Home, sweet home

Ja està. Fet. Totes les coses són ja al pis que serà ma casa a partir d’ara. A la foto en veieu unes quantes: la pila de caixes de llibres i trastos, i l’orquídea a punt de florir que vaig portar el dia d’abans amb molta cura perquè no li passara res (gràcies per la passejadeta en cotxe, Carabassa!), i la llauna de coca-cola, combustible imprescindible els últims dies.

En una estona em portaran la nevera i la rentadora, comprades ahir a un establiment on tot és eficiència (gràcies pel consell, D.!). I en uns dies tot estarà al seu lloc i començaré a sentir-me encara més bé.

Però tot això, com dic, serà en uns dies, perquè per celebrar aquest pas, i com a premi a tot el que he superat, demà me’n vaig uns dies a Lanzarote a agafar solet, recuperar forces i gaudir d’una companyia més que fantàstica.

Ben mirat, no m’ho munte tan malament. Haver canviat l’escala de valors arran el que m’ha passat, i posar per sobre de tot la cerca de les estonetes diàries de felicitat que considere mínimes per anar tirant, de moment funciona. I molt bé.

Hui és el gran dia

Fa setmanes que he començat el canvi de cicle, el passar pàgina, l’encetar un nou capítol. Però tot això prendrà forma tangible en un parell d’hores. Hui faig el trasllat. Les meues pertinences esperen, ben empaquetades (he fet un màster en precinte i paper d’embolicar d’aquell de bombolletes), en una trentena llarga de caixes de cartró.

A quarts de huit vindran tres senyors forçuts amb un camionet, les carregaran, juntament amb els pocs mobles que he pactat emportar-me (bàsicament, el meu despatxet), i tot cap a la casa nova. On, per cert, des d’ahir ja tinc llit, encara que no he dormit gens bé, no sé si per la novetat o pels nervis del dia que m’espera.

Tinc un rum rum a la panxa per veure com en sentiré quan passe la clau d’aquella porta per última volta. Però també certa impaciència per veure com anirà tot a partir d’ara, i ja ací. On posaré el sofà? Segur que aquesta serà la millor ubicació per la tele? Se sentiran a gust les meues coneixences quan vinguen de visita? Qui seran els primers convidats a passar-hi uns dies? (Gentola de fora de Barcelona, aneu prenent nota i veniu a veure’m!).

Faltaran encara moltes coses: més d’una visita a l’Ikea, trobar una nevera de coloraines que m’agrade, penjar un llum al dormitori, triar cortines, trobar el millor lloc per les plantes… Però tot això ja podré fer-ho amb la calma de qui s’enfronta a una pàgina en blanc per gaudir-hi escrivint, a poc a poc i amb bona lletra. Sense les pressions que tant m’han fet patir els últims mesos. I amb l’alegria de qui ha aprés a assaborir cada moment de la vida.

Saragossa: per a l’expo fan tard

És una de les impressions més cridaneres que m’emporte d’un cap de setmana a Saragossa: les obres de l’expo semblen força endarrerides i no fa pinta que les puguen tindre acabades per al mes de juny, que és quan diuen que s’inaugura. Com passa en aquests casos, a més, i com bé saben i practiquen els nostres governants, s’aprofita que es fa un esdeveniment d’aquest tipus per fer obres a tot arreu (i, probablement, requalificar terrenys i especular una miqueta).

Total: que la ciutat està tota amb la panxa a l’aire, fer un trajecte en cotxe és com un recorregut per un catàleg de grues i excavadores, hi ha pols per tot arreu i els taxistes (que són els que et donen la vertadera visió de la realitat d’una ciutat), es mostren dividits entre un poc convençut ‘sí dona, segur que ho acaben, que estan treballant de nit i tot’ i un cabrejat ‘no ho acabaran i farem el ridícul més espantós’.

A veure com acaba la cosa.

Tampoc no he vist gaire més de la ciutat. No hi anava per turisme, i les diverses ocupacions i coneixences van ser encara més distretes, sorprenents i enriquidores del que estava previst. Potser hi tornaré. Si acaben l’expo a temps.