Apòstata desficiosa

Ni d'ací, ni d'allà, ni d'una mica més avall

Dolor inimaginable

9

Quan creus que ja no pots sentir més mal, que suportar la pèrdua dolorosa de la persona que més has estimat és el màxim que pots aguantar, resulta que no.

Que encara poden enfonsar-te més. Humiliant-te, insultant-te, negant-te. Les mateixes persones amb qui has compartit moments espantosos són ara, quan encara no fa un mes de tot plegat, llops avariciosos sense escrúpols. I a sobre ho volen fer passar per un acte de bona fe i disfressar-se amb pells de corder.

Com es pot faltar a la paraula donada a una filla morta i dormir tranquil·lament és una cosa que escapa al meu enteniment. Diuen que tal fas, tal trobaràs. Però això no em consola.

I em pregunte què he fet jo per trobar-me en aquesta situació.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Iran is different, i hetero

6

El president de l’Iran, Mahmoud Ahmadinejad, que aquests dies és a Nova York per l’assemblea general de l’ONU, és un prodigi pel que fa a la quantitat de declaracions inaudites que pot fer en un sol dia.

L’última: diu que al seu país no hi ha persones homosexuals. Cap ni una. Ho va dir a una conferència a la universitat de Columbia. I diuen que l’auditori va esclatar a riure.

Reacció normal en aquell moment. Però la cosa no és per riure. Senyor Ahmadinejad, com es pot dir una barbaritat semblant? I el que és més important, si no tenen cap persona homosexual, com es que en condemnen a mort unes quantes cada any per aquest motiu? Són estrangers que hi passaven per allà? O volia dir que ja ha aconseguit liquidar-los a tots?

De bon de matí, i ja estic indignada. Comencem bé el dia.

Jo també cremaria la foto del rei

4

I de tota la família reial. Ja està bé de tragar amb la institució monàrquica. I no oblidem, perquè sembla que no tinga importància, que és una imposició d’un dictador feixista.

Ara que parlen d’anul·lar sentències i sumaris franquistes, bé podrien estirar la cosa una miqueta i carregar-se també la nomenació del rei i de tota la colla que l’acompanya. Perquè això de com va ser d’important el 23-F (l’únic dia que sembla que aquest senyor va fer alguna cosa), ja no hi ha per on empassar-s’ho. I sufragar les despeses d’oci (incloses quantitas abundants de substàncies il·legals) d’una família cada vegada més nombrosa que no fa més que rascar-se la panxa a dues mans amb els nostres impostos, no veig que ens aporta.

És més, ja posats, jo propose que l’abolició de la monarquia tinga efectes retroactius. Tampoc cal que ens n’anem al principi dels temps. Si els fa il·lusió conservar els Pelayos i Recaredos, o la Isabel la Catòlica i el Ferran que l’acompanyava, cap problema. Amb que tiren enrere fins a Felip V, jo ja em conforme.

Per demanar…

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Anuncis al ‘nosaltres’, són tots legals?

3

Fa uns mesos que els de can Vilaweb van inaugurar un servei d’anuncis classificats. Jo, dotora de mena com sóc, me’ls mire de tant en tant, sobretot els que destaquen a la portada del diari.

I he de reconèixer que sovint em sorprenc amb les coses que anuncia la gent: des d’un carnet del Barça a un mul de dos anys, fill de pare ruc català i mare pura sang àrab egipciene de pedigrí. I em sorprén també la de gent que es ven mobles, que no sé si són els mateixos, però també n’hi han molts que tenen entrades per The Police i ja no saben a qui encolomar-li-les. I, com tothom, també em mire les ofertes que busquen tenir una relació extramatrimonial però amb certa continuïtat per mirar d’escapar de la rutina, que em sorprenen per la sinceritat i honestedat amb què ho plantegen.

Però hui, més enllà de la sorpresa, m’ha entrat un gran dubte. Hi un anunci que, en castellà, demana 300 euros per una gerra de més de 4000 anys d’antiguitat. Diu que és neolítica, que té un certificat que garanteix l’origen i que te l’envien gratis. Però que si quan la veges no et convenç, tens 15 dies per tornar-la i recuperar els diners.

Sóc una maniosa o alguna cosa no quadra? Per començar, és legal vendre art neolític? Ho pregunte perquè, sincerament, no ho sé. I si la resposta és que sí: 300 euros no són molts pocs diners per un objecte tan antic i tan ben conservat? (Tant que sembla fet despús-ahir a una classe de ceràmica d’imitació, ves per on). I això de ‘si no queda satisfet, li tornem els diners’, no sona a ‘envie’m els diners, que no tornarà a veure’m el pèl’?

