Canvi de look

Feia temps que ho tenia en ment, i finalment i tot seguint la valentia de Registