Apòstata desficiosa

Ni d'ací, ni d'allà, ni d'una mica més avall

Això de TV3

4

Són molts els que hui parlen de la desaparició de TV3 al País Valencià.
Uns diuen que els hi fa tristesa, uns altres estan indignats, molts encara no ens ho podem creure.

I jo, ves a saber per què, m’he sentit com un bou. I que conste que no tinc cap intenció d’emular a Jesulín.

Però fa anys que ens toregen com els dóna la gana, i no passa res. Açò de TV3 deu ser l’equivalent a una ‘banderilla’. I fa mal. Així les coses, tenim dos opcions: baixem el cap i esperem l’estocada, o plantem cara a veure si podem clavar alguna cornada.

El problema és el de sempre: com ho fem? Les eleccions del mes de maig poden ser una solució, però no les tinc totes. I tampoc és qüestió de manifestar-se cada dia, que ara a més encara semblaríem ultres espanyolistes.

Però alguna cosa hem de fer. S’accepten suggerències (jo, amb la ràbia, no sóc capaç de pensar més enllà de l’objecció fiscal, però sé que no és la manera. O sí?)

Miracle: es poden recuperar les cançons de l’iPod

1

Quan vaig perdre la informació del disc dur del meu powerbook una de les coses que més em va fotre és que vaig perdre tot l’arxiu musical.

Així les coses, el meu iPod semblava condemnat a quedar-se amb les cançons que tenia, sense poder treure’n ni afegir-ne cap per por a perdre les que tenia dins. Però he trobat la manera, gratis i senzilla, de tornar les cançons al disc dur. Es diu Senuti i és per a mac.

També hi ha aplicacions semblants per a PC. Les trobareu ací.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

L’homofòbia polaca i la UE

0

Per fi sembla que la Unió Europea comença a posar-se ferma: ha dit que ‘actuarà’ si Polònia porta endavant la prohibició de ser mestres als (i les?) homosexuals.

No està clar com s’actuarà ni si valdrà d’alguna cosa (més enllà d’evitar que els xiquets polonesos es queden sense docents, perquè és un col·lectiu professional on hi solen haver bastants gais), però la situació no pot seguir així: no es pot permetre la discriminació i amenaces continuades en aquest sentit, ni a Polònia ni a cap altre estat de la unió (ni de fora, però això és més complicat encara).

No val apuntar-se al carro de l’economia europea i promoure lleis inquisitorials al mateix temps. I no entenc com ens volen fer creure que Europa és un espai comú quan el simple respecte als drets humans no es reconeix de la mateixa manera segons dins de quines fronteres estatals et trobes.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

L’accident de metro i Canal 9

0

És (per a mi) una de les notícies més importants de l’any: la jutge arxiva el cas de l’accident del metro de València i diu que tota la culpa va ser del conductor. L’estratègia no és nova: tireu-li la culpa al mort, i tot arreglat.

Demostra, una vegada més, la complicitat entre governants i poder judicial. S’exculpa els responsables, no siga que hagen de reconéixer que no tot ho fan a la perfecció i, de rebot, isquen escaldats en les properes eleccions.

D’això ja fa unes hores. Però la web de Canal 9, a l’apartat de notícies, encara no diu ni mu. Ni tan sols per posar un dels seus titulars de l’estil "el govern valencià tot ho fa de categoria". Res. Silenci absolut.

Els titulars de la web parlen de baixada de temperatures i neu, accidents de trànsit, com n’està de contrariat el consell amb la llei que siga que ha presentat hui el govern de Zapatero, millores al transport públic i la desaparició de la mare de déu del Lledó a la Basílica de Castelló.

De l’arxiu del cas del metro, ni paraula. Potser és que aquesta vegada els ha fet tanta vergonya manipular el tema que han preferit callar. Perquè si pensen que per no dir res a la gent se li oblidarà que van morir quaranta-tres persones per la desídia absoluta i la manca d’inversions de l’administració valenciana, van apanyats.

Autobusos nous a Barcelona?

1

Sóc una ferma defensora i usuària habitual del transport públic. I em rebenta que cada quatre anys, just abans de les eleccions, ens vulguen fer creure que han fet molt i encara faran més per millorar-lo i modernitzar-lo.

Aquesta foto (mig desenfocada i amb molts de reflexos, però el meu mòbil no dóna per a més) és de hui mateix. És un cartell dins d’un autobús de la línia 14, que avisa que viatjar sense bitllet es multarà amb… 5.000 pessetes!!!

Si no recorde malament, fa més de cinc anys que paguem en euros. I encara ens voldran fer creure que tots els autobusos de Barcelona són acabats d’estrenar. Tant els costaria canviar el cartell, encara que només siga per dissimular?

Catàleg de bons propòsits (2)

1

Segon propòsit de bona nena: diré l’hora amablement quan me la demanen.

Fa un moment n’he tingut ocasió. Uns xiquets a la rambla de Poble Nou m’han dit, cridant des del banc on eren asseguts: "Disculpe, señora, ¿nos puede decir la hora?" De vosté, tractant-me de senyora i en castellà. Anem bé.

I jo he respost: "Són tres quarts d’onze".

I han contestat: "¿Lo qué?"

Literalment. Encara gràcies que no han dit "¿lo cualo?", supose. Els ho he repetit, i se’ls veia a la cara que era com si els parlara en hongarés. Però calen més hores de castellà a l’escola, clar, no siga que acaben sent incultes i monolingües.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Tractes de favor per a la Universidad Católica de València

0

El govern valencià acaba d’aprovar, en plenes Falles (i això és un agravant considerable, és com fer-ho la vespra de nadal o una cosa així: esperant que ningú es mire els diaris al dia següent), que la Universidad Católica San Vicente Ferrer de València puga impartir medicina, odontologia, fisioteràpia i podologia.

Totes són titulacions amb una demanda alta, si fem cas a la nota de tall que han tingut els últims anys. És a dir: tenen el negoci assegurat, perquè clientela no els en faltarà. I ja se sap que moltes famílies s’estimaran més pagar que enviar els fills a comarques més llunyanes.

El tracte de favor, però, no és només per donar titulacions que bé podrien fer-se a les universitats públiques, si és que realment fan falta i hi haguera voluntat política. El més greu del cas és que l’adjudicació sense no sé quins estudis i valoracions previs (més informació ací i ací) vulnera la llei de coordinació d’universitats de la mateixa Generalitat valenciana.

És a dir: fa tota la pinta de què han decidit aprovar-ho a corre-cuita i d’amagat, no siga que la iniciativa els puga treure vots a les altres universitats o entre la població en general, i no siga que d’ací uns mesos ja no tinguen la possibilitat de fer-ho.

A veure si serà veritat que poden perdre les eleccions. Ai, ai, ai.

Catàleg de bons propòsits (1)

2

He decidit que ja és hora de fer alguna coseta bona en el dia a dia.

Primer propòsit de bona nena: donaré alguna moneda als músics del metro, sempre i quan canten en català.

(En vora quatre anys que porte a Barcelona, això encara no ha passat mai).

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Una nova definició de feminista

3

Passar uns dies a prop d’un hospital (i una vegada solucionat allò de les visites inoportunes) et dóna la possibilitat de conèixer gent que d’una altra manera potser no t’hagueres creuat mai de la vida.

En aquestes circumstàncies jo he conegut la R., una senyora de l’Eixample amb molt de caràcter, molta força, 63 anys i alguns comentaris magnífics. El millor, de fa uns dies, diu així:
"Jo és que encara que tingui l’edat que tinc, en el fons sóc una feminista, perquè sabeu què? A mi els homes em farten".

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Alacant és important? No pel que fa a transport públic

4

L’article de portada de hui del Diario Información és molt il·lustratiu: en quinze anys no s’ha incrementat gens la freqüència de trens que arriben o ixen d’Alacant. Gairebé no hi ha serveis de rodalies, els regionals es poden comptar amb els dits d’una mà i la connexió amb València és cada vegada pitjor (ara han eliminat Euromeds per posar trens més lents, els preus són caríssims -no baixen de 20 euros per trajecte- i fa anys que es van carregar el BonoCity).

Però el tren no és l’únic problema en el transport públic de la zona. Un exemple: per anar des de Mutxamel o Sant Joan, a la mateixa comarca de l’Alacantí, fins a la ciutat, només hi ha una línia d’autobús. La mitjana per recórrer els 13 km de punta a punta de la línia s’acosta a una hora, de vegades encara més. I no és una excepció. Molts pobles estan igual, o pitjor.

Amb tot això, resulta que el fet que a una família de tres persones, com la meua, tinguen tres cotxes, a Alacant no és un luxe, és una necessitat. Amb tot el que comporta de despesa econòmica personal, i d’efecte mediambiental global.

Diuen que les comarques del sud estan esdevenint ‘la Florida d’Europa’. Si ho diuen perquè, com als Estats Units, les famílies veuen quasi imprescindible comprar un cotxe als fills quan fan 18 anys, ja fa temps que hem arribat a aquest nivell.

PP: Pèls de Punta

4

Així és com anomenaré el PP a partir d’ara: els que em posen els pèls de punta.

I dec ser masoquista, però no he pogut evitar fer una repassada a la premsa espanyola aquest matí per llegir les cròniques de la manifestació d’ahir a Madrid. El primer que em sorprén, com a concepte, és com són de llestos. Apropiar-se del fet de manifestar-se amb pancartes i consignes (inclós el ‘luego diréis que somos cinco o seis’), cosa que la dreta ha criticat tota la vida, és un colp d’efecte brutal.

Però més enllà d’això, m’han cridat l’atenció alguns detalls que es veuen molt bé, per exemple, a la col·lecció de vídeos que ha preparat El Mundo (diari que no mire sovint, però que en dies com hui intente consultar, juntament amb La Razón).

En tenen un on pregunten a la gent de la manifestació per què complia pena De Juana. Un parell l’encerten. La resta diuen coses com:
– Por pedir champán francés y langostinos cuando había "atentaos".
– Por asesino.
– Por un libro que ha escrito.

I més enllà de les diverses consignes que demanen la dimissió de Zapatero i la convocatòria d’eleccions, es van dir més coses. I crec que és interessant saber-les, per tenir clar (per si no ho estava prou) quin cacao mental han aconseguit crear els mitjans propers al PP:
– No nos da la gana que suelten a De Juana (això és una raó ben argumentada, sí senyor)
– A por ETA, oeeeeee (amb la mateixa cançoneta que tan bé els va anar al mundial de futbol)
– 11M, ¿quién ha sido?
– España es una y no 51

I la que més m’ha agradat:
– "No somos fachas, somos españoles"

Com si fóra incompatible, tu.

Quants manifestants caben en un metre quadrat?

3

Passa sempre que hi ha una manifestació. I a mi no deixa de sorprendre’m la tranquil·litat amb què es diu quanta gent hi havia a algun lloc i com de dispars poden arribar a ser les xifres.

Per exemple, les concentracions de peperos d’ahir. Segons Las Provincias, 25.000 a València. No seré jo qui ho negue, però em sembla a mi que 25.000 persones davant de la delegació del govern de València no hi caben ni amuntonats en format muixeranga.

Busquem altres fonts. El País diu que, segons Rita, n’eren 20.000. I segons el Levante, a València hi havia entre 4.000 i 5.000 persones. Ostres tu, això és cinc vegades menys. Que no és que s’han descomptat al que se’n va anar a comprar-se una aigua mentre passaven llista, que és que de sobte han desaparegut 20.000 persones!

També és curiós el cas de Barcelona. Segons on ho mires, hi havien 400 persones o 3.000. Amb una xifra així algú es podria molestar en agafar una foto aèria i comptar-los un a un per treure’ns de dubtes.

Per a la desfilada feixista d’aquesta vesprada a Madrid, els càlculs ‘cientìfics’, que han mesurat la superfície del recorregut i han pensat que en algun moment pot haver-hi quatre persones per metre quadrat al llarg de tot el traçat, diuen que és materialment impossible arribar al milió de manifestants.

Què us jugueu que ens diran que n’hi han vora tres?

Als hospitals no s’hi va per rentar-se la consciència

1
Publicat el 9 de març de 2007

Supose que és una cosa social que tenim interioritzada: quan algú és a l’hospital, tothom se sent en l’obligació d’anar de visita. Potser a alguns malalts els hi agrada, però a la majoria els hi senta com una patada al fetge.

Una persona malalta i ingressada no té ganes d’explicar quaranta vegades al dia què té o què deixa de tindre, ni si li fa mal ací o allà. El que vol es tranquil·litat per poder reposar i recuperar-se. Evidentment, els ve de gust veure a aquelles quatre o cinc persones que s’estimen de veritat, a les que no han de donar explicacions si els han de fer fora, que saben respectar el que volen en cada moment.

Per a tota la resta, que a més solen ser els que tampoc han telefonat gaire tot i que la malaltia faça temps que està present, no els volen veure ni en pintura. Això inclou ex-companys de l’escola que fa anys que no veuen, companys de feina amb qui gairebé no tenen relació, coneguts d’aquells amb qui coincideixes una vegada l’any o veïnes dotores sense res més que fer per passar la vesprada i així tindre de què parlar al dia següent al forn o a la parada de la plaça.

Prou maldecaps tenen ja els pacients i acompanyants com per haver d’estar barallant-se a cada moment amb visites que, a més, no tenen ni la deferència d’avisar abans per saber si és un bon moment (fins i tot es presenten a l’hora de dinar els pacients o mentre passa visita el metge!). És trist haver d’arribar a demanar a l’hospital que no es faciliti al taulell d’informació el número d’habitació. Esperem, almenys, que siga efectiu.

I si alguna vegada us veieu temptats d’anar a visitar algú no massa proper, penseu-ho dues voltes abans d’anar. Als hospitals no s’hi va per rentar-se la consciència.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Taxis a Barcelona: servei públic?

2
Publicat el 3 de març de 2007

Ahir havia d’arribar a l’hospital clínic a les 15:30h. Des de Poblenou es necessita, si fa no fa, un quart d’hora llarg per arribar-hi en taxi. En previsió, vaig telefonar a una companyia a les 14:15 per encarregar un taxi per les 15:00h. En teoria, sobrava temps per tots els costats.

Però a les 15:05, en veure que no arribava el taxi que havia demanat vaig tornar a telefonar (el número és 93 308 34 34). I em diuen que no en tenen cap encara, que potser en 10 o 15 minuts en tindran algun disponible per la zona. Li explique a la senyora que és molt urgent, que no puc fer tard a l’hospital. Se’m posa borde i, en teoria, continua buscant-me un taxi.

Mentrestant, com que no me’n refiava, vaig telefonar a una altra companyia (Taxi Miramar) i els vaig demanar de quedar en espera al telèfon fins que em confirmaren si me n’enviaven un o no. Vaig tindre sort i n’hi havia un de lliure a prop. Pels pèls, però vaig aconseguir arribar a hora.

Però ací no s’acaba la història. Mentre anava dins el taxi em telefonen els de la primera companyia, indignats perquè havien sabut (es veu que s’informen entre ells) que havia trucat a una altra. I el to era mig d’amenaça: "la otra compañía tampoco te va a enviar otro taxi, porque esto no se hace, de llamar a dos compañías" (parlaven aquest castellà catalanitzat que sempre em sorprén). Li dic a la senyoreta que està equivocada, perquè de fet ja sóc dins un taxi de la segona companyia i em diu que això és 100% impossible, que segur que l’altra companyia no ha fet això. Li dic que el que ella diga, que potser és que m’ha enviat el taxi l’esperit sant, i li penge el telèfon.

Conclusió:
Supose que ara sóc a la llista negra de dues companyies. Però vaig fer el que vaig poder per arribar a hora a l’hospital, que era el més important en aquell moment. Segons m’han dit, això de les ‘llistes negres’ és més cert del que imaginem, i és possible que ara em facin encara menys cas que de costum en aquestes dues empreses de taxi. Però continuaré necessitant sovint un ‘servei públic’ de taxi, principalment, a més, per anar a l’hospital. En sabeu d’alguna de més fiable? Alguna que hagi d’evitar també? Qualsevol recomanació serà sincerament benvinguda.