Records de comunió

Ahir va fer 23 anys que vaig fer la comunió. Que es diu ràpid (ai, em faig gran!). En realitat l’havia d’haver feta un any més tard, però com que havíem de canviar de ciutat, ma mare va parlar amb el mossén per veure si podia fer els dos anys de catequesis en un. Recorde el catecisme aquell, de tapes verdes, del qual t’havies d’aprendre de memòria diversos llistats: els manaments, els sagraments, els pecats… Tot en castellà rigorós, clar.

I t’havies de confessar, que feia molta por, perquè ja t’imaginaves cremant a l’infern. I total, el dia de la veritat, només podies dir que li havies furtat un duro a la mama per comprar-te xiclets, i que havies dit alguna mentida xicoteta. I amb un parell de parenostres t’ho perdonaven. Ben pensat, no és mal negoci això de la confessió.

Jo no tenia massa ganes de fer la comunió (era un rotllo tot plegat), però em van convèncer amb allò dels regals. Dos van valdre la pena: una màquina d’escriure i un àlbum per col·leccionar-hi segells. Encara el tinc, i ara la col·lecció és extensa i creixent, i d’aquell àlbum primet i blau he passat a tindre’n més d’una dotzena de ben gruixuts i tots colors.

El que no vaig entendre mai és perquè et regalaven coses d’imitació de nàcar. Un àlbum de fotos, un diari o el llibre aquell perquè la gent escriguera alguna cosa (jo no en vaig tindre i mai sabia què posar). I havent dinat, havies de repartir els ‘recordatoris’, aquells paperets
amb dibuixos com de postal nadalenca naïf que deien ‘la xiqueta
fulaneta ha fet la comunió tal i tal dia’, i als qual mai no els he
trobat cap utilitat.

També solien regalar-te un joc de coberts amb el teu nom. I el jesuset, que ja era per tallar-se les venes. Ara sembla que fan llistes de comunió al Corte Inglés, però no sé si les criatures poden triar els jocs de la Playstation o continuen endosant-los aquests objectes tan inútils.

El que pareix que continua igual, pel que he vist als aparadors, són els vestits. Però, segons he constatat amb altra gent, el trauma no ens el va causa tant el vestit propi com la resta de modelets que et compraven per anar a la comunió dels altres, que solien ser conjunts de pantaló i jaqueta del mateix color pàl·lid, o amb estampat de floretes, o si encara tenies pitjor sort, vestidet i calcetinets de perlé dels que piquen, com els del dia de la palma.

I tot plegat, per a què? En teoria, per fer-nos part de l’església i bla, bla, bla (i ja veieu que el resultat no estava garantit). En realitat, ‘perquè toca’ i per ‘què dirà la gent si no ho fem’. Afortunadament, cada vegada se’n fan menys, de comunions. Però encara hi ha qui pensa en el què diran quan el xiquet o xiqueta se’ls rebota i diu que de princeseta o marineret, que es disfresse un altre.

The Emperor, de Ryszard Kapuscinski

Acabe de llegir aquest llibre i, com tota l’obra del periodista polonés, m’ha encisat. La història és esfereïdora: el periode en què Etiòpia va estar governada per Salassie (entre 1930 i 1974), l’últim ‘emperador’ del país. Emperador tirà, dictador, que es deia descendent directe de deu i que feia i desfeia amb un sotmetiment total de la població, acumulant una fortuna que mai no s’ha pogut arribar a quantificar mentre la major part de la població patia misèria i en alguns casos moria, literalment, de gana.

Però a més del que conta, és molt interessant com ho conta: la veu del periodista és mínima, un paràgraf aquí i allà per situar els fets. El gruix del relat són les declaracions dels que havien estat homes importants del règim abans del cop d’estat que el va fer fora. I aquests homes parlen de Salassie amb una devoció i una ceguera que esgarrifa. Els que es van omplir les butxaques amb la situació, però també els que creien actuar de manera ‘honrada’.

Ja passa això moltes vegades. El problema no són només els qui estan al front, sinó tots aquells que els segueixen amb una confiança infinita. Les coses són molt diferents, per espai, temps i magnitud, però per ací ara també es troben homes (i dones) d’aquest perfil. Com els defensors de Zaplana, Fabra o Alperi, per posar només un parell de casos.

Per cert, la versió original és en polonés. Jo l’he llegit en la versió en anglés de l’editorial Vintage International. Hi ha traducció al castellà en Anagrama. Si n’hi ha traducció al català, jo no l’he trobada.

Ja he votat

Feina feta. Sense parafernàlia. A correus, i ningú no et diu ‘vota’ ni res, però ja està fet. Resulta que per demanar la paperassa et demanen identificació, però per lliurar el sobre amb el vot, no. No vull ni pensar quants xanxullos es faran d’aquesta manera.

Ara ja seguiré la campanya per curiositat, però no em pot afectar. I vulgues que no, és un respir.

I la Junta Electoral no fa res…

Per posar pegues a la projecció de ‘Ja en tenim prou’ els va faltar temps, fins i tot sense haver vist el vídeo, però davant d’això que veieu a la foto, no fan res de res.

Que què és? Doncs és la porta del Palau dels Cervelló, seu de l’arxiu de la ciutat de València i d’altres dependències municipals. És a dir, un edifici públic, dels que han de ser ‘neutrals’ durant una campanya, però que té, com veieu, dos cartells enormes pro-Rita. I sembla, a més, que l’edifici està a tocar de la seu de de la junta electoral.

La foto l’ha feta un amic meu, professor de dret administratiu i que ha escrit un comentari extens i molt interessant sobre la inutilitat de les juntes electorals.

Renau fa cent anys, i les autoritats valencianes callen

Els governs valencians (municipal, diputació, generalitat), tant com els hi agraden les festes i celebracions, no han dit ni mu del centenari del naixement de Josep Renau, un dels més bons artistes valencians, i dels que més amaguen.

Renau va nàixer el 1907 i va ser pintor, fotògraf i muralista. I el que millor feia eren els cartells de propaganda política i els de pel·lícules de cinema, i els foto-muntatges. Durant la guerra, va ser director de Belles Arts en el govern de la república, i amb aquest càrrec va traslladar obres del museu del Prado per amagar-les a les torres de Serrans, i després a Suïssa, i protegir-les de les bombes nacionals, i li va encarregar a Picasso que pintara el Gernika. Després va viure a Mèxic i a Berlín oriental, i no va voler tornar a casa tot i l’amnistia de 1976.

El seu fons documental el té l’IVAM, però no us mateu buscant-hi referències a la web, perquè només inclouen tres llibres que van publicar fa uns anys. Si n’hi han homenatges i retrospectives serà per la ‘comissió ciutadana centenari Renau’, que ja ha començat a fer alguna cosa i que prepara una exposició en què participaran una cinquantena d’artistes per al mes de setembre, si algun organisme públic els deixa un museu on fer-la (si no, supose que acabarà al centre Octubre).

Mentrestant, per si voleu fer un tast de les obres de Renau, en trobareu ací, ací, ací, ací i ací. I encara trobareu més enllaços ací.

Per cert, la imatge d’ací dalt és la que Renau va fer en homenatge a l’Ovidi. (L’Ovidi li va dedicar una cançó a Renau, podeu llegir la lletra).

Esquizofrènia lingüística a uns debats que no es mira ningú

Tanta història amb els debats de Canal 9, i resulta que no se’ls mira ningú. Encara acabarem sent més els que els hem vist pel youtube (gràcies a qui siga que l’ha posat!) que el dia d’emissió. El dels candidats a la Generalitat va tindre un 5,3% d’audiència, poc més de 100.000 persones. No m’estranya, perquè aguantar-lo sencer costa.

I encara costa més empassar-se l’esquizofrènia lingüística de la majoria dels candidats. Glòria Marcos va parlar en valencià tot el temps, però els altres dos anaven canviant de llengua. I ni tan sols és que feien una intervenció en castellà i l’altra en valencià. No, no, passaven d’una a al’altra, a l’estil de les imitacions paròdiques que fan a Polònia dels de Ciutadans. Només que ací és real ‘como la vida misma’.

Diuen que al debat dels ‘alcaldables’ de València, Rita va parlar en castellà (coherent amb ella mateixa), Amadeu Sanchis en valencià, i l’Alborch, com Pla i Camps el dia anterior, una d’ací i una d’allà. S’ha d’estar malament del cap, mare-de-déu-senyor.

Per cert, dos apunts entretinguts de la campanya: els d’Unió Valenciana (amb el fill de Lizondo al capdavant) prometen que crearan el domini .val i pintar els taxis valencians de color… taronja! Catxondos, els tios.

Còmic: ‘Mi madre era una mujer hermosa’

Karlien de Villiers ha estat tot un descobriment. Per ara sembla que només han traduït un dels seus còmics/novel·les gràfiques al castellà, i cap al català. Escrit originalment en afrikaans, es diu ‘Mi madre era una mujer hermosa‘, i explica la infantesa de l’autora a la Sud-àfrica dels anys 80.

Entre la història del divorci dels seus pares, la malaltia posterior de la mare i les relacions amb la germana, el més interessant és sens dubte la visió de l’apartheid des dels ulls d’una xiqueta. El detall del dibuix (tanques metàl·liques separant els barris de blancs i negres, divisió també a la platja, on els negres només poden entrar a la zona blanca com a venedors i amb uniforme) i el record de les seues vivències (no entendre per què a la resta del món no li cau bé el seu país, sentir-se descriminada a l’escola per parlar afrikaans i no anglés, la primera vegada que puja a un autobús on també hi ha xiquets negres) construeixen una mirada magnífica i crua sobre aquest periode.

És evident que Karlien de Villiers ha estat influïda, i molt, per la iraniana Marjane Satrapi, l’autora de ‘Persèpolis‘ (aquesta sí, traduïda al català, i molt molt recomanable; per cert, al Barnes&Noble de Union Square de NYC la tenen com a bestseller a novel·les, no només a còmic). Però tot i la semblança en el format d’autobiografia amb rerefons polític, aconsegueix també un toc personal que ha fet que la lectura/visió d’aquest còmic m’haja fet mantindre l’interés fins al final.

Ah, l’obra encara no ha estat publicada a Sud-àfrica. I ni tan sols he trobat que tinga traducció a l’anglés.

La república més xicoteta del món

Buscant informació sobre una altra cosa, he descobert l’illa de Nauru, que sembla ser la república més xicoteta del món, amb només 21 quilòmetres quadrats (el Vaticà és més xicotet, però no és una república) i 13.000 habitants.

Es troba a la Micronèsia, forma part de l’ONU i no té capital oficial. Des del segle XIX, l’han ocupat (i explotat) Alemanya, Austràlia, el Regne Unit i Japó. Finalment va aconseguir la independència el 1968. L’illa era molt rica en fosfats, però tots els països ocupants es van encarregar d’exhaurir-los, i de deixar tot el centre de l’illa devastat.

Ara tenen un 90% de persones sense feina, i depenen bàsicament de l’ajuda externa, com la que els hi dóna Austràlia a canvi de tindre un centre de detenció per a sol·licitants d’asil polític. Per mirar de millorar aquesta situació de pobresa, a la dècada dels 90 van intentar esdevenir un paradís fiscal, centre de blanqueig de diners i fins i tot venien passaports per un mòdic preu, però les institucions internacionals els van forçar a deixar-ho estar.

Per altra banda, tenen una de les taxes d’obesitat més altes del món (el 90% dels adults tenen sobrepés, però no especifiquen si són el mateix 90% que no tenen feina), una universitat pròpia i parlen una llengua -el nauruà- que ningú no sap d’on ve i que no s’assembla a cap de les de les illes dels voltants.

I tot això ho he pogut aprendre des del llit -on hauré d’estar-me fins que em passen febrada i gastrointeritis que van començar ahir, i gràcies al portàtil i el wifi. (Com passavem les malalties abans, quan no hi havia internet?)

No vaig veure el debat, i ni falta que em fa

He de confessar que anit vaig dubtar entre veure el debat de Canal 9 per l’emissió a través de la web, o mirar Ventdelplà i saber si el Jaume es penjava o no. Va guanyar la segona opció, perquè veure alguna cosa llarga online es fa pesat, i perquè volia evitar-me un mal de fetge.

I es veu, segons les cròniques que es publiquen hui, que me l’he evitat. Tornar a veure a Lluís Motes al capdavant d’una pantomima (com es pot dir ‘debat’ si no hi ha rèplica?), i a Camps dient que porta al cor els familiars de les víctimes del metro, haguera sigut massa. Els malsons els tenia assegurats durant quinze dies, mínim. I la meua quota de malsons per culpa de Canal 9 ja la vaig passar quan tocava.

Les ‘propostes’ de Pla i Compromís, si fa no fa ja me les sé. Em queda la curiositat de saber com quedava Glòria Marcos en pantalla (la van il·luminar bé?, algú ha trobat alguna cosa al youtube?, o em podeu explicar com la veu veure?), perquè la falta d’experiència és un handicap important. I com diu algun cronista del Levante, per ella eixir en Canal 9 és com uns jocs olímpics: quatre anys de preparació per jugar-t’ho tot en una estoneta, i ni tan sols saber si podràs tornar en la propera edició de l’espectacle.