Amb el peu esquerre

Hui tinc un d’eixos dies en els que tot sembla anar malament, en els que no trobe la força i la concentració per la feina que he de fer -que té un punt de creativitat, aquests dies, cosa que encara ho complica més, i en els que sembla que seria millor no haver-se alçat.

Brrrrr.

(Tot i això, la culpa no és d’alçar-me amb el peu esquerre, perquè fa anys que vaig triar el costat del llit que em fa posar-lo primer a terra cada matí… Per cert, és el mateix costat del llit on dorm ma mare. I això em recorda que de tant en tant m’interesse per saber si la gent dorm en el mateix costat que son pare o que sa mare. I la resposta que més m’impacta és la dels qui contesten que no saben a quin costat del llit dorm un o l’altre. I en són molts!).

No m’agrada Neus Bonet (I miss Bassas, snif)

D’acord, ho reconec: només l’he escoltada tres quarts d’hora i amb això no en tinc prou per fer-ne una valoració global, ni tan radical. Però així d’entrada, gens de feeling, escolta. Però gens. Ja sé que és perquè tinc al cap al Bassas -i qui no!- i que costa canviar els hàbits i acostumar-se a una altra veu i una altra manera de fer (i de ser)…

Però és que m’ha semblat una veu distant, que no em diu res. Freda, fins i tot. M’ha posat dels nervis recordant-me cada mig minut l’hora -són les huit i set minuts i mig, bla, bla-, que supose que va bé per alçar-te del llit, però a mi m’agrada fer-ho amb calma, no com si estiguessin estirant-me els llençols. Costa fer-se també al nou ritme i a l’organització de la informació.

I fins i tot m’ha fet l’efecte que hi ha més anuncis que abans en aquesta franja horària, o que tallen més vegades, no ho sé, però gairebé em sembla haver sentit trossets d’informació entre publi i publi que no pas a l’inrevés. Tot això, encara sense haver vist bé com s’ho manega per fer entrevistes (l’he apagada just quan començava a parlar el Montilla), ni de quin peu farà veure que calça.

Una de les coses que m’ha impactat més -per ara- és que sembla que a partir de hui, a més de connectar amb Lleida, Girona i Tarragona per saber el temps que fa i quins han estat els titulars més destacats, la ronda s’amplia a… Madrid!!! Olé la ràdio nacional (de Catalunya?).

Amb tot això, crec que necessite canviar d’emissora als matins. Alguna suggerència?

Ensurt passat

Mon pare porta uns dies a l’hospital. La cosa ha estat més seriosa del que ens pensàvem d’entrada, però afortunadament sembla que tot s’ha pogut resoldre bé i ja ha deixat l’UVI.

M’acaba de cridar des de planta, ja més tranquil. I si tot va bé, en uns dies cap a casa i aniré cap al sud a visitar-lo, perquè fins ara ma mare i la meua germana m’han fet veure que no calia.

Senta molt bé poder tornar a respirar amb calma.
I ara a creuar els dits per veure si podem fugir dels hospitals una bona temporada.

Primera conseqüència personal de la crisi…

Una de les revistes per les que he escrit els darrers mesos tanca la paradeta. Que els números no quadren, m’han dit. Que no hi ha prou publicitat i ni tan sols saben com tornaran el crèdit que havien demanat – la cosa es va posar en marxa ara fa un any. I adéu.

No era la feina de la meua vida. No m’entusiasmava el tema, tot i que n’he aprés força en aquest temps. Però ha fet el seu paper, i el lloguer de molts mesos ha eixit d’aquelles col·laboracions.

Així doncs, no és que em lamente en excés. El que em fa por és que puga passar el mateix amb els altres ‘clients’ (no m’acostume a veure’m com a ‘empresària’)… Ai.

Unes xancles ben xules per donar sang

Feia temps que no anava a donar sang, perquè entre unes coses i altres i alguna visita al dentista (que t’impossibilita durant unes setmanes de ser donant, segons sembla), no trobava el moment.

Hui hi he tornat, al banc de sang del preciós hospital de Sant Pau. I, com sempre, a pesar del pànic que em fa l’agulla i de pensar que em desamaiaré en qualsevol moment, al final em proporciona una sensació de satisfacció, de saber que estic ajudant algú altre.

I, també com sempre, em sorprenen amb un regalet – sempre em pilla d’imprevist, se m’oblida que me’n donaran un. En altres ocasions m’han donat llavoretes per plantar, un CD de rock català o una samarreta. I hui, unes xancles!!! Xulíssimes. De les de sola blaneta, de color gris claret i comodíssimes.

Per descomptat que això no ha de ser la motivació per donar sang, però potser ajuda a què us acabeu de decidir… Va, que no costa res! I hi ha gent esperant-ho.