Apòstata desficiosa

Ni d'ací, ni d'allà, ni d'una mica més avall

Ja tinc l’últim llibre de Harry Potter!

2

Finalment, amb deu dies de retard, me’l vaig comprar ahir a la Fnac. L’havia reservat per la setmana passada a l’Abacus, però quan el vaig anar a recollir, l’inútil que tenien al mostrador va jurar i perjurar que el meu nom no apareixia a la llista de reserves. Em vaig emprenyar prou, i crec que tardaré en tornar a posar els peus en la cooperativa dels nassos.

Però ara ja el tinc. 607 pàgines per saber com acaba la cosa, que després de vora deu anys seguint el fil de la història, ja en tinc ganes. Serà una companyia fantàstica per les properes tardes, que es preveuen caloroses. I el millor de tot és que he aconseguit (fins ara) evitar saber el final, tot i que segur que ja corre per internet.

(No crec que Harry Potter la palme, perquè si no segur que hauria eixit en algun diari en pla ‘milers de xiquets criden en massa al telèfon de l’esperança en saber que es mor Harry Potter’, però tret d’aquesta conclusió personal, he esquivat els rumors i xafardejos prou bé.)

Publicat dins de Llibres | Deixa un comentari

Contra l’església dels màrtirs

0

L’Arquebisbat de València, amb el suport de l’ajuntament (que els hi dóna el terreny), vol fer una gran església dedicada a 233 ‘màrtirs’ de la guerra civil.

Ara el Fòrum per la Memòria recull adhesions per oposar-se a aquesta nova barbaritat, més bèstia encara si recordem el que s’ha fet (res) per les més de 26.000 persones enterrades a les fosses comunes del cementiri, víctimes d’aquells que diuen que van ser ‘màrtirs’.

Sincerament, no crec que es puga posar fre al mauseleu franquista (con la iglesia hemos topado!, que diuen els castellans), però si voleu unir-vos a la causa, cliqueu ací.

La portada del Levante de hui: no apta per depressius

1

Mare-de-deu-senyor. Em connecte a la portada del Levante-El Mercantil Valenciano (que, per cert, ha canviat el disseny de la web) i només començar el dia em trobe tres titulars que per si sols ja em farien perdre la fe en la raça humana:
Tres skins ataquen un grup de menors homosexuals a Gandia
El capellà substitut per vacances d’una ermita de Bincàssim exigeix els feligresos que donen bitllets i no monedes
Les escoles privades (gairebé totes catòliques) augmentaran els beneficis un 170% per les ajudes públiques

I, com dic, això només a la portada. M’he negat a entrar a les diferents seccions. Crec que si ho arribe a saber, m’haguera quedat hui sense llegir la premsa valenciana en lloc d’haver d’indignar-me amb el món de bon matí.

‘Matar un rossinyol’, obra mestra

6

En el consum incessant de novel·les d’aquest estiu, ha caigut a les meues mans ‘Matar un rossinyol’, de Harper Lee, que mai no havia tingut ocasió de llegir. Ja, ja sé que és un clàssic, i que com he pogut passar tants anys sense llegir-lo… Coses que passen, dic jo. I tampoc no he vist mai la pel·lícula.

El relat és, senzillament, sublim. La definició dels personatges del poble, dibuixats amb quatre paraules des dels ulls d’una xiqueta, els retrata molt millor que una biografia completa de cadascun. I el que corre per la seua ment d’infant, que entén fins a cert punt la segregació racial, però no del tot, i es fa preguntes tan innocents i alhora carregades de veritat que et fan ganes de poder abraçar-la i dir-li que el món arribarà a ser d’una altra manera… (si més no en les aparences).

El personatge de Dill, reflex del destí dels fills no desitjats, és encara més interessant quan comproves que està basat, tan clarament, en la infantesa de Truman Capote. I la figura realment inoblidable de la novel·la és Atticus, el pare de la protagonista (Gregory Peck en la pel·lícula, que com he dit, no he vist, però que em posaré a buscar ara mateix en totes aquestes noves plataformes de cine online). Ara que es diuen tantes paraules buides sobre com educar en valors, i com fer dels xiquets bon ciutadans i totes eixes coses, si algú passara les accions d’Atticus Finch a manual pedagògic tendríem el tema resolt per a unes quantes generacions.

Llàstima que l’autora, Harper Lee, no publicara mai res més. Si encara no ho heu fet, no espereu més i llegiu aquesta obra mestra.

Publicat dins de Llibres | Deixa un comentari

On és Montilla?

6

Diuen que els xiquets catalans, quan els pregunten qui és el Montilla, responen que és un dels que ix al Polònia. I no m’estranya, perquè a l’altre, al de veritat, no tenen massa ocasions de veure’l. I menys si és per donar la cara quan toca.

Si després de gairebé 48 hores amb una part de la població sense subministrament elèctric no apareix un president per donar explicacions, quan pensa fer-ho? La vespra de nadal, per desitjar-nos bones festes?

Jo pensava que no hi havia cap president amb més cara dura que Camps, que després d’haver estat amagat uns quants dies, amb l’excepció de besar-li els peus al papa, ni es va molestar a aparéixer per les Corts el dia que es parlava de l’accident del metro.

Però a aquest pas, potser li trauran el lloc de pocavergonya aviat. I mira que semblava complicat poder superar això.

A TV3 no saben diferenciar entre ‘abonat’ i ‘persona’

5

Porte tot el dia amb TV3 com a soroll de fons, i ja he perdut el compte de les vegades que han donat xifres de ‘persones’ afectades per l’apagada.

De tant en tant diuen ‘abonats’, o ‘usuaris’, com si es tractara de sinònims, i sense fer ballar els números. A veure, senyors periodistes i reporters: no, no és el mateix. Així que deixen de dir ara mateix que aquesta nit 110.000 persones no han tingut llum, perquè segur que n’han estat moltes més. Per cada ‘abonat’ (habitatge, oficina, botiga, establiment…) hi ha, generalment, més d’una persona. No és tan complicat d’entendre.

I no sé si ho fan per mirar de minimitzar les xifres o per pura ignorància. Diria que és més bé la segona opció, i això encara fa la situació més lamentable.

Encara ho aprofitaran per dir que ens cal la MAT

3

Ja ho veureu, ja.

Segur que ja hi ha algun il·luminat (mai més ben dit) de Red Eléctrica Española, o del mateix govern, que està preparant un discurset per fer-nos creure que si tinguérem la línia de molt alta tensió, Barcelona no s’haguera quedat a les fosques.

Que potser és veritat i tot (no ho sé: hauria servit d’alguna cosa tenir una via alternativa d’entrada d’energia?). Però no és això, no. O no ho hauria de ser: uns quasi-monopolis que fan i desfan, amb la connivència dels qui manen i que, a l’hora de la veritat, ja veieu com responen. I que només pensen en més, més, més: més línies, més tensió, més destrossar el territori, més consum, més ingressos, més poder, més tocar-nos els nassos i, si pot ser, més impunitat encara quan fan les coses malament.

No sé ben bé com, però més ens valdria començar a pensar una manera de parar-los els peus una miqueta. O estem venuts.

Amor d’estiu: la Wii

2

Fa molts estiu, quan encara anava a l’escola, vaig començar una història d’amor amb nintendo. Els meus pares em van portar una gameboy de les primeres, d’aquelles que ara semblen enormes, de Canàries, amb el tetris i un cartutxo d’aquells pirata amb un centenar de jocs simples. L’idili va durar molts estius, i vaig passar amb la maquineta les hores de més sol ben escarxofada al sofà.

Des d’aleshores he tingut només encontres esporàdics amb les videoconsoles, i això que a casa en tenim un bon grapat: gameboy advance, nintendo DS, PS2 (la 1 la vam donar el nadal passat) i PSP. Capricis de l’E, que les vol totes.

Durant un temps de turbulències laborals, veia la cara del meu cap en tots els dolents del joc ‘time crisis’ de la PS2, que es podia jugar amb pistola. No podria calcular el que em vaig estalviar en terapeutes gràcies a aquell invent. I em vaig acabar el joc senceret.

La PSP mai no m’ha acabat de fer gràcia, tot i que el ‘loco roco’ és entretingut per a un viatge llarg o una cosa semblant. La nintendo DS, si li poses un joc amb trellat i no l’estupidesa del ‘brain training’, et permet tornar al passat, però amb una qualitat molt més digna. La nova versió del super mario bros m’ha salvat els nervis aquestes darreres setmanes de tantes hores d’hospital.

Com veieu, he perdut ja moltes hores de la meua vida en aquestes activitats lúdiques tan poc productives. I encara n’hi hauran més, perquè… ara tinc la Wii!!!!

I no es pot comparar a cap de les altres, perquè parlem d’una altra dimensió de videoconsoles. I això que per ara no he passat de començar a familiaritzar-me amb els jocs d’esports que porta de sèrie. Al golf i el bèisbol sóc un desastre. A les bitlles em defenc. Però la meravella és el tennis. Un joc molt ben fet, una sensibilitat del comandament espectacular, anar provant com millorar els efectes i somriure amb satisfacció quan aconsegueixes un passing shot dels de treure’s el barret.

Definitivament, enguany el meu amor d’estiu es diu Wii.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Han tancat també la web de El Jueves

3

Fins a aquesta vesprada encara funcionava la web de El Jueves, que tenia la portada i un text on explicaven que no entenen per què s’ha ordenat el segrest de l’edició.

Ara només ix una pantalla en blanc que diu ‘Bad Request (Invalid Hostname)’. És a dir, que no han retirat només la portada, sinó que han tancat tota la web sencera. I això és un estat de dret. Ja.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

L’objecció a l’escola (educació per la ciutadania)

0

Sembla que, seguint les consignes catòlico-PePeres, comencen a registrar-se casos ‘d’objecció de consicència’ de pares i mares que no volen que els seus xiquets hagen de fer l’assignatura d’educació per la ciutadania. Sobretot ho fan pel tema breu que es dedica a parlar de l’homosexualitat (que es deuen pensar que s’apega només de nomenar-la) i dels ‘nous’ (existeixen des de fa anys) models de família. Diuen, també, que no volen que ‘sadoctrine’ les criatures, i que és una ‘intromissió en la consciència i moral dels alumnes’.

Sí senyors. En això últim hi estic d’acord. És el que fa l’escola: formar part del procés de creació de valors, consciència (personal, social, històrica, lingüística…), coneixement de l’entorn en què es viu segons els ulls de qui t’ho explica… El qui es crega que a l’escola es va a aprendre a llegir i multiplicar en un entorn inocu, és que no ha anat mai a escola.

I puc arribar a entendre que no estiguen d’acord amb els principis que s’inculquen en aquesta assignatura, més que res per la salut mental de la canalla. Perquè clar, a veure com compagines al cap d’un xiquet, els drets humans i el comportament del Vaticà, o la reproducció humana i la prenyamenta miraculosa de la mare de deu.

Ara bé, si resulta que es pot objectar i fer que s’estudie només allò que els pares volen, on s’han d’apuntar els que no estan d’acord amb la versió de la història que s’ensenya al País Valencià i que, per començar, no parla en cap moment del ‘País Valencià’? I com es pot fer objecció quan et trobes professors que afirmen rotundament que el català i el valencià són llengües diferents? O resultarà que l’objecció només val si és per ‘preservar la moral cristiana’?

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

El Jueves: ara també em censuraran el bloc?

0

Seguint l’exemple de Cartes de Tatooine, aquí teniu una vegada més la imatge de El Jueves que volen censurar.

I ara què? Em tancaran el bloc també?

Com s’ho faran, per eliminar la portada de tots els llocs que l’estan reproduint a la xarxa?

Ens pensen donar a tots els blocaires unes vacances pagades als baixos de l’audiència nacional?

El que és deningrant no és la portada, sinó l’existència de la monarquia. No havíem quedat que segons la constitució tots som iguals i bla, bla, bla?

Noms de carrers de persones vives

2

Fa un parell de dies, el Mikimoto (ho sent molt, Miquel Calçada, sempre seràs Mikimoto), es sorprenia al seu programa perquè la persona a qui entrevistava tenia un carrer amb el seu nom a les Filipines, tot i ésser ben viu. Això, ací, no és tan estrany.

Si no tinc mal entés, de fet, durant la dictadura bé es dedicaven
carrers al ‘generalísimo’, i ara n’hi han amb el nom de ‘Joan Carles I’
(com la plaça del llapis de Barcelona). Però a més dels dirigents
vitalicis, o d’altres professions històriques (a Alcoi hi ha una ‘plaça de les xiques’), també n’hi han carrers dedicats a persones més ‘normaletes’. No sé si és un fenomen recent o ve de llarg, ni si està molt estés o es limita a algunes comarques, però a les del sud és prou habitual.

A la ciutat d’Alacant, per exemple, hi ha setze carrers, avingudes, places o glorietes noves dedicades a esportistes com les judokes Miriam Blasco i Isabel Fernández o el regatista Kiko Sánchez, ara col·locats com a senadora i regidors pel PP, respectivament.

Però a mi l’exemple que més m’al·lucina és el d’una fastuosa avinguda que va de Benidorm a Terra Mítica, on s’han construït hotels, golf resorts i spas diversos, i que porta per nom… Avinguda Alcalde Eduardo Zaplana Hernández-Soro!!!

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Conversa al Supercor de El Campello

9

A les botigues de El Campello, les de tota la vida, normalment t’atenen en
valencià sense problemes, però als supermecats o establiments que obrin només
a l’estiu, els dependents rarament són autòctons. Aquesta és la transcripció aproximada de la conversa que vaig tindre la setmana passada amb una caixera del Supercor per saber si dilluns, dia festiu al poble, estarien oberts.

– Dilluns obriu? – vaig dir jo.
– ¿Perdona? – va dir ella.
– Que si dilluns obriu.
Silenci. Cara de concentració, com de repassar mentalment les taules de multiplicar.
– ¿Dilluns es martes?
– No – vaig dir jo, amb un somriure.
– ¿Lunes?
– Sí.
– Ah, pues sí, el lunes abrimos, abrimos todos los domingos y festivos del verano.
– Moltes gràcies.
– De nada.

Al final resultarà que no és tan difícil, com a mínim, entendre’ns. I s’agraeix que no em digueren el ‘no te entiendo’ o el també freqüent ‘a mí me hablas en castellano’.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Significats de la paraula ‘compromís’

6

Entre les accepcions de diccionari de la paraula ‘compromís’, hui em quede amb dues:

– Obligació contreta per una promesa, una paraula donada, etc. Si tens un compromís, l’has de complir.

– Situació crítica. L’han posat en un compromís i no sap com eixir-se’n.

Però el més interessant és, probablement, la locució ‘per compromís’: Ho van fer per compromís, però realment no tenien gens de ganes.

Per a tots aquells que ens preguntàvem ‘si no ara, quan?’, ja tenim la resposta: mai.

La dubtosa utilitat dels gabinets de premsa

2

Per un reportatge que estava fent (i que ja he acabat), em vaig posar en contacte amb el gabinet de premsa de l’Organització Mundial del Turisme per demanar-los informació sobre què pot fer el sector, i els turistes, per reduir l’impacte ambiental que generen.

Em van indicar que enviara un mail amb els detalls de la pregunta, d’això fa 10 dies. Avui, algú d’allà ha reenviat el meu missatge a algú altre, amb la mala pata que m’ha inclós també com a destinatària i així he pogut veure com pensen ‘col·laborar amb els periodistes’ (jo, en aquest cas).

El missatge, en anglés, ve a dir el següent: ‘Dóna-li llargues. No li envies cap informació ni li indiques on trobar-ne’.

Més clar, aigua.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari