Apòstata desficiosa

Ni d'ací, ni d'allà, ni d'una mica més avall

Va de metàfores això

4
Publicat el 30 de juny de 2009

Un pany amb tres voltes d’una clau vella i oblidada, rovellat i
immòbil, amb el forrellat passat i teranyines que el cobreixen i l’amaguen fins i tot de la
pols suspesa a l’aire.

Des de fa temps. Com a situació assumida i sense ni tan sols plantejar-se que puga ser de cap altra manera, com qui diu.

I, de sobte, un dia, sense esperar-s’ho, un filferro que comença a
furgar, fent pessigolles primer, començant a exigir unes gotes de 3en1
després…

Normal que grinyole, oi?

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Orgullosa, i avergonyida

2
Publicat el 28 de juny de 2009

Hui fa 40 anys que els aldarulls de Stonewall van posar la primera pedra del que ha estat -i és- un dels moviments socials més potents del món. En molt poc de temps s’ha passat de considerar l’homosexualitat com una malaltia i un delicte a la plena igualtat de drets (sobre el paper, i ací, a 80 països encara és delicte, en alguns es pena amb la mort).

És una data, doncs, històrica. Un dia per celebrar i seguir reivindicant. Units, que es com s’aconsegueixen les coses. O així ho pense jo.

Jo sí, però la multitud de col·lectius, associacions, parts de partits polítics i empresaris relacionats d’una o altra manera amb aquest món, no. Dues manifestacions a Barcelona, com ja hi ha dos festivals de cinema gai. Una situació ridícula i única al món, perquè ací tothom mira més el seu melic que no pas un objectiu comú. Quan em toca explicar-ho a gent d’altres indrets, em fa vergonya i tot.

Així no anem bé.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Moments de felicitat per menys d’un euro (2): enviar una postal

3
Publicat el 26 de juny de 2009

Ara que només ens cal un sms per dir allò de ‘ja he arribat, tot bé’, o un email amb fotos per compartir els detalls dels viatges i les vacances, jo continue enviant postals. I m’encanta.

El moment d’apropar-te al quiosc o la botiga de records turístics, fer una ullada a les que hi ha exposades, començar a triar, buscar-ne una amb bona foto (n’hi han d’horroroses!) i pensar per qui serà. He de dir que, en això, sóc ben clàssica: trie paissatges o monuments representatius del lloc on estic, res d’aquelles coses pseudo-gracioses ni brofegades sense cap gust.

I després, a alguna terrasseta, amb calma, treure el bolígraf, copiar l’adreça amb bona lletra, calcular què vols dir en aquell espai tan xicotet, per no quedar-te a meitat del missatge si t’enrotlles massa, però tampoc fer una cosa freda i sense contingut… Posar-li el segell i a la bústia, i esperar.

Perquè sé que, quan arribe, probablement via sms, o la propera vegada que parlem per telèfon, m’ho faran saber. I em diran com de contentes s’han posat les xiquetes, que han descobert que la bústia de casa no és només una caixa de ferro que acumula propaganda del carrefour i les factures de la llum, sinó que pot rebre una cosa al seu nom, només per elles, de puny i lletra, i ben especial…

Il·lusió per qui l’envia, somriure per qui ho rep. Fantàstic.

Moments de felicitat per menys d’un euro (1): Tomate Frito Solís

3
Publicat el 25 de juny de 2009

Cada volta tinc més clar que el que val la pena de la vida són els breus instants de joia que ens anem trobant (o com diuen al meu poble, ‘ai, si no fóra per eixos ratets!).

I per trobar-los no cal ser guapo (perquè els guapos són els raros, ho sap tothom, però no ho diu ningú…), ni tampoc ric. I, per demostrar-ho, comence hui una sèrie intermitent d’apunts al bloc sobre coses que, per menys d’un euro, m’alegren el dia.

La primera: el Tomate Frito Solís. Així, en castellà i amb majúscules. O encara m’atreviria a escriure-ho tot junt, tomatefritosolís, que es com sempre ho hem dit a casa, en castellà i com si fóra una paraula sola. Feia anys, literalment, que el tenia abandonat fins que el cap de setmana passat, de manera inesperada, va aparèixer un pot davant dels meus ulls. Quina alegria!

Uns espaguetis bullits (dels de pasta seca, que per al tomatefritosolís no calen floritures), una llauna de tonyineta i una bona quantitat del producte de la felicitat momentània, i va ser un dinar fantàstic. I ahir vaig repetir l’experiència en versió arròs a la cubana. Un grapat d’arròs bullit, un ou fregit i, de nou, el solís. Perquè això sí, no es pot fer amb altres marques, que no tenen el mateix sabor, ni textura, ni res.

De fet, jo crec que el tomatefritosolís ni tan sols fa sabor a tomaca. Vaja, jo quan faig tomaca fregida no s’assembla en res. Però ve a ser com els xiclets o els petitsuisse de maduixa, que fan un sabor boníssim, però de maduixa precisament diria jo que no tenen gaire cosa.

En qualsevol cas: et soluciona un àpat en un moment, està boníssim i et retorna a la infantesa amb un bon rotllo increïble. I tot això, per menys d’un euro. Què més voleu?

El misteri dels noms de l’Ikea

2
Publicat el 22 de juny de 2009

Sempre em pregunte què nassos voldran dir els noms que posen als productes de l’Ikea.

Continue sense saber-ho, però hui m’ha quedat clar que el que no fan és comprovar què signifiquen en altres llengües.

I si no, mireu la foto. Brutal!

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Els Manel, a Sant Cugat

0
Publicat el 22 de juny de 2009

Dissabte vaig poder -per fi!- veure un concert dels Manel, a l’aire lliure i gratuït, que és com més m’agraden a mi els concerts (i en aquesta ocasió, a més, amb bona companyia).

Va estar molt bé poder escoltar en directe aquelles cançonetes que tinc ja gravades en la memória -me les sé totes!, però he de confessar que, en conjunt, em va resultar un pèl fluixet. Sobretot, es nota que els hi falten ‘taules’ a l’hora de fer comentaris entre cançó i cançó o d’adreçar-se al públic. Això i que el volum no era molt alt i a la que t’allunyaves una mica de l’escenari, amb l’afegit de la gentada que hi havia anat a fer petar la xerrada i no a sentir-los cantar, es feia complicat poder-los seguir bé.

Com sembla que sempre fan, van acabar el concert convidant el personal a afegir estrofes a les Corrandes, i he de dir que últimament jo me n’he inventades moltes. Però entre que algunes són diguem-ne massa privades, que em moriria de la vergonya si hagués de pujar a l’escenari i que des de xicoteta sóc ben conscient de què cante fatal, a mi no em veureu recitant-les en públic.

De les que es van afegir em va fer gràcia la de ‘jo ja he passat dels trenta, ella encara està en els vint’. I de les de collita pròpia, una de les que més agraden al petit comitè que les ha sentides és ‘enguany copa, lliga i xampions; no hem deixat res pel Madrid’.

I ens ha costat déu i ajuda arribar fins ací.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Més devanida que un gínjol!

3
Publicat el 17 de juny de 2009

Despertar-te amb un sms dels d’hisenda dient que han ordenat la devolució, i entrar al banc online per comprovar que sí, que és veritat, que t’han ingressat els dos mil eurets que et devien, no té preu.

I per celebrar-ho he anat a visitar dos dels establiments que més m’agraden. Primer, a la perruqueria, a per un nou look més estiuenc. I en acabar, a la ferreteria, on m’he fet amb una caixa nova per als ferraments, blava i groga, xulíssima, per posar ben endreçadets els cargols, les alcaiates i demés família, que fins ara els tinc en mini carmanyoles de l’ikea, sense cap glamur, escolta.

(Ja m’ho diuen, ja, que sóc un pèl friqui. Però ja em va bé ser així).

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

150.000 visites

1
Publicat el 16 de juny de 2009

Sembla que són dies de números redons. Coincidint amb els 5 anys de blocs -jo vaig començar al 2006, però- el comptador de visites diu que he sobrepassat les 150.000.

Si ja em feia creus amb les primeres mil, en aquells temps en què em dedicava a despotricar sobre Ratzinger i la seua visita a València, i els despropòsits de Canal 9*, imagineu com estic ara que veig que em continueu llegint quan parle de les meues coses, ara d’açò, ara d’allò, una miqueta sense cap ni peus, no sé si amb opinions tan radicals com em diuen algunes, però dient sempre alt i clar el que em passa pel cap.

I pense seguir donant guerra una bona temporada!

*Per salut mental, he deixat de seguir tan de prop què fa tota aquesta gent, que tenia el fetge que ja no podia més.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Per molts anys, blocaires!

4
Publicat el 15 de juny de 2009

Vinc de la trobada de blocaires de mesvilaweb. Quina sensació tan estranya, i tan bonica, aquesta de posar cara i ulls, i veus i besades i abraçades, a molts dels qui m’heu acompanyat al llarg d’aquests més de tres anys de desfici.

En algun moment -breu- m’he sentit un pèl… com dir-ho?… desprotegida potser, en ser conscient de tot el que he despullat de la meua història, de la meua ànima, en aquest xicotet ciber-raconet personal. Però tot seguit he sentit el caliu, de viva veu, que habitualment m’arriba des dels comentaris escrits, i tot s’ha posat al seu lloc.

L’excusa per trobar-nos ha estat la convocatòria ‘oficial’ per celebrar que demà fa cinc anys que els primers intrèpids van començar a publicar ací.

Espere tindre l’ocasió de poder-ho repetir.

(Hui alguns heu sabut qui sóc, després de tant de temps d’un anonimat light -amb pistes suficients perquè alguns m’hajau descobert en un moment o un altre. Però sé que mantindreu el secret…)

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Demà, examen

2
Publicat el 11 de juny de 2009

Fa anys que no m’examine de res. La carrera la vaig acabar -m’impressiona quan ho dic- ara fa onze anys! Des d’aleshores només vaig fer, mentre demanava la beca per anar a fer un màster a Nova York, les proves d’anglés (el TOEFL) i el GRE (una prova marciana de llengua i matemàtiques! que és obligatòria per poder fer estudis de postgrau allà). Però d’això, així com qui no vol la cosa, fa cinc o sis anys.

Però ara resulta que per no sé quina dèria que em va entrar fa uns mesos de ‘i si un dia m’he de presentar a unes opos d’alguna cosa’, i en veure la burrada de punts que donen en aquests casos els títols de l’escola oficial d’idiomes, em vaig matricular per fer l’examen de 5é per lliure. I és demà. I no m’he mirat res, no sé ni com és la prova i tampoc crec que puga preparar-me’l de cap forma.

I que si no me’l trac, doncs mira, tampoc no passa res. Però és curiós com hui que he estat conscient que la prova és ja demà, m’ha tornat aquell cuquet, tímid, però cuquet, que em visitava abans dels exàmens. Que no siga res.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Els lapsus lingüístics

2
Publicat el 4 de juny de 2009

Si heu mirat els comentaris de l’apunt anterior, veureu que ahir vaig confondre ‘fot’ per ‘vot’. En realitat va estar la conseqüència d’escriure massa ràpid (mireu on són la ‘f’ i la ‘v’ al teclat) i de no rellegir el text abans de publicar.

Però la cosa té el seu suc, sí. Una de les meues confusions habituals és dir-li autobús a l’ascensor o ascensor a l’autobús (ara em passa menys perquè no tinc ascensor, i perquè gastar els autobusos a Barcelona ciutat és només apte per persones amb molt poca feina i moooolta paciència). Però aquesta no té més transcendència que aguantar el riure dels qui ho escolten quan em passa.

Al que anava: això d’ahir té més xitxa, molta més. El vot fot? A qui? Vote per fotre? Vos assegure que no, que sempre intente votar amb convicció, i no només per fotre als altres, tot i que també. I més si els altres són míster Camps i companyia. Que pensàvem que amb Zaplana ja ho havíem vist tot, i mira tu, resulta que encara ens poden sorprendre.

Per cert que Zaplana deu estar descollonant-se ben repantigat en el silló de Telefònica o on siga, veient que al beatet l’han portat a judici per quatre americanes mal tallades mentre que a ell no el van poder pillar mai en res…

Siga com siga, no foteu i aneu a votar. Encara que siga en blanc.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Jo ja he votat

3
Publicat el 3 de juny de 2009

Em fa l’efecte que seré gairebé l’única (algú està seguint la campanya electoral, més enllà de les perles que solta ara la Rita?). Però jo ja he votat. Per correu, com sempre. Com sempre des de fa anys, des que me’n vaig anar de València però vaig decidir seguir censada allà per veure si el meu fot fa alguna cosa (que ja he vist que no).

Aquesta vegada, a més, és igual a quin punt de l’estat visques: pots votar totes les candidatures. I per això m’he entretingut d’allò més contemplant a la llibreteta de paperetes no només els diversos graus d’autenciticitat de la Falange, sinó també partits ben curioses com ara la Unidá Nacionalista Asturiana o Andecha Astur, els de Salamanca-Zamora-León-Prepal, Extremadura Unida (que ha estat mai separada?), no sé quantes opcions comunistes (d’on treuran a la gent per fer la llista?) i els incansables Familia y Vida (que clar, amb el que deuen parir, segur que regeneren les noves generacions de sobra).

I ja està. Dret exercit, i sense dubtar-ho.
Per Europa, no n’hi ha cap tan vàlid com el Romeva. Ea.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari