Carrasqueta: no tinc paraules

Ràbia, indignació, pena, vergonya, impotència, desesperació, aire als pulmons que vol eixir ben fort, violència continguda, dents apretades.

Nocturnitat, alevosia, maldat, feixistes, mesquins, irrespectuosos, anguniosos, fastigosos, covards, molt covards.

Tot això són intents de plasmar el que em passa per dins des que he sabut que s’ha precintat el repetidor de la Carrasqueta, i com s’ha fet. Però són només intents, perquè no arribe a trobar com dir-ho.

Life for rent

Ara que estic a punt de saber quan em faran fora de casa i quin preu posen al meu cap, fa dies que no em puc traure del cap aquesta cançó de Dido.

Sobretot algunes frases:
I haven’t really ever found a place that I call home
I never stick around quite long enough to make it
(…)
But if my life is for rent and I don’t learn to buy
Well I deserve nothing more than I get
Cos nothing I have is truly mine

Per si voleu escoltar la cançó sencera, ací la teniu en una actuació en directe:

La meua autoestima no cap en la talla 36

Com que m’havia quedat amb les ganes de tindre la foto de la frase genial, anit vaig tornar a passar, expressament, per Portaferrissa. Havia passat de dia però, clar, quan la botiga és oberta, la persiana està pujada i no es veu.

Sincerament, pensava que els de Bershka s’haurien afanyat a netejar la persiana, però no. Allà estava, impecable. No sé si no els molesta, si se’ls hi refot, si consideren una despesa innecessària esborrar-la o si es deuen riure de qui la va fer perquè, al cap i a la fi, continuen tenint la botiga plena de xiquetes que no mengen.

Però el cas és que ara, per fi, tinc la foto. (Gràcies, F!)

La manifestació, versió 3/24

Acabe de veure la crònica que ha fet al canal 3/24 de la manifestació, tot just mentre s’acabava la lectura, per cinquena vegada, del manifest.

I atenció, perquè han tret declaracions de Mas, Carod-Rovira i Joan Herrera, i d’un parell d’associacions d’afectats pel caos ferroviari. Segons la versió de la tele catalana, les entitats que hi han donat suport són unes cent cinquanta (es veu que les dues-centes confirmades els hi semblava massa).

Però atenció, que ara ve el més fort: No han ni mencionat la presència de Pujol i Maragall. Ni una paraula, ni una imatge. RES.

A Canal 9 seria d’esperar, en un cas així, aquesta censura. Aquí, fa uns anys, era inimaginable. Però mireu com estan les coses. El senyor Montilla cada dia s’assembla més als polítics valencians. I això fa molta por.