors que mai no han tingut ocasió de treballar ací però s’han buscat la vida a altres llocs, tendrien alguna opció?

Jo no tinc les respostes. Ni sóc ningú per pretendre tindre-les. Però crec que el tema s’ha de debatre entre tots. Dius que parle des de l’odi. T’assegure que no és així. Des de la indignació, segur. Des de la incredulitat, també. Des del desig de què es facen les coses bé, sobretot.

Tot i el desacord que ens separa, coincidim en l’essencial: que es porte davant d’un jutge els gestors i tornen el que ens han robat. Jo encara demanaria més, tot i que sé que no podrà ser: que es jutge també els caps de continguts que durant dues dècades han manipulat la informació que es mereixíem com a valencians.

 

El desficaci de la resurecció de Canal 9 (segona part)

rtvv tornara(Ve de la primera part).

Jo no sé què van prometre Puig, Oltra i Montiel en campanya als ex-treballadors de RTVV, però vull creure que no sóc l’única que té 100% clar que és impossible reincorporar els 1.608 professionals que hi havia en plantilla el dia que es va tancar Canal 9. Sobre això, a més, tinc un altre dubte que ningú no m’ha sabut resoldre encara: per què se centra la reivindicació en aquests últims i no s’inclou a tots els qui hi van treballar abans, i que se’n van anar al llarg dels anys, per voluntat pròpia o perquè els van fer fora en no acotar el cap a cada barbartiat que se’ls demanava com a professionals?

Iep, que quede clar que no ho dic per mi, perquè, repetisc: no seguir a RTVV és el millor que m’ha passat en la meua vida professional. Però sé de molta gent, grans periodistes, que se’n van anar al carrer per voler ser precisament això: periodistes.

En altres articles ja s’ha fet la comparança entre els periodistes i els metges. I la trobe molt encertada. Si un metge actua de mala fe, pot i ha de ser apartat de la seua pràctica professional. En aquell moment  i també si pretén canviar d’hospital o si aquell en el que hi treballava canvia de mans o de nom. Ja no es mereix dir-se metge.

De la mateixa manera, pense, els periodistes, que venen a ser els qui observen i expliquen els símptomes d’una societat, els qui ajuden a fer el diagnòstic d’un sistema polític i els qui tenen una influència brutal a l’hora de receptar-li al personal quines decisions prendre i com actuar, haurien de tindre una responsabilitat semblant.

Com a pacient, jo no em fiaria d’un metge que em recepta per indicació de la companyia farmacèutica de torn i no pel meu estat de salut. Com a ciutadana, tampoc no puc fiar-me del periodista que no m’ofereix informació veraç, fiable i contrastada en lloc del que el partit polític de torn li diu que m’ha de dir.

I he dit ‘partit polític de torn’ amb tota la intenció. Perquè són molts els que ja es temen que a la nova RTVV, perquè hi haurà una nova RTVV, col·locaran els elegits per PSOE (he estat a punt d’escriure PSPV, però me n’he adonat a temps de l’anacronisme) i Compromís. De fet, als periodistes que aquests dies s’han posicionat en contra de la readmisió en bloc dels ex-treballadors se’ls contesta amb un ‘a tu quin càrrec t’han promés?’ que a mi, personalment, m’eriça el bescoll més que una pel·li de por.

Si el canvi que els valencians hem hagut d’esperar quasi un quart de segle es resumeix, per part de suposats professionals de la informació, en un simple intercanvi de cromos, no anem bé. Gens bé. Si els partits que ara ens governen pretenen fer una estructura al nou ens on la Generalitat tinga el poder sobre els continguts i, sobretot, els informatius, no anem bé, tampoc.

Crear uns mitjans de comunicació amb un grau d’independència que els faça creïbles no serà fàcil. Però si no aspirem a això potser no val la pena ni que ens ho plantegem. Diuen els rumors que en una hipòtetica i futurible selecció de personal donarà molts punts haver treballat a la vella Canal 9. Jo demanaria als qui hagen de fer les baremacions que això no incloguera només els anys de contractació, sinó el nivell de sotmetiment. Però no per partidisme, sinó per dignitat professional. Repetisc: no em referisc a la totalitat dels ex-treballador(e)s de RTVV sense matisos. Però aquells que durant anys no han fet més que d’escrives al dictat saben que no es mereixen dir-se periodistes.

(Continuarà, potser…)

 

 

 

El desficaci de la resurecció de Canal 9 (primera part)

Canal9200Consideracions prèvies:

1. Sóc plenament conscient que el que ara escriuré em crearà més d’una enemistat.

2. Sé que no és just parlar dels ‘ex-treballadors de RTVV’ com un ens amorf i sense les peculiaritats de cadascuna de les persones que composen aquest col·lectiu, però pels termes en què es plantegen les coses aquests dies, és quasi impossible fer-ho d’una altra manera.

3. Jo vaig treballar a Canal 9 durant dos anys i mig, ja en fa molts, gràcies a un contracte en pràctiques al qual s’hi accedia per expedient acadèmic (pràcticament l’única via d’entrada sense enxufisme que hi ha hagut durant quasi dues dècades). De les huit persones que vam entrar en aquell moment, passat el període de pràctiques, les sis que mentrestant s’havien fet el carnet del PP i/o del sindicat USO van renovar contracte. Els dos que no ho havíem fet, vam anar al carrer. I això és el millor que m’ha passat en la meua vida professional com a periodista.

I ara, al gra:

Em costa molt reconéixer-ho, i espere no haver de fer-ho seguit, però en aquesta ocasió he d’agrair als de Pablemos que hagen posat fre al pla de ressuccitar RTVV que s’havia anunciat fa uns dies. El pla de Puig i Oltra -posar en marxa dos canals amb programes antics i sense personal- és d’una burrera que esgarrifa. Evidentment, era un intent desesperat per fer veure que segueixen el programa electoral promés: 9 d’octubre, tele pròpia. Però així no, per l’amor de déu, així no. Que no patisquen tant per deixar d’acomplir a temps alguna promesa, que després de tot el que ja hem passat, no ens ve ara de mig any, o d’any i mig, o del que faça falta. Millor a poc a poc i amb bona lletra, i amb certa dosi de trellat, perquè amb presses i carreres no arribarem enlloc.

El problema, ben gros, és com posar en marxa una nova tele i ràdios públiques que, sí, necessitem. I molt. En valencià, per descomptat, i amb programació infantil, i pel·lícules doblades, i programes de producció pròpia sobre temes d’interés per a la població valenciana, i, sobretot, uns informatius rigorosos i independents.

I la pregunta del milió, més enllà de la forma legal que haja de tindre el nou ens o de si es podrà dir Canal Nou o hauran d’inventar-se un altre nom, és amb qui es faran aquests mitjans públics valencians. Tal i com explica en aquest article el periodista Sergi Tarín (que recomane molt llegir sencer perquè vegeu l’ambientet que es respira aquests dies), els ‘ex-treballadors’ que conformen l’antic comité d’empresa volen la readmisió de tota la plantilla com a punt de partida. Diuen que l’antiga RTVV tenia, en el moment del tancament, un total de 1.608 treballadors. És evident que en sobraven més de la meitat, i estic sent generosa. Crec que és evident que aquest plantejament és inviable, no només per diners, que també, sinó com a concepte.

Els últims dies de RTVV vam veure pressumptes màrtirs demanant perdó i/o defensant una causa que no va ser seua fins que li van veure les orelles al finiquito. Ja vaig parlar d’això ací aquells dies, tot i que no massa, perquè em bullia tant la sang que vaig preferir mossegar-me la llengua i tragar-me la ràbia davant personatges com Maribel Vilaplana o Frederic Ferri (i molts molts molts altres, però a aquests dos segur que els poseu cara), que de sobte ens feien creure que renegaven de la manipulació insultant que van practicar durant anys i se’n recordaven de què en algun moment de les seues vides havien pretés passar per periodistes.

És cert que no tots els ‘ex-treballador(e)s’ de Canal Nou van ser còmplices en la mateixa mesura. Uns quants, molt pocs, fins i tot van intentar denunciar el que passava a la redacció: el silenci dels temes que no interessaven, la tergiversació de les declaracions polítiques, la ignorància constant cap a la nostra cultura i tot això que ja sabeu. Tampoc no és el mateix haver treballat en programes d’entreteniment que a la redacció d’informatius, ni ser periodista redactor que personal tècnic. D’acord.  Sobre això se’n parla molt. Com acusar de manipulació els qui es limiten a apretar botons?, m’han preguntat en més d’una ocasió persones alienes al tema. Doncs mireu: són tècnics els qui afegien aplaudiments enllaunats als actes públics del president de torn si aquell dia no l’havien aclamat prou els jubilats que portaven de claca a canvi d’una excursió en autocar i un entrepà. I són tècnics els qui acceptaven no gravar segons quin costat de la cara d’un candidat per oferir només ‘el perfil més bo’. Només perquè comenceu a fer-vos una idea. De la redacció crec que no cal ni posar exemples. Ja ens els sabem (tot i que potser m’anime i un dia d’aquests faig un recull de les barbaritats que em van passar a mi allí dins, perquè no em diguen que parle per parlar i sense saber de què va).

Amb aquest panorama, en aquesta suposada readmissió que demanen de manera col·lectiva, jo em pregunte: com pretenen destriar al gra de la palla?

I no és una pregunta retòrica: si algú m’ho sap explicar, m’agradarà molt saber amb detall el que estan plantejant.

(Com que això se m’està allargant molt, i em queden moltes coses per dir, continuarà un dia d’aquests…)

 

Renaixement

fenix

La pluja grisa amb què va acabar aquest agost ahir a València ha estat el marc perfecte per agafar amb més ganes que mai el solet de principi de setembre. Nous projectes, intencions renovades, ganes acumulades.

Entre altres coses, hora idònia per fer renàixer l’Apòstata desficiosa, que mai no va morir del tot però que s’havia pres unes bones vacances.

Ací estem de nou, per al que faça falta. Amb la perspectiva nova que dóna el canvi d’ubicació  -any i mig des del retorn a València, ja-, l’aire més clar que es respira ara per aquestes contrades, la impaciència per veure els canvis de manera tangible i el procés del nord vist només de refiló i des de l’horitzó.

Quedeu avisats.