No trobe paraules
Arriba un punt en què no puc fer més que mirar-m’ho tot amb despreci infinit. Sóc de la generació de l’EGB, aquella a la que ens van taladrar amb el miracle de la constitució, la joia de la justícia i el nirvana de la democràcia.
Quan veus que tot això és una enganyifa, què et queda?
Serà que em faig gran (36, fa uns dies: ja més a prop dels 40 que dels 30 doncs), o que la seua estratègia és justament aquesta: aconseguir que ens fartem i els deixem fer, que ens refugiem en les quatre xicotetes coses que ens poden aportar alguna alegria al cap del dia i intentem viure com si res, amb resignació i impotència davant el que pensàvem que podia ser però mai no serà.
Enhorabona, senyors, ho estan aconseguint.
No culpables, diuen d’aquests. S’ha de tindre barra…