Nota de tall o números clausus

Cada any em passa el mateix: m’emprenye de mala manera en veure que els mitjans de comunicació no expliquen gens bé les notes de tall i els números clausus.

Per si a algú li interessa, que quede clar: les universitats no decideixen les notes de tall, sinó la quantitat d’alumnes que pot fer uns estudis determinats. És a dir, la universitat no diu que cal un 8,05 per fer medicina, sinó que pot donar aquesta formació a, posem per cas, cent estudiants. Si dels que ho sol·liciten, ordenats per nota, el que fa cent té un 8,05, aquesta serà la nota de tall d’enguany.

Així que titulars com el del Levante d’ahir, que deia que el conseller de sanitat valencià demanarà les universitats baixar la nota de tall de medicina, no té ni cap ni peus. En tot cas, el que podria dir és que demana que s’amplien les places per fer aquesta carrera (al text de la notícia, d’aquella manera, sí que ho diuen).

I, per cert, no em deixa de sorprendre l’extesa regla de tres que fa pensar que una nota de tall alta correspon a uns estudis molt interessants i/o amb eixides professionals dignes. Va passar a principis dels 90 amb l’enginyeria de telecomunicacions, per exemple. I mira, en aquest cas, fins i tot podia ser veritat.

Però el que no entenc és com any rere any la ‘carrera’ de comunicació audiovisual continua sent nota rècord (per al curs vinent, 8,36 a la Pompeu Fabra, 7,97 a València, 7,9 a l’Autònoma). Potser hi haurà qui pense d’una altra manera però, per la meua experiència, no es mereix ni de bon tros aquest ‘glamour’, ni és una carrera difícil o intel·lectualment interessant… ni garanteix una feina tampoc. Per això no puc entendre que faça més de 10 anys que estiga tan sol·licitada per gent amb expedients molt bons. O és que sóc jo l’única que pensa que va perdre el temps miserablement durant quatre anys?

P.S:: Una altra cosa: a més de les tres universitats on es demana nota rècord, comunicació audiovisual pot estudiar-se també a Gandia (6,6), Castelló (6,4), Vic (5,31) o Elx (5,12). Realment cal tenir tanta oferta? No seria millor concentrar, si és que calen realment, totes aquestes places en uns pocs centres ben equipats amb instal·lacions i professors de qualitat?

Els pobres rics de Silicon Valley

M’he quedat prou impactada amb un article del New York Times que explica com molts dels milionaris de Silicon Valley continuen patint pels diners. I no només això. Gent que té tres o quatre milions de dòlars al banc, més una casa d’un preu semblant, i una empresa pròpia, continuen treballant vora 70 hores setmanals (12 diàries entre setmana, i unes 10 més entre dissabte i diumenge) perquè ‘uns pocs milions no t’asseguren res’ i ‘ací no eres ningú si no tens com a mínim 10 milions de dòlars’.

Només es fixen amb els qui en tenen més. Tot i que reconeixen que, de tant en tant, els hi ve al cap ‘com pot viure una persona, com ara les criades o minyones que contractem, amb un sou normal’.

Què trist. I què injust. Com diu una de les entrevistades, ‘sovint ens fem creus que per crear empreses d’internet ens paguen aquestes barbaritats, i als mestres, que fan molt més per la societat, se’ls pague tan poc’.

A una escala diferent, jo també he conegut gent amb una actitud semblant, que quan ja tenen casa, xalet amb piscina i apartament a la platja, xiquets en escola bilingüe (bilingüe anglés-castellà, és clar) caríssima… es continuen queixant de com d’insegur és el seu estat financer, i com han de seguir treballant de sol a sol, i com de car està tot (‘tot’ és la roba de dissenyadors, o les tarifes dels decoradors d’interiors), i com enguany no faran moltes vacances perquè aquest projecte ha d’arrancar al setembre i aquell altre de l’empresa els hi vol treure el lloc i aprofitaran l’estiu si deixen de pensar un dia en la feina…

Molts diners, sí. Però pobres. Estúpids, sí, però també pobres. Perquè s’estan perdent la vida.

Si hi ha una cosa que he aprés de mon pare és a relativitzar el valor dels diners. Perquè com ell diu, al cap i a la fi, només són diners.

I tu, què volies ser de gran?

La vida va com va, i al final he acabat sent el que sóc, que tampoc no em queixe. Però de tant en tant no puc deixar de pensar com m’hagueren anat les coses si haguera triat alguna de les professions que em semblaven més atractives de xicoteta. Bé, de xicoteta del tot, no, que aleshores volia ser o astronauta o artista de cine, i aviat vaig veure que no tindria possibilitats per cap de les dues coses.

Jo, de veritat, el que volia ser de gran era alguna d’aquestes tres coses:
– Cartera
– Depenenta d’una ferreteria
– Telefonista d’una emissora de taxi

Es veu que m’agrada això d’endreçar i posar açò ací i això allà, tot ben ordenadet. De moment, i per compensar, miraré de dedicar algunes hores de l’estiu al Delicious Library, un software de mac fantàstic per fer una base de dades de la biblioteca personal. Només cal posar les xifres de l’ISBN (a mà o amb una webcam) i s’incorporen autor, títol, editorial… I també val per discos i videojocs. Podeu veure un vídeo del David Pogue (l’expert en tecnologia del New York Times) que mostra el funcionament ací.

(Per cert, el programa es pot descarregar directament des de la web, i sembla que el número de sèrie corre per l’emule).

Agost, i el món no s’acaba!

Se’m fa molt estrany seguir exactament el mateix ritme de vida que he portat durant els darrers mesos quan el calendari ja marca que hem arribat a l’agost.

Quan era xicoteta, em feia la impressió que a l’agost el món era d’una altra manera. I potser és que aleshores ho era. Anàvem a la platja o a la piscina municipal, o fèiem això que ara, amb cert glamour, es diu ‘turisme rural’ i que per nosaltres no era més que llogar una caseta a un poble perdut de l’interior. Però la vida quotidiana semblava impossible. Com si la calor fóra incompatible amb anar a comprar o visitar el dentista. Com si desconnectar de la rutina no fóra un privilegi sinó una obligació.

I recorde observar amb un to de llàstima les persones que veies treballant (cambrers, infermeres, conductors d’autobús -sense aire condicionat-, policies municipals…), que per mi esdevenien una mescla entre marginats socials i herois involuntaris pel fet d’haver de treballar durant el mes d’agost.

Enguany, però, tot és gairebé com si no haguérem canviat de mes. I em fa l’efecte que el fet de no poder tenir unes vacances amb cara i ulls em passarà factura més endavant. Però intentaré portar-ho tan bé com puga.