Apòstata desficiosa

Ni d'ací, ni d'allà, ni d'una mica més avall

Subtitulant!!!

3

Una nota breu per si esteu patint: Ja quasi ho tinc!!! 🙂

Falta netejar algunes cosetes d’àudio, i mentrestant aprofite per anar enllestint la versió subtitulada… en castellà!

I es fa estrany això, tu.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Ja queda menys…

2

Acabe de fer el segon passe amb qui ha de donar el vist-i-plau del documental, per dir-ho així (perquè, en realitat, m’han deixat una independència total). I els hi ha encantat.

Això dóna els ànims suficients per pulir els quatre detalls que queden, que arribe la música completa i poder donar-ho per tancat.

Ja queda menys. Quatre dies.
Tic, tac, tic, tac, tic, tac.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Compte enrere (l’estrés pot amb mi)

2

En sis dies he de lliurar el documental que porte entre mans i un vídeo complementari. No està acabat del tot, però ho tindré a temps. O això espere. El compositor musical s’està endarrerint, em falten un parell de seqüències que no acabe de veure, i tinc un bloqueig mental considerable que em fa encara més complicat el poder anar avançant.

Mire de pensar en la compensació i la satisfacció que em portarà haver acabat la setmana que ve. I en les vacances a l’octubre. Però tot i això, la tensió que acumule és difícil d’esquivar.

Només falta una espenteta més. Però costa de mala manera!

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Coser i cantar a Tarragona (gracís!)

4

Divendres a la nit per fi ho vaig aconseguir: he tornat a veure en directe els Antònia Font. I baixar a Tarragona valia la pena: l’escenari era l’amfiteatre del Camp de Mart, i l’espai és impressionant.

Van cantar els dos discos del ‘coser i cantar’, sencerets. Amb orquestra. I la combinació és brutal. Van cantar també algunes cançons sols, per demostrar que són uns cracks. Perquè ho són. Es van posar el públic, que al principi estava molt paradet, a la butxaca, i van acabar amb tothom aplaudint a rabiar.

Només els puc dir una cosa: gracís!

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

La festa del barri dels indians… em toca el nas

10

Això no ho sabia jo en decidir vindre a aquest barri. Ara resulta que tenen unes festes que duren no un cap de setmana llarg, no, ni tan sols una semaneta. Deu dies. Amb deu nits. Amb cercaviles, fira, venda ambulant, verbenetes i soparets.

Tot al carrer. Al carrer al qual dóna el balconet de la sala en la que jo treballe. En silenci, si pot ser. Com m’ho faré els propers deu dies, just els que em queden per poder lliurar l’encàrrec més important que he tingut fins ara?

I no és una feina que em puga emportar fàcilment, perquè necessite l’ordenata gran, el portàtil no dóna per processar tant de vídeo. Ja és mala pata, ja. I sé que no podré fer res. Potser l’opció serà treballar de matinada, quan ells dormen…

(Algú sap d’una bona marca de taps per les orelles???)

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Megaestressada!

5

Dels nervis estic ja. Porte entre mans un projecte que ara se m’està fent gegant i no puc controlar bé. Un reportatge-documental, del qual he fet tot el procés, des de parir la idea a contactar els entrevistats, a fer les gravacions, el guió i el muntatge… que és on estic ara, i em supera. Massa feina per una persona sola. Si no per volum d’hores, que també, per la quantitat d’informació, la saturació que tinc a l’hora de prendre decisions, la falta de perspectiva que em causa l’embotament mental en què em trobe…

I ho he de lliurar tot acabat el dia 30. Que no em passe res.
Uf. Buf. Arrrgggg.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Això de Berlusconi ja no té nom

1

Jo crec que si m’ho conten així en una conversa de sobretaula no m’ho crec. Però no, no, sembla que és cert. Està publicat, i a diferents mitjans als quals els hi done credibilitat. Torna la censura amb majúscules. I jo ja no entenc res.

Resulta que al festival de cinema de Roma estava previst estrenar la pel·lícula W., d’Oliver Stone, una mena de biografia de la vida del Bush junior, amb passat d’alcohòlic inclòs. Però, ai, al duce Berlusconi no li ha agradat, i l’ha vetada. Com ho sentiu. La distribuïdora ha decidit presentar-la a Londres, on per ara no li han posat pegues.

I, des de la distància i el meu desconeixement del poble italià, jo em pregunte, però què collons estan deixant-se fer???

Al festival de Roma sí que s’estrenarà un film italià que descriu ‘els delictes dels partisans després de l’ocupació nazi’. Esgarrifa. I molt.

Adéu, Alperi, i no tornes

1

Ha dimitit com a alcalde d’Alacant, després de vora 14 anys i sense donar massa explicacions, tot i que ja feia temps que havia anunciat que no acabaria el mandat. No es retira del tot: mantindrà l’acta de diputat a les Corts valencianes perquè així continua protegit en els casos judicials que té oberts.

No es podrà fer -de moment- la justícia que un personatge mafiós com aquest mereixeria, però si més no, que comence a desaparéixer del mapa ja és una bona notícia. Potser alguns altres seguiran aquesta via i ens podrem anar desfent a poc a poc dels indesitjables que gestionen més pensant en les seues butxaques -i en les dels seus amics- que en els ciutadans als qui representen (i que, no ho oblidem, els continuen votant, per inexplicable que ens resulte a alguns…).

Adéu, Alperi. I no tornes.

Amb el peu esquerre

3

Hui tinc un d’eixos dies en els que tot sembla anar malament, en els que no trobe la força i la concentració per la feina que he de fer -que té un punt de creativitat, aquests dies, cosa que encara ho complica més, i en els que sembla que seria millor no haver-se alçat.

Brrrrr.

(Tot i això, la culpa no és d’alçar-me amb el peu esquerre, perquè fa anys que vaig triar el costat del llit que em fa posar-lo primer a terra cada matí… Per cert, és el mateix costat del llit on dorm ma mare. I això em recorda que de tant en tant m’interesse per saber si la gent dorm en el mateix costat que son pare o que sa mare. I la resposta que més m’impacta és la dels qui contesten que no saben a quin costat del llit dorm un o l’altre. I en són molts!).

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

No m’agrada Neus Bonet (I miss Bassas, snif)

22

D’acord, ho reconec: només l’he escoltada tres quarts d’hora i amb això no en tinc prou per fer-ne una valoració global, ni tan radical. Però així d’entrada, gens de feeling, escolta. Però gens. Ja sé que és perquè tinc al cap al Bassas -i qui no!- i que costa canviar els hàbits i acostumar-se a una altra veu i una altra manera de fer (i de ser)…

Però és que m’ha semblat una veu distant, que no em diu res. Freda, fins i tot. M’ha posat dels nervis recordant-me cada mig minut l’hora -són les huit i set minuts i mig, bla, bla-, que supose que va bé per alçar-te del llit, però a mi m’agrada fer-ho amb calma, no com si estiguessin estirant-me els llençols. Costa fer-se també al nou ritme i a l’organització de la informació.

I fins i tot m’ha fet l’efecte que hi ha més anuncis que abans en aquesta franja horària, o que tallen més vegades, no ho sé, però gairebé em sembla haver sentit trossets d’informació entre publi i publi que no pas a l’inrevés. Tot això, encara sense haver vist bé com s’ho manega per fer entrevistes (l’he apagada just quan començava a parlar el Montilla), ni de quin peu farà veure que calça.

Una de les coses que m’ha impactat més -per ara- és que sembla que a partir de hui, a més de connectar amb Lleida, Girona i Tarragona per saber el temps que fa i quins han estat els titulars més destacats, la ronda s’amplia a… Madrid!!! Olé la ràdio nacional (de Catalunya?).

Amb tot això, crec que necessite canviar d’emissora als matins. Alguna suggerència?

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Ensurt passat

1

Mon pare porta uns dies a l’hospital. La cosa ha estat més seriosa del que ens pensàvem d’entrada, però afortunadament sembla que tot s’ha pogut resoldre bé i ja ha deixat l’UVI.

M’acaba de cridar des de planta, ja més tranquil. I si tot va bé, en uns dies cap a casa i aniré cap al sud a visitar-lo, perquè fins ara ma mare i la meua germana m’han fet veure que no calia.

Senta molt bé poder tornar a respirar amb calma.
I ara a creuar els dits per veure si podem fugir dels hospitals una bona temporada.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Primera conseqüència personal de la crisi…

2

Una de les revistes per les que he escrit els darrers mesos tanca la paradeta. Que els números no quadren, m’han dit. Que no hi ha prou publicitat i ni tan sols saben com tornaran el crèdit que havien demanat – la cosa es va posar en marxa ara fa un any. I adéu.

No era la feina de la meua vida. No m’entusiasmava el tema, tot i que n’he aprés força en aquest temps. Però ha fet el seu paper, i el lloguer de molts mesos ha eixit d’aquelles col·laboracions.

Així doncs, no és que em lamente en excés. El que em fa por és que puga passar el mateix amb els altres ‘clients’ (no m’acostume a veure’m com a ‘empresària’)… Ai.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Unes xancles ben xules per donar sang

1

Feia temps que no anava a donar sang, perquè entre unes coses i altres i alguna visita al dentista (que t’impossibilita durant unes setmanes de ser donant, segons sembla), no trobava el moment.

Hui hi he tornat, al banc de sang del preciós hospital de Sant Pau. I, com sempre, a pesar del pànic que em fa l’agulla i de pensar que em desamaiaré en qualsevol moment, al final em proporciona una sensació de satisfacció, de saber que estic ajudant algú altre.

I, també com sempre, em sorprenen amb un regalet – sempre em pilla d’imprevist, se m’oblida que me’n donaran un. En altres ocasions m’han donat llavoretes per plantar, un CD de rock català o una samarreta. I hui, unes xancles!!! Xulíssimes. De les de sola blaneta, de color gris claret i comodíssimes.

Per descomptat que això no ha de ser la motivació per donar sang, però potser ajuda a què us acabeu de decidir… Va, que no costa res! I hi ha gent esperant-ho.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari