Un any
Aquests dies fa un any. Van ser moments molt durs, i porte setmanes rememorant-los nit i dia, a estones, perquè la ment va per lliure i porta els records quan menys t’ho esperes.
El més complicat, però, va arribar més tard. Tornar a arrancar, fer camí dia a dia, ja sola, aprendre a encetar una vida diferent, incorporar persones noves, comprovar com algunes altres s’allunyaven – perquè la meua pesència feia més evident l’absència de qui ja no hi és, supose. Alçar-me cada matí – tot un repte les primeres setmanes. Trobar il·lusions o simplement subsistir com podia, segons el dia. Escoltar el Llach una vegada i una altra, sense pensar en res més. Somriure de tot cor, i sorprendre’m per poder fer-ho, ja més endavant.
Em sembla mentida que ja hagen passat tants dies. O no. Per una part, sembla ahir, tot recent. Per una altra, em sorprenc de tot el que he pogut viure en aquest temps. Sense oblidar, mai, però passant pàgina.
I ara, encara més que quan van ser triades a mena de comiat, em resulten absolutament encertades les paraules de Miquel Martí i Pol.
Parlem de tu, però no pas amb pena.
Senzillament parlem de tu, de com
ens vas deixar, del sofriment lentíssim
que va anar malfonent-te, de les teves
coses parlem i també dels teus gustos,
del que estimaves i el que no estimaves,
del que feies i deies i senties,
de tu parlem, però no pas amb pena.
I a poc esdevindràs tan nostra
que no caldrà ni que parlem de tu
per recordar-te, a poc a poc seràs
un gest, un mot, un gust, una mirada
que flueix sense dir-lo ni pensar-lo.
(Ja sé que no és la primera volta que pose aquesta imatge. Però em sembla que continua expressant molt bé el que vull dir.)