Vaja, dic jo.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Damnificades (i damnificats) de Canal 9, unim-nos

15

Arran els comentaris al post anterior, comence a pensar que no és mala idea crear una associació de gent afectada per haver treballat a Canal 9.

Amb els peus a terra, és evident que no en traurem res d’ells, ni tan sols que ens paguen la factura del psicòleg. Però potser ens serveix per fer teràpia de grup i deixar de tindre malsons amb el senyoret de la foto i els seus ‘secuaces’ (sí, així, en castellà, que total és la llengua que parlen la majoria d’ells fora de càmera).

Vas perdre la il·lusió de ser periodista l’enèsima vegada que et van dir allò de ‘no deixes que la realitat t’espatlle un bon titular’?

Encara et pesa haver d’escriure ‘perquè ho entenga l’agüela’ de l’editor de torn?

Eres plenament conscient de què vas dir mentides a l’audiència per obligació?

Encara recordes els noms de tots els tipus de naus flotants que et vas aprendre per no haver de dir ‘barco’ ni ‘vaixell’? (Et negaves a dir un castellanisme, i ‘vaixell’ estava vetat per sonar massa ‘del nord’).

No et pots treure del cap haver contribuït al NO-DO de Zaplana o Camps?

Eres un cas crític dels que va haver de locutar allò de ‘els catalans no ens volen donar l’aigua que tiren al mar’?

Doncs pensa que t’agradaria fer amb tot això, i deixa un comentari.

Actualització: Això de cremar la torre del centre de Burjassot en les pròximes falles, jo fa temps que ho tinc en ment.

The New York Times, ara totalment gratis

2

És una gran notícia. El magnífic diari The New York Times ha decidit deixar de cobrar per alguns dels continguts que ofereix a la web. Diuen que tot i que havien aconseguit un gran nombre de suscriptors, tenen més perspectives de futur en la publicitat que no pas en augmentar la quantitat de gent que paga per navegar per la seua pàgina.

També faran pública i d’accés gratuït l’hemeroteca des de 1987, i la d’abans de 1922, que per data ja és de domini públic. Per a la resta d’anys, cobraran per algunes coses i per altres no.

Es confirma així la meua teoria (ho sé, no només meua, però de vegades algú m’ho discuteix) de què l’accés a la informació a internet ha de ser 100% gratis. Crec que no he pagat mai per entrar a cap web. Com a molt, per aconseguir la llicència d’algun programeta, i si no hi ha més remei.

Ara, com es viu a internet de la publicitat és per a mi un misteri, perquè si em prenc com a model, la quantitat de bànners i anuncis que puc clicar en un mes s’aproxima a zero.

P.S.: Algú té experiència en fer servir el google ads a les seues webs o blocs? Funciona?

Sant Andreu, un descobriment

1

Ahir vaig anar per primera vegada al barri de Sant Andreu. Hi ha moltes parts de Barcelona que, per a mi, encara són ‘territori comantxe’. No hi he posat mai els peus i, quan ho faig, de vegades em sorprenen.

Com ahir. El centre és fantàstic. Com devia ser Gràcia abans d’esdevenir el que és ara. Agradable, tranquil, amb aire de poble. Com l’aire que encara té, en certa manera, la rambla de Poblenou, que amb l’@22 és malmetrà de mala manera.

A la plaça de les palmeres, a la terrasseta d’un bar, vaig conéixer l’Aurora, que passava per allà i es va posar a parlar. És gallega, ara fa 7 anys que viu ací, amb els fills, i troba a faltar els arbres fruiters de sa casa de tota la vida. Feia temps mentre es feien les cinc en punt, que és l’hora a la que cada dia es pren un café amb llet. Això, després de fer un parell de voltes a la plaça i xerrar amb les noves amigues que ha fet al barri.

L’Aurora té 98 anys, camí dels 99, i una lucidesa i energia impressionants. I jo no vaig poder evitar una enveja terrible en pensar en qui ens ha hagut de deixar tan d’hora, amb tantes coses i il·lusions encara per fer…

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Pasteres a casa nostra

1

Per primera vegada (que se sàpia) han arribat pasteres a les costes del País Valencià. I no una que s’havia perdut. Cinc en una mateixa nit. A Benidorm, el Campello, Guardamar i Pilar de l’Horadada.

Queda clar que la desesperació buscarà noves rutes sense descans, que la vigilància que es puga posar en els punts de pas ‘habituals’ no servirà de res perquè la mar és gran, i les ganes d’una vida mitjanament digna són més fortes que les patrulles nocturnes de la guàrdia civil.

I és hora d’adonar-nos que el ‘problema’ ja no és per als andalusos o per les illes Canàries, que també és nostre. A Tarifa fa anys que grups de veïns han creat una xarxa per ajudar als qui arriben i no són interceptats. Els donen roba seca, aigua i menjar que els ajuden a seguir el seu camí esperançat.

Em sembla admirable. No m’entengueu malament. No dic que s’haja de potenciar el que fan les màfies que porten persones d’aquesta manera. Però cal que tinguem present que els qui venen no són culpables, sinó víctimes que s’ho juguen tot perquè no veuen una altra alternativa possible.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Nou correu electrònic

1

M’havia creat un compte mailcat.org, però des de fa uns dies funcionava malament, i ara sembla que ja va ni cara a l’aire.

Així que n’he creat un altre, desficiosa@gmail.com, per si algú vol dir-me alguna cosa que s’estima més que no aparega com a comentari ací al bloc, com de vegades m’ha indicat algun lector.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Parlem de tu

0

Parlem de tu, però no pas amb pena.
Senzillament parlem de tu, de com
ens vas deixar, del sofriment lentíssim
que va anar malfonent-te, de les teves
coses parlem i també dels teus gustos,
del que estimaves i el que no estimaves,
del que feies i deies i senties,
de tu parlem, però no pas amb pena.

I a poc esdevindràs tan nostra
que no caldrà ni que parlem de tu
per recordar-te, a poc a poc seràs
un gest, un mot, un gust, una mirada
que flueix sense dir-lo ni pensar-lo.

Miquel Martí i Pol

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Polònia a tv3.cat: comandament de la tele, ja m’has vist prou

1

Acabe de veure el ‘Polònia’ d’ahir a través del servei de tele a la carta de TV3. Anit no era a casa a aquella hora, però cap problema. Ara trie quan vull veure el programa, no em trague anuncis i el puc parar si fa falta. Mentre dinàvem, el portàtil i jo, l’he pogut veure senceret.

El programa, una mica més fluixet que altres temporades, però caldrà deixar-los temps a veure si l’actualitat ofereix més temes d’inspiració. La interpretació del Llach sobre els problemes de l’estiu, brillant. ‘Quin desespero, Zapatero’.

La qualitat del servei de tele online, també fluixet. Però suficient. No haver de dependre de a quina hora fan què és una meravella. Així que raconet dret del sofà i comandament de la tele: enguany gairebé no em veureu el pèl.

Terrorisme ortogràfic, segona part: tornem amb el ‘recomEnat’

4

(Atenció lectors habituals i esporàdics d’aquest bloc: com que la vida continua, i s’ha de fer el que a una li agrada, ha tornat l’apòstata desficiosa-indignada-torracollons, si no en tot el seu esplendor, en el millor possible en aquests moments. I per començar ací va aquest apunt).

Fa uns mesos explicava en aquest apunt la meua estupefacció en trobar-me la paraula ‘recomenat’ a un cartell de l’Eixample. Hui el desconcert és encara més gran en tornar a veure-la, ara en versió masculina plural, a la web de mobilitat sostenible de la Generalitat de Catalunya.

Si hi entreu veureu, a la columna de la dreta, que tenen un apartat d’enllaços ‘recomEnats’. A què es dediquen els centenars de correctors-funcionaris que cobren dels nostres impostos? Ni tan sols són capaços de fer servir un corrector informàtic? O es que algú ha canviat català per ‘montillès’ com a llengua oficial i jo no me n’he assabentat?

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

El curs més difícil

10

S’ha acabat l’estiu. Torna la quotidianitat i és hora d’encetar un nou curs. Per a mi, el més difícil que he enfrontat mai.

No sé com aprendre a conviure amb la buidor, ni on s’estudia com suportar els records omnipresents, la manca d’un somriure al meu costat en despertar, el silenci de la veu que m’acaronava per dins, de la mirada que m’ho deia tot, del comentari àcid i oportú i de les paraules més dolces que he escoltat mai.

Per davant, una assignatura bàsica: viure amb força, aprofitar cada moment al màxim, caminar amb la mirada sempre al davant.

D’això sí que he tingut una mestra, la millor. Ara ja no hi és, però faré el possible per no defraudar-la.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari