Apòstata desficiosa

Ni d'ací, ni d'allà, ni d'una mica més avall

Sant tornem-hi

1
Com cada volta que hi ha eleccions, crec que ja ho vaig deixar dit fa quasi 5 anys.

Deia jo el 27 de maig de 2007: 

“Els resultats parlen per sí sols. Encara no són definitius, però no sembla que la cosa vaja a canviar massa. Vora el 52% de les persones censades al País Valencià que han votat, han votat el PP. El problema, doncs, no són Camps i Rita i els que els envolten. Segons la democràcia, ho fan molt bé. Més de la meitat dels nostres veïns i veïnes ho pensen així. El perquè se m’escapa. Però ací ho tenim. Clar com l’aigua. 

Ja podem deixar de parlar dels líders populars com si foren l’home del sac i la bruixa més bruixa. Desenganyem-nos: són el que a la gent li agrada. El que la majoria vol. Els rarets som nosaltres. O ens resignem o emigrem. Jo ja he començat a fer les dues coses”. 

M’alegra que, amb els nous resultats, al País Valencià hi haja més pluralitat que abans, sí. Però tot plegat fa molta por. Por real, de què em retallen els drets que em fan una ciutadana com als demés, i por de saber no només qui governa, sinó la quantitat de persones que m’envolten que hi estan d’acord amb el que volen fer. 

Potser la idea de migrar hauré de seguir tenint-la present, però per a anar-hi més lluny. La pregunta és a on…

(Per primera vegada des que vaig fer 18 anys no he pogut votar. Si et pilla a l’estranger temporalment, no pots ni per correu. I vist el resultat, tampoc veig que haguera servit de molt).  

Hui en faria 45

2

I jo encara no sé com conjugar les ganes de viure i trobar-la a faltar. Sobretot quan el calendari et porta a pensar-hi sense remei.

La data em pilla a l’altra banda del món, però hi ha coses que sempre hi són presents, allà on vaja.

Per molts anys, de records.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Eleccions des de la distància

4

Per primera volta no votaré. Les circumstàncies m’obliguen: tinc les maletes fetes i no torne per ací fins passat el dia de les eleccions. I com que estaré fora de l’estat, tampoc no puc exercir el dret al vot per correu.

I no sé si és perquè aquesta vegada no he de triar papereta, perquè em faig gran, perquè ja no em crec res o perquè tots sabem el resultat abans de començar, però el cert és que no m’interessa gens ni miqueta la campanya que s’acaba d’encetar.

De fet, la sensació que em crea és la de mala llet, en comprovar com ens volen prendre el pèl una vegada més, i de ràbia i tristesa per la possibilitat de què ens retallen uns drets socials que potser donem massa per segurs i no ho estan gens ni miqueta. (I només a tall d’exemple, els qui voteu la coalició que inclou el Duran potser us haurieu de plantejar què significa per a tantes persones que aquest home crega que jo no em puga merèixer el dret al matrimoni, i si és que això li fa algun mal als altres). 

Amb tot plegat, i sense saber si tindré massa accés a internet a partir de demà mateix, crec que passaré olímpicament del que diguen uns i contesten els altres. No em perdré els resultats, clar, més que res per si hi hagués alguna sorpresa agradable (Compromís?). Però em tem que em tocarà, una vegada més, constatar que la majoria dels meus conciutadans segueixen pensant i triant el que a mi no em pot cabre al cap.

Ver para creer (encara no done crèdit)

6

Quan era xicoteta i anava de visita a casa ma uela, m’encisava llegir-me les revistes que ella comprava: Lecturas, Semana o Diez Minutos segons li pegara cada setmana, i el Pronto, que aquest sí que el tenia sempre abonat. 

A més dels reportatges cutres i els consultoris que tenia (qui diga que mai ha llegit els consultoris d’aquestes revistes és un mentider!), a mi em fascinaven unes pàgines que crec recordar que es titulaven ‘Ver para creer’, i que contenien diverses fotos comentades en subapartats que es deien ‘Para reir’, ‘Para gritar’, ‘Para llorar’…

Doncs bé, la setmana passada, de visita a València, me’n va passar una que encara no sé en quina d’aquestes seccions ficaria: 

Conversa informal amb una mestra de primària que, entre altres assignatures, ensenya valencià a xiquets d’11 i 12 anys. I em pregunta: “¿Y ya te aclaras en Barcelona con el catalán? Porque bueno, claro, tú hablas valenciano, pero lo mismo no es, que yo fui una vez y a mí me costaba entenderlo”. 

Encara no sé què li hauria d’haver contestat, en aquell moment només em va eixir un tímid ‘sí, sí’ fruit de l’estat de shock…

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari