Apòstata desficiosa

Ni d'ací, ni d'allà, ni d'una mica més avall

Dol

15
Publicat el 31 d'agost de 2007

El bloc estarà una temporadeta sense actualitzar, supose.
Ara mateix les paraules no poden dir res.

(I tinc més motius que mai per ser apòstata).

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

L’hotel Cuatro Naciones i el meu destí

1
Publicat el 23 d'agost de 2007

No sé si hi ha molta gent que es preocupa per saber on va ser engendrada. Jo no és que haja tingut mai una curiositat concreta pel tema (sóc un pèl friqui, però no tant), però en algun moment de la meua existència vaig ser informada de què em van concebre a l’hotel Cuatro Naciones.

Els meus pares s’havien acabat de casar, i després de passar uns pocs dies a Mallorca (tothom anava a Mallorca, no?), van vindre a Barcelona i van estar allà, a aquell hotelet de dues estrelles a la part de baix de les Rambles, a tocar de la botiga de fotos aquella tan gran, a la vorera de l’esquerra segons baixes.

I tot quadra, perquè jo vaig nàixer nou mesos i deu dies després del casament, així que sí, va ser allà.

La cosa no té més importància que la de fer brometa en família dient que, en realitat, no me n’he anat, sinó que he tornat a la ciutat on em van fer. Però fa uns dies vaig saber que, segons sembla, els del grup suec Abba van estar en aquell hotel la primera vegada que van vindre a Barcelona, poc després de guanyar Eurovisió, només uns mesos abans que arribaren els meus pares.

No tinc més dades, és clar, però… i si els d’Abba van estar en la mateixa habitació on després em van crear a mi? Mare meua! Ai, no. Mamma mia! Potser hi havia encara alguna cosa en l’aire que explica que jo tinga uns gustos tan peculiars! I que m’encanten els Abba!

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Comarques valencianes i hòmens del temps de TV3: incongruència constant

2
Publicat el 22 d'agost de 2007

Ja em fa gràcia com s’ho munten els hòmens (i la dona) del temps de TV3 per no dir província tot i que s’hi refereixen constantment: les comarques de Girona, les comarques de Lleida…

Això, pel que fa a Catalunya. Però quan toca l’hora del País Valencià (sí, continuen dient País Valencià, i per molt temps, espere), aleshores es fan un embolic digne de veure. Normalment diuen que plourà o farà sol a ‘Castelló, València i Alacant’. De tant en tant, però, filen més prim i aleshores es fa encara més evident la idea provinciana (és a dir, de províncies) que tenen al cap.

Hui, per exemple, anuncien que demà pot ploure ‘a l’interior d’Alacant i a la Vall d’Albaida’. Arrea. Ja em figure que no volen dir ‘interior de la ciutat d’Alacant’, sinó més aviat el Comtat i l’Alcoià, però es veu que se’ls feia massa llarg.

Clar que potser a la majoria dels espectadors del nord si els dius ‘el Comtat’ es queden igual que si els dius la Conxinxina. Coses del sistema educatiu ‘autonòmic’, supose.

A l’agost, prohibit posar-se malalt

3
Publicat el 21 d'agost de 2007

Fa uns dies deia que a l’agost el món no s’acaba. Estava molt equivocada. Vist en perspectiva, sembla tan absurd com una pel·lícula de les de Berlanga. Però és real, ara i ací.

Al mes d’agost més val no posar-se malalt, o haver de continuar un tractament per una malaltia greu. Feu-me cas: digueu-li al tros de cos que no us va bé que es deixe estar de mandangues i s’espere al mes de setembre, que ara ha de fer vacances, com tothom.

Només a tall d’exemple: fan matinar una persona malalta per a una consulta d’urgència perquè sembla que un tractament que li han fet (amb trasplantament inclós) no acaba d’anar bé. Després d’esperar més d’una hora, tot i la gravetat i el malestar de la pacient, les primeres paraules del metge són:

– Ja m’han dit que t’has estat queixant de què et fem esperar molt. Mira, això és un hospital, i entres a la consulta quan jo dic. I si et queixes molt, igual ni t’atenc, mira què et dic.

Vos jure que no m’ho invente. Això i que a una unitat d’hematologia d’un dels hospitals més grans de Barcelona deixen dos o tres persones, i de les que tenen menys experiència, per al mateix nombre de pacients que es tracten tot l’any. Perquè, què hi farem, els limfomes i les leucèmies no es prenen vacances.

A la desesperada, penses que potser val la pena mirar un centre privat, a veure si aquestes setmanes et poden tractar una mica millor. Oh, sorpresa. A la clínica aquella amb tant de renom perquè hi van a parir les infantes, ‘la planta d’hematologia al mes d’agost està tancada per vacances’.

Més despropòsits: les receptes, que en lloc de fer-te-les a l’hospital on et tractes te les ha de fer el metge de capçalera (demana hora, fes cua, perd temps…), a l’agost no es poden fer. ‘Només si són d’urgència’, em diuen per telèfon. I així portem gastats més de 200 euros aquest mes en medicines que al CAP no consideren d’urgència però que s’han de prendre ja, i són cares i necessiten recepta. Sort que els de la farmàcia es posen al nostre lloc i ens les donen confiant que els hi portarem les receptes més endavant. Però no són maneres. Vaja, dic jo.

I ara que torne a passar hores a l’hospital cada dia, no us vull ni dir com està la sala d’urgències. Ahir els acompanyants estaven asseguts al carrer, a la vorera, perquè a la sala d’espera no cabia ni una agulla.

Ja sé que a gairebé tothom li fa il·lusió tindre les vacances a l’agost. Però aquesta situació és tercermundista i no crec que passe a cap altre país civilitzat del món, perquè és, sincerament, vergonyós. I, no cal dir-ho, altament perillós per la salut.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Quan ja no saps ni quants anys fas…

1
Publicat el 18 d'agost de 2007

No és la primera volta que parle de la meua àvia Lola. Hui era el seu aniversari i per això he fet el que no faig massa sovint: l’he cridada per telèfon.

– Hola, ‘uela’, moltes felicitats.
– Hola bonica. Gràcies. On estàs que sent tan bé?
– A Barcelona.
– Ai, ‘pues’ se sent com si estagueres ací darrere la porta, claret, claret. (Això m’ho diu sempre i indefectiblement amb les mateixes paraules cada volta que parle amb ella, estiga on estiga).
– I quants anys fas?
– Quants anys faig? Ai, espera.

(De fons)
– Pacooooo. Quants anys faig?
– Setanta nou. Un set i un nou.

(De nou al telèfon)
– Setanta-nou en faig. Si és que m’ho ha dit el ‘uelo’ hui moltes voltes però xica, que no n’hi ha manera de recordar-me’n.

Ni d’això ni de moltes altres coses se’n recorda ja.
Sembla qua això és part d’anar fent-se vell. I a mi em fa molta peneta.
I, realment, li desitge moltes felicitats, se’n recorde després o no.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

El dia amb més poques notícies de l’any (i encara gràcies!)

2
Publicat el 15 d'agost de 2007

El mes d’agost es caracteritza, entre altres coses, perquè els diaris de paper van fent-se més i més primets, i és que gairebé no tenen res que explicar. L’activitat política baixa, als periodistes se’ls ha de donar vacances, i al final et venen, pel mateix preu que la resta de l’any, això sí, un grapat de fulles poc més gran que el catàleg del carrefour, la meitat de les quals són d’allò que se’n diu ‘notícies fresques’, i l’altra meitat teletips d’agència una miqueta retocats.

A la premsa digital la cosa tampoc va molt més enllà. Tret de les quatre notícies de vertadera actualitat, la resta són ‘especials’ fets setmanes abans o anuncis de festivals de música…

S’entén, és clar. L’audiència baixa molt i no cal dedicar-hi massa esforços. I si això val per al mes d’agost en general, hui, el dia central del mes i festiu, encara més.

El que em costa d’entendre és com es poden trobar tantes notícies roïns dins aquesta sequera informativa! A tall d’exemple, i això només a la premsa valenciana:

Una empresa de joguines nord-americana ha posat en risc la vida de milers de xiquets a tot el món per voler guanyar més diners (o no és això el que es fa quan es trasllada la producció a la Xina?)
El Palau de les Arts de València va ingressar una desena part del que va gastar el 2006 (la resta ha eixit de les nostres butxaques)
Una vaga pot afectar hui els usuaris de l’aeroport de Manises (per què sempre ho paguem els mateixos?)
L’oficina del consumidor de la ciutat de València rep cada vegada més queixes (senyal de com van les coses)
La Guàrdia Civil del port d’Alacant furta sistemàticament tots els aparells electrònics als algerians que embarquen en el ferri a Oran ‘perquè no tenen factura’ (quins collons!)
L’Ajuntament d’Alcoi, del PP, ha aprovat la construcció de 400 pisos nous des de les eleccions municipals del mes de març, i només 17 seran de protecció oficial (calcat al que prometien al programa electoral, amb allò d’accés a l’habitatge per als joves, bla, bla, bla…)
A Xixona, ara que ha guanyat el PSOE, la constructora promotora del PAI més gran de la comarca l’està modificant a veure si li l’aproven. Ara ja només inclou un camp de golf de 900.000 metres quadrats, habitatges per 16.000 persones, centres comercials, una escola bilingüe, un hotel de cinc estrelles i un parc empresarial (imagineu-vos com era el pla abans de modificar-lo!)

Com ja he dit altres vegades, crec que hauré de deixar de llegir la premsa valenciana si no vull acabar amb una úlcera crònica.

Antònia Font, anit, a Badalona

4
Publicat el 12 d'agost de 2007

Per fi m’he pogut traure l’espineta. Feia mesos que els volia veure en directe, però per unes coses o altres no hi havia manera. Anit, per fi, vaig poder anar a un concert dels Antònia Font, a Badalona, dins els actes de festa major. A la platja i sense pagar. Amb els peus a la sorra (sorra grossa, de la de cantera, diria jo), la remor de la mar i una bona rosada que feia vindre fresca.

La cosa no va començar massa animada, amb unes quantes cançons de les més lentes que tenen. Però després van anar tocant temes més mogudets i quan van cantar ‘Wa Yeah!’ ja es van posar el públic a la butxaca. Públic bàsicament en la trentena i molts amb criatures i tot.

La gent es va engrescar i al final van ser gairebé dues horetes de concert. Amb tres ‘bisos’. Vull dir, amb tres vegades que fan fer com que se n’anaven però no. Perquè els bisos són això, tot preparat, no?

Als qui encara no els heu vist, us recomane que no us els perdeu si van a tocar a prop d’on esteu. Segons tenen a la seua web, els propers concerts són a Moià, Roses, La Sénia, Manresa, Cambrils, La Seu d’Urgell, Matadepera…

P.S.: Mai toquen al País Valencià???

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Cementeri de companyies de baix cost

1
Publicat el 10 d'agost de 2007

Quan vull buscar vols barats entre diversos països del món, normalment gaste la web WhichBudget, amb un cercador fantàstic que m’ha permés saber, per exemple, que hi ha un vol directe i molt barat entre Alacant i Varsòvia amb la companyia Norwegian.

Tot i la meua fidelitat a aquesta web, hui n’he trobat una altra que tampoc està malament. Tot i que no és interactiva i es limita només a Europa, té informació molt actualitzada sobre les línies aèries barates que de veritat funcionen. Perquè el que més m’ha impressionat d’aquesta pàgina és el cementeri de companyies de ‘low cost’: gairebé huitanta a tot el món, entre les que han fet fallida i les que no van ni tan sols arribar a volar mai.

Al llistat apareix Air Catalunya, que tot i les informacions que he trobat, no sé si realment va arribar a operar. Algú ho sap?

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Harry Potter, fi de la història

6
Publicat el 9 d'agost de 2007

Ahir, una setmana després d’haver-lo començat, em vaig acabar el seté i últim llibre de la saga de Harry Potter. No desvetllaré el final, que prou agraïda estic jo que ningú me l’haja explicat abans de poder-lo llegir, però sí que faré un parell de comentaris.

El primer: sembla que l’autora s’ha entestat en què cada llibre fóra més llarg que l’anterior, però això no vol dir que la història siga millor per tindre més pàgines. De fet, tot el que s’explica en aquest volum final seria molt més interessant en un terç de les paraules gastades.

El segon: no sé si és que jo m’he fet gran des que vaig llegir el primer llibre, o si la cosa ha afluixat molt en aquests anys, però tot l’interés que em causava anar descobrint aquest món de mags ha perdut bona cosa de fascinació amb el temps. Potser és que la meua capacitat de sorpresa és limitada i arriba un punt en què ja m’és igual quin encanteri fan servir o quin nou gadget màgic troben. Ha/he perdut la gràcia.

El tercer: és impressionant el mal que li fan les pel·lícules als llibres. Els tres o quatre primers me’ls vaig llegir sense haver vist cap dels films. I tot era imaginació, i interpretar les coses deixant volar la ment, sobretot si llegia els llibres en anglés, que entre les paraules que no entenia i les que són inventades per l’autora, segur que el que jo llegia era una versió ben particular. Ara és impossible llegir sense veure clarament la cara dels personatges i els escenaris cinematogràfics. I, de nou, així no té tanta gràcia.

No només això, sinó que acabes llegint el llibre com si es tractara d’un guió de Hollywood i pensant com s’ho faran per aconseguir aquest efecte especial, o si es saltaran algun capítol per evitar-se construir tot un nou decorat.

El quart: el final (que, com he dit, no desvetllaré), podria haver estat una miqueta menys embafós i no haguera passat res. Perquè és ensucrat a base de bé.

Conclusió final: serà que sóc massa muggle?

Publicat dins de Llibres | Deixa un comentari

Nota de tall o números clausus

5
Publicat el 6 d'agost de 2007

Cada any em passa el mateix: m’emprenye de mala manera en veure que els mitjans de comunicació no expliquen gens bé les notes de tall i els números clausus.

Per si a algú li interessa, que quede clar: les universitats no decideixen les notes de tall, sinó la quantitat d’alumnes que pot fer uns estudis determinats. És a dir, la universitat no diu que cal un 8,05 per fer medicina, sinó que pot donar aquesta formació a, posem per cas, cent estudiants. Si dels que ho sol·liciten, ordenats per nota, el que fa cent té un 8,05, aquesta serà la nota de tall d’enguany.

Així que titulars com el del Levante d’ahir, que deia que el conseller de sanitat valencià demanarà les universitats baixar la nota de tall de medicina, no té ni cap ni peus. En tot cas, el que podria dir és que demana que s’amplien les places per fer aquesta carrera (al text de la notícia, d’aquella manera, sí que ho diuen).

I, per cert, no em deixa de sorprendre l’extesa regla de tres que fa pensar que una nota de tall alta correspon a uns estudis molt interessants i/o amb eixides professionals dignes. Va passar a principis dels 90 amb l’enginyeria de telecomunicacions, per exemple. I mira, en aquest cas, fins i tot podia ser veritat.

Però el que no entenc és com any rere any la ‘carrera’ de comunicació audiovisual continua sent nota rècord (per al curs vinent, 8,36 a la Pompeu Fabra, 7,97 a València, 7,9 a l’Autònoma). Potser hi haurà qui pense d’una altra manera però, per la meua experiència, no es mereix ni de bon tros aquest ‘glamour’, ni és una carrera difícil o intel·lectualment interessant… ni garanteix una feina tampoc. Per això no puc entendre que faça més de 10 anys que estiga tan sol·licitada per gent amb expedients molt bons. O és que sóc jo l’única que pensa que va perdre el temps miserablement durant quatre anys?

P.S:: Una altra cosa: a més de les tres universitats on es demana nota rècord, comunicació audiovisual pot estudiar-se també a Gandia (6,6), Castelló (6,4), Vic (5,31) o Elx (5,12). Realment cal tenir tanta oferta? No seria millor concentrar, si és que calen realment, totes aquestes places en uns pocs centres ben equipats amb instal·lacions i professors de qualitat?

Els pobres rics de Silicon Valley

5
Publicat el 5 d'agost de 2007

M’he quedat prou impactada amb un article del New York Times que explica com molts dels milionaris de Silicon Valley continuen patint pels diners. I no només això. Gent que té tres o quatre milions de dòlars al banc, més una casa d’un preu semblant, i una empresa pròpia, continuen treballant vora 70 hores setmanals (12 diàries entre setmana, i unes 10 més entre dissabte i diumenge) perquè ‘uns pocs milions no t’asseguren res’ i ‘ací no eres ningú si no tens com a mínim 10 milions de dòlars’.

Només es fixen amb els qui en tenen més. Tot i que reconeixen que, de tant en tant, els hi ve al cap ‘com pot viure una persona, com ara les criades o minyones que contractem, amb un sou normal’.

Què trist. I què injust. Com diu una de les entrevistades, ‘sovint ens fem creus que per crear empreses d’internet ens paguen aquestes barbaritats, i als mestres, que fan molt més per la societat, se’ls pague tan poc’.

A una escala diferent, jo també he conegut gent amb una actitud semblant, que quan ja tenen casa, xalet amb piscina i apartament a la platja, xiquets en escola bilingüe (bilingüe anglés-castellà, és clar) caríssima… es continuen queixant de com d’insegur és el seu estat financer, i com han de seguir treballant de sol a sol, i com de car està tot (‘tot’ és la roba de dissenyadors, o les tarifes dels decoradors d’interiors), i com enguany no faran moltes vacances perquè aquest projecte ha d’arrancar al setembre i aquell altre de l’empresa els hi vol treure el lloc i aprofitaran l’estiu si deixen de pensar un dia en la feina…

Molts diners, sí. Però pobres. Estúpids, sí, però també pobres. Perquè s’estan perdent la vida.

Si hi ha una cosa que he aprés de mon pare és a relativitzar el valor dels diners. Perquè com ell diu, al cap i a la fi, només són diners.

I tu, què volies ser de gran?

1
Publicat el 3 d'agost de 2007

La vida va com va, i al final he acabat sent el que sóc, que tampoc no em queixe. Però de tant en tant no puc deixar de pensar com m’hagueren anat les coses si haguera triat alguna de les professions que em semblaven més atractives de xicoteta. Bé, de xicoteta del tot, no, que aleshores volia ser o astronauta o artista de cine, i aviat vaig veure que no tindria possibilitats per cap de les dues coses.

Jo, de veritat, el que volia ser de gran era alguna d’aquestes tres coses:
– Cartera
– Depenenta d’una ferreteria
– Telefonista d’una emissora de taxi

Es veu que m’agrada això d’endreçar i posar açò ací i això allà, tot ben ordenadet. De moment, i per compensar, miraré de dedicar algunes hores de l’estiu al Delicious Library, un software de mac fantàstic per fer una base de dades de la biblioteca personal. Només cal posar les xifres de l’ISBN (a mà o amb una webcam) i s’incorporen autor, títol, editorial… I també val per discos i videojocs. Podeu veure un vídeo del David Pogue (l’expert en tecnologia del New York Times) que mostra el funcionament ací.

(Per cert, el programa es pot descarregar directament des de la web, i sembla que el número de sèrie corre per l’emule).

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Agost, i el món no s’acaba!

2
Publicat el 3 d'agost de 2007

Se’m fa molt estrany seguir exactament el mateix ritme de vida que he portat durant els darrers mesos quan el calendari ja marca que hem arribat a l’agost.

Quan era xicoteta, em feia la impressió que a l’agost el món era d’una altra manera. I potser és que aleshores ho era. Anàvem a la platja o a la piscina municipal, o fèiem això que ara, amb cert glamour, es diu ‘turisme rural’ i que per nosaltres no era més que llogar una caseta a un poble perdut de l’interior. Però la vida quotidiana semblava impossible. Com si la calor fóra incompatible amb anar a comprar o visitar el dentista. Com si desconnectar de la rutina no fóra un privilegi sinó una obligació.

I recorde observar amb un to de llàstima les persones que veies treballant (cambrers, infermeres, conductors d’autobús -sense aire condicionat-, policies municipals…), que per mi esdevenien una mescla entre marginats socials i herois involuntaris pel fet d’haver de treballar durant el mes d’agost.

Enguany, però, tot és gairebé com si no haguérem canviat de mes. I em fa l’efecte que el fet de no poder tenir unes vacances amb cara i ulls em passarà factura més endavant. Però intentaré portar-ho tan bé com puga.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari