Apòstata desficiosa

Se’m barreja l’emoció de veure una vintena de persones -dels quasi 1.300 que seran acomiadats, els altres on són, si no és molt preguntar?- ocupant el plató de l’informatiu megàfon en mà, al més pur estil sindicalista radical, amb els records del que era treballar allà fa ja més de deu anys. 

No diré ara que hi estic d’acord amb l’ERO com a manera de fer (tampoc no vull que se’m tireu al coll), però crec que és poc defensable que entre tots -recordeu, als empleats públics els paguem entre tots- mantinguem a tanta gent per a fer la televisió que fan.

Que la culpa no serà d’ells, sinó dels que manen, que clar, si diuen que has de dir que la terra és plana, què hi faràs. A veure si t’has de jugar la hipoteca de l’apartament per recordar quatre principis periodístics, tu, deixa’t de mandangues i aprofitem que tenim horari de 8 a 3 i la vesprada lliure, i demà serà un altre dia. 

Evidentment que els màxims culpables són els de dalt, i els de més amunt. Però potser -sobretot en informatius, als programes la cosa és d’una altra manera- si no hagueren trobat tants escrives al dictat sinó periodistes de veritat, potser només, potser, no s’hauria arribat fins on som ara. 

I no ho dic per dir. Jo hi vaig estar allà. 30 mesos. I me’n vaig anar. Mai tornaré a tenir un horari i un sou com els que tenia allí. Mai. Però voleu dir, que s’ho val? Que s’ho valia? Que era això el que teníeu en ment quan somiàveu amb fer-vos periodistes?

Alguns al·legaran que s’han quedat tots aquests anys perquè si alguna cosa ha(via) de canviar, s’ha(via) de fer des de dins. I em consta que alguns ho han intentat. La majoria, però, han estat allà perquè ja els hi estava bé. Perquè -no em pregunteu com- havien aconseguit acallar la consciència i formar part del joc. O perquè són dels que van entrar a dit en una de les tantes fornades d’enxufats que ja sabien al que venien, i tan contents. 

Tan de bo un dia tornem a tindre la tele que ens mereixem. La que hi havia fins ara no ho era. La que tindrem a partir d’ara, encara menys, segur. Però em tem que és massa tard per atorgar credibilitat a les queixes d’alguns. 

Torne a preguntar: a banda de la vintena que han ocupat el plató, on són ara mateix els quasi 1.300 treballadors que seran acomiadats? Acotant el cap i/o fent la pilota a vés a saber qui a veure si hi ha sort i encara són dels que es salven?

PS: Mentrestant, la ‘casa’ té la santa barra de seguir anunciant a la web un programa per cercar feina. Coses de la ironia fina.

Total, que si la cosa pintava mal, ara ja fa fredat, i ni esma em queda ja per a posar-vos ací el que pense, perquè com més m’emprenye, més em sembla que se me’n van les forces per la boca i al final, com tants altres, només mire de passar el dia tan bé com es puga i demà déu proveirà (és un dir, com ja imagineu). 

El que no em treu ningú són els moments passats per ací amb tots vosaltres, el suport que arribava en forma de lletres de desconeguts -alguns ja no ho són, i ara han esdevingut encantadores coneixences!- en els moments més complicats. No ho oblidaré mai.

Per al bloc, molts anys. O no.   

A la web del restaurant llegireu en detall en què consisteix el tema (no saps què et posen de menjar, ni quin vi tens a la copa, hi ha qui s’agobia sense llum i tothom crida com si el del costat estiguera com una tàpia…), però jo vull anar un pas més enllà. 

A més de posar-me en la pell de mon tio V. per una volta (omplir el got d’aigua posant el dit una miqueta dins per saber quanta n’hi ha em va eixir quasi naturalment, de les voltes que li ho he vist fer de xicoteta), la sensació en el meu cas va ser de relax absolut.

A mi que em passe el dia davant d’una pantalla, teclejant, gravant en vídeo o mirant pel·lis i sèries, l’absència d’estímuls visuals em va sentar com una visita al paradís. A casa no podré arribar a la foscor absoluta, però crec que a partir d’ara dedicaré mitja horeta al dia a apagar-ho tot i deixar descansar les pupil·les, que segur que m’ho agraïran.  

I si teniu l’ocasió, no us perdeu l’experiència. Paga realment la pena. (Si us falta acompanyant, crec que jo em prestaria a repetir i tot…).  

Han fet falta 4 anys i mig i tres canvis de domicili, però crec que per fi he trobat el lloc al que podré dir ‘casa’ amb la boca ben plena. 

És un àtic preciós, a un barri que fa molt bona pinta i a prop dels llocs de la ciutat que m’agraden més.

Però, sobretot, és una il·lusió, un somriure, unes ganes d’alçar-me cada matí i beure’m la vida a glopades.

Hui ens han donat les claus. Això acaba de començar! 

No tenim pressa, i tenim molt clar el que busquem:

– àtic o pis amb terrassa molt gran (no balconet esmirriat, jo sense el meu hort urbà no me’n vaig enlloc!)
– casa o dúplex també ens podria quadrar, clar, però no un entresòl ni un cau fosc…
– zones: Gràcia, Gràcia nova, Lesseps, Vallcarca, Penitents, El Coll, Teixonera, Putxet (més o menys)
– 2 habitacions grans, com a mínim (millor si en són 3)
– en bon estat, cuina i bany nous o reformats
– calefacció
– amb bona cosa llum

Potser sembla la carta als reis, però com diu ma mare: per demanar que no quede!

I després de l’experiència de la primera setmana buscant, sabem que aquests pisos existeixen. I que el trobarem. Si algú de vosaltres ens ajuda en el procés, ben agraïda que estaré! 

El vaig contactar fa uns dies, per uns cartutxos de tinta d’impressora, originals, segons deia, que li sobraven i posava a la venda. Que conste que he comprat molt online, i he venut i venc coses també. Normalment sempre m’he topat amb gent que és de fiar. Fins ara. 

Vam acordar el preu, li vaig fer una transferència i me’ls ha enviat per correu. Fins ací, tot normal. Però voilà, en obrir el paquet, no són els originals, sinó una imitació que la meua impressora no accepta. I no és només que ho digués a l’anunci, sinó que va ser un detall que li vaig preguntar directament, perquè m’ho confirmara, en l’intercanvi de correus. 

I per allò de què google ho puga trobar, que quede clar, amb els mots amb què supose que ho poden buscar: “Julián López Martínez”, eBay, cartuchos, tinta, epson, timo. 

Ea. 

Arriba un punt en què no puc fer més que mirar-m’ho tot amb despreci infinit. Sóc de la generació de l’EGB, aquella a la que ens van taladrar amb el miracle de la constitució, la joia de la justícia i el nirvana de la democràcia. 

Quan veus que tot això és una enganyifa, què et queda?

Serà que em faig gran (36, fa uns dies: ja més a prop dels 40 que dels 30 doncs), o que la seua estratègia és justament aquesta: aconseguir que ens fartem i els deixem fer, que ens refugiem en les quatre xicotetes coses que ens poden aportar alguna alegria al cap del dia i intentem viure com si res, amb resignació i impotència davant el que pensàvem que podia ser però mai no serà. 

Enhorabona, senyors, ho estan aconseguint.

No culpables, diuen d’aquests. S’ha de tindre barra… 

Però es veu que hui tinc el dia optimista i m’ha pegat per pensar en les coses bones que han passat enguany. Personals (que no explicaré ací), i més enllà. 

I entre aquestes, jo em quede amb la marxa de quatre desgraciats (i ja em perdonareu que no m’estenga en el reguitzell d’adjectius que em venen al cap, però segur que us els podeu imaginar).

Que sí, que se’n podrien haver anat abans i/o d’una altra manera, que res no ens garanteix que els qui vinguen després siguen millors, però què voleu que us diga: aquests quatre, ja kaput! Dos, del tot. Els altres dos, esperem que no puguen revifar o deixaré de creure del tot en la “democràcia”… 

De moment, a veure si hi ha manera de què paguen si més no per una misèrrima part del que han fet. 

_{Actualització: me n’he deixat un. Crec que cal afegir Bin Laden a la llista…}  

La imatge parla per si sola, però per si necessiteu desxifrar-la: 

Fet sorprenent número 1: Camps i Costa a la banqueta dels acusats.
 
Fet sorprenent número 2: la notícia apareix a Canal 9!!!

Que sí, que després ho explicaran com voldran (si tinc ganes, que no ho crec, potser em mire després com ho han dit, a la web ja apunten maneres destacant que es declaren innocents…), però tot i això no em negareu que una imatge val més que mil paraules… 

Deia jo el 27 de maig de 2007: 

“Els resultats parlen per sí sols. Encara no són definitius, però no sembla que la cosa vaja a canviar massa. Vora el 52% de les persones censades al País Valencià que han votat, han votat el PP. El problema, doncs, no són Camps i Rita i els que els envolten. Segons la democràcia, ho fan molt bé. Més de la meitat dels nostres veïns i veïnes ho pensen així. El perquè se m’escapa. Però ací ho tenim. Clar com l’aigua. 

Ja podem deixar de parlar dels líders populars com si foren l’home del sac i la bruixa més bruixa. Desenganyem-nos: són el que a la gent li agrada. El que la majoria vol. Els rarets som nosaltres. O ens resignem o emigrem. Jo ja he començat a fer les dues coses”. 

M’alegra que, amb els nous resultats, al País Valencià hi haja més pluralitat que abans, sí. Però tot plegat fa molta por. Por real, de què em retallen els drets que em fan una ciutadana com als demés, i por de saber no només qui governa, sinó la quantitat de persones que m’envolten que hi estan d’acord amb el que volen fer. 

Potser la idea de migrar hauré de seguir tenint-la present, però per a anar-hi més lluny. La pregunta és a on…

(Per primera vegada des que vaig fer 18 anys no he pogut votar. Si et pilla a l’estranger temporalment, no pots ni per correu. I vist el resultat, tampoc veig que haguera servit de molt).