Apòstata desficiosa

Ni d'ací, ni d'allà, ni d'una mica més avall

Flipant amb l’Spotify!

5

Fa una mitja horeta que he rebut una invitació (gràcies, O.!) i ja em té el cor robat.

Tota, tota la música que he buscat fins ara, la teclege i, voilà, està allà! Ara mateix estic escoltant el Feliu Ventura, fa una estona la Tanita Tikaram, he vist moltes coses de Björk, Barbra Streisand o Fangoria, la banda sonora de ‘The Sound of Music’ o de ‘Kill Bill’… (ho sé, la cerca és un pèl friqui, però era per provar…).

La qualitat del so: més que acceptable. La suposada publicitat encara no ha aparegut, però en qualsevol cas no serà mai de la vida més de la que t’endosen a una ràdio.
I sense ocupar disc dur, disponible a tot arreu…

Xe, una gràcia.

ACTUALITZACIÓ: Dues cosetes que per ara no he trobat: Manel i El Titi.
Però és que jo també busque cada cosa…

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

The Reader (el llibre i la pel·li)

5

Em vaig començar el llibre, traduït a l’anglès, divendres al migdia. Me l’he acabat aquest matí i ara vinc de veure la pel·li.

La història: brutal.
La interpretació: boníssima.
L’experiència: d’allò més estrany.

M’he llegit la novel·la posant-li a la protagonista la cara de Kate Winslet, i veient la pel·lícula em sorprenia adonant-me’n quan les paraules dels diàlegs no eren textuals. Ha estat com veure la representació d’un guió acabat de llegir, i cada canvi, cada detall absent, cada adaptació, demanaven a crits ser com al llibre, més literals, més presents.

Evidentment, no és la primera vegada que veig una pel·li després d’haver llegit el llibre, però mai ho havia fet de manera tan seguida. Crec que no acaba de ser una bona idea.

Tot i això, el balanç general, molt bo. Una de les pel·lis més bones que he vist últimament. I n’he vist moltes, ara que he recuperat l’hàbit d’anar al cine, com a mínim, un cop per setmana.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

No m’agrada el carnaval

3

No tinc res que objectar als qui semblen disfrutar-ho, però he de ser sincera: no m’agrada gens el carnaval, no m’ha agradat mai.

I a les escoles sembla que fa anys que és obligatori, això. La setmana (abans feien un dia!) del carnaval. I vulgues o no, apa, tots els xiquets disfressats. Que no t’agrada? T’aguantes. Però mira, a aquestes edats, tira.

El que ja m’al·lucina és el que estic veient aquests dies. Ahir, al gimnàs. Necessitava informació sobre altres tarifes diferents de la meua. I em va atendre una xica que no dubte que és tan professional com la resta dels dies de l’any, però amb una perruca arrissada de color carabassa i colorets a les galtes, a mi em semblava estrany, tot allò.

I hui, al mercat: tots els venedors de les parades disfressats de xiquets xicotets, amb babis de quadrets blancs i rojos, colaus i piruletes. Anava a comprar peix fresc per dinar, però entre la cua que hi havia, la cara de ‘quin remei’ que posava la venedora, i com de surrealista em semblava tot plegat, he tornat cap a casa.

Sort que el carnaval dels nassos només dura una setmana.

Per cert, amb el que em va costar aprendre a dir ‘carnestoltes’, i sembla que tothom segueix dient ‘carnaval’.

(I una pregunta, quina és la relació entre el dijous gras i la botifarra d’ou? Perquè alguna cosa he vist al mercat, però aquesta, que jo sàpiga, al sud no la tenim… La que sí que tenim és la tradició de berenar rosquetes el dimarts que ve).

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Acabaré fent-me rodamón!

0

Sembla que enguany serà un any viatger. I tot gràcies als festivals on participa el documental Homo Baby Boom!
Fa un parell de setmanes vaig ser a Bilbao, al març aniré a Còrdova, i a l’abril a Torí!

Això, de moment… perquè continue esperant resposta de molts altres certàmens. I em fa una il·lusió tremenda!

I fora de l’àmbit professional, sembla que potser tindré ocasió d’anar a la Xina!
No sé com pagaré tants bitllets d’avió en temps de crisi, però si puc, no pense deixar-ne passar una!!!

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Ahir va fer un any…

0

… del dia que vaig tornar les claus de la que havia estat ma casa, que vaig tancar la porta d’una etapa i vaig començar a mirar cap endavant… després d’haver posat la meua vida en caixes i haver-les traslladat a un pis que aleshores no em deia pràcticament res i que ara comence a sentir una miqueta meu.

I tot i els alt-i-baixos inconstants, no deu anar malament del tot la cosa, perquè ahir que feia un any, ni me’n vaig recordar.

A poc a poc, i amb bona lletra…

(Això ho vaig escriure anit, però per alguna raó, el botó de ‘publicar’ no em feia cas).

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Les xifres de l’Opus Dei

2

Segons un article que publica hui El País (que últimament hi dedica molta atenció a analitzar la secta catòlica, i les sub-sectes que la conformen), l’Opus Dei afirma tenir uns 30.000 membres a l’estat espanyol.

Però a mi no m’ixen els números.

Perquè em pose a fer recompte de consellers valencians, assessors i altres moscardons de la Generalitat del sud, càrrecs a dit de Canal 9, i les seues famílies, i la xifra ja se’m queda curta…

La pel·li ‘Ander’, premiada a la Berlinale!

0

El jurat independent ‘d’art i assaig’ ha premiat la pel·li Ander de la Berlinale, que jo vaig poder veure la setmana passada a Bilbao.

I m’he alegrat molt en saber-ho, perquè l’equip de gent que l’ha fet s’ho mereix, i perquè la pel·li té molt que oferir. És la primera pel·lícula de temàtica gai feta en euskara, i això la farà circular -previsiblement- pels festivals ‘especialitzats’.

Però és molt més que això. És un retrat preciós de la vida rural als caserios bascos, de l’ambient opressor d’aquella societat i de la realitat que s’amaga darrere de les aparences, és una interpretació -i direcció d’actors- molt bona, i és una pel·li que t’atrapa i et fa passar dues horetes sense adonar-te’n, dins una història de sentiments i relacions que podria exportar-se a qualsevol altre indret del món.

M’alegre molt, com deia. I espere que el director Roberto Castón (que viu a Barcelona), el cap de producció Pau Guillén (que és alacantí i viu a València) i tots els altres professionals puguen trobar distribució per la pel·li i que arribe a les sales comercials.
No serà fàcil: en euskara, i sobre gais… Però tot podria ser!

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Estic que trine

3

Us explique la jugada: un petit mitjà de comunicació digital m’ha demanat permís, en diverses ocasions, per copiar (sense pagar), entrevistes que faig a un altre mitjà (que hi ha estat d’acord).

Aquest mitjà local m’ofereix fer alguna entrevista per ells, però m’indiquen que només em poden pagar la meitat del que em paga l’altre mitjà. Tot i això, accepte (maldita la hora, que diuen els castellans).

Quede amb l’entrevistat, em documente, prepare la bateria de preguntes, vaig i la faig, torne i l’escric, amb un estil i llargària calcats a les entrevistes per les quals m’han conegut. I ara em diuen que (i copie) “la qualitat per si sola no és res sinó (sic, i qui escriu és el director del diari en qüestió) va acompanyada de quantitat”, que és massa curta i que no la pensen publicar.

Que els envie, però, la factura. Això, despús-ahir. Hui rectifiquen i em diuen que si no “allargue” l’entrevista (del mateix nombre de caràcters, insisteixo, de les que sí que publiquen copiades de l’altre mitjà), no em paguen.

I més enllà de la (poca) pasta que m’haurien d’abonar, jo el que vull és saber com denunciar una cosa així, perquè cap altre periodista es trobe amb un cas com  aquest.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Ja he vist els Manel!!!

5

Anit vaig anar al lliurament dels premis Enderrock, gràcies a què em va convidar el Borja Penalba (que és qui ha fet la música del documental Homo Baby Boom).

I, sincerament, hi vaig anar sobretot perquè em moria de ganes de veure els Manel damunt de l’escenari. Van ser els últims de la nit i, a l’hora de la veritat, jo estava a la part del fons del local i no es sentia massa bé. Però em van agradar prou com per intentar anar a algun dels concertets que tenen programats en les pròximes setmanes…

Em falta, però, la companyia. Al meu entorn sembla que (encara) ningú no ha caigut als seus peus. Potser algú de vosaltres us animeu, i fem una trobada de blocaires gruppies dels Manel… Coses més rares s’han vist.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Eluana

6

Que em perdone algú si li molesta la imatge que he triat, però és, en aquest cas, una representació de l’alliberament. De l’alliberament d’una persona que portava anys connectada de manera artificial a unes màquines que li permetien respirar, però no viure. La seva vida havia acabat, això no era viure.

Tant com s’empenyen alguns en usar l’argument del ‘contra natura’ quan els hi convé als seus arguments, i ara s’hi oposaven. S’hi oposaven a deixar algú marxar en pau, a deixar que una família puga deixar de patir de manera innecessària i, per fi, tinga l’oportunitat de començar el seu dol.

Si mai m’he de trobar en la situació de decidir en un cas com aquest, tinc les idees molt clares. Com les tindria, fins i tot, en altres casos en què algú decidís posar-se fi si no té cura, si la qualitat de vida que pot tindre no li és suficient, si ho demana. Evidentment, m’hauria de veure en la circumstància per saber què faria en realitat, però crec que no hi dubtaria, tot i les possibles conseqüències legals. Perquè no sé a vosaltres, però a mi em fa l’efecte que no tenen cap pressa per la regulació de l’eutanàsia…

Bilbao!

1

Acabe de tornar de Bilbao, on he passat quatre dies convidada pel festival Zinegoak. He vist pel·lis interessants, i he conegut gent d’allò més amable, de les qui, a més, he pogut aprendre algunes coses de l’àmbit professional.

He gaudit d’una ciutat que s’ha reconvertit i on la qualitat de vida, diuen, no està gens malament. He escoltat l’accent basc… parlant en castellà, perquè gairebé no he sentit ningú parlant-lo pel carrer (una mare i un xiquet, un parell d’homes grans a una plaça, i prou… Bé, i l’he sentit a la pel·li Ander, la primera de temàtica gai que es fa en basc…).

M’ha agradat el Guggenheim, m’he relliscat pel pont de Calatrava i he menjat pinxos.
Típic, tòpic i previsible. I ha plogut. Tots els dies. A tota hora. Cel color gris plom. Una hora, i una altra, i una altra.

Tant, que una cosa m’ha quedat clara: si un dia he desaparegut, no vingueu a buscar-me allà. Jo vull sol!!!

Publicat dins de Pel món | Deixa un comentari

No et toques el melic, que t’eixirà un gat!

1

Ho sé: l’enunciat no té cap trellat ni evidència científica. Però, coses del cervell infantil, quan t’ho diuen una vegada i una altra, alguna cosa queda. A l’apunt d’ahir vaig recordar les veïnes del pis de baix d’on vaig viure els primers anys de la meua vida a Alcoi. I per això m’ha vingut açò al cap.

Aquelles dues dones, germanes, que ja eren majors quan les vaig conéixer, tenien una obsessió especial amb el melic. O contra el melic, més ben dit. (Per cert, que m’encanta com sona ‘melic’ i m’esmussa escoltar ‘llombrígol’, que és un espant de paraula).

Doncs bé, dia rere dia, sobretot a l’estiu, quan ens ajuntavem al replà de l’escala, que era on més corria l’aire (l’aire condicionat no sabíem el que era, i bé que ens apanyàvem), a jugar a les cartes o al parxís (em van viciar des que vaig aprendre a comptar, als dos anys i mig!), no em deixaven tocar-me el melic.

Que el melic no es toca, que t’eixirà un gat.
I a mi, només de pensar-ho, la idea m’espantava.

Encara hui, em fa no sé què. Ara que la gent es posa piercings i tot, i jo vinga a pensar en el gat aquell que no sé ben bé d’on ha d’eixir…

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

La classe de costura

2

Vinc de la meua segona classe de ‘costura de supervivència’ a un centre cívic de Barcelona. Com ho sentiu: classe de costura. Perquè jo més enllà de cosir un botó i ‘solsir’ uns calcetins, poca cosa. I m’he proposat arribar a entrar-me els baixos d’un pantaló.
A veure si puc, perquè a aquest pas…

La primera classe se’n va anar en explicar els estris i, atenció, en aprendre a fer el nus del fil!!! Sí, sí, hi havia gent, i no una ni dues, que no havien fet mai el nus. Impressionant. Hui hem evolucionat a cosir botons. El ‘temari’ inclou canviar cremalleres, fer ullals o cosir una vora. De moment, el més important és que és divertit i em relaxa.

Ara, em resulta ben estrany això de dir ‘me’n vaig a costura’, quasi tan estrany com quan, de xicoteta, era el que em déien les veïnes del pis de baix (Élia i Mariu, les del ‘Globo’, si sou d’Alcoi, igual vos sonen): que vaja bé la costura. I jo no entenia res, perquè on anava era a escola, no a cosir…

I ara, mira per a on, el món a l’inrevés. I mentre jo intente aprendre a posar fil a l’agulla, ma mare s’apunta a anglès i a informàtica.

Com a mínim, és per somriure, no penseu?

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Barcelona – Nova York per 300 euros!!!

1

M’arriba un correu d’aquells d’una web de viatges amb publicitat cridanera, de la que normalment resulta enganyosa i només val per un parell de dies, no inclou taxes ni comissions i al final d’oferta no té res.

Però aquesta vegada no, aquesta vegada era veritat: hi ha vols directes Bcn-NYC per menys de 300 euros per aquest mes i el vinent. Jo ja m’havia fet a la idea d’anar-hi cap al juny, per fer la visita anual a la ciutat. Però la veritat és que aquests bitllets són temptadors… Ai, quin dilema!

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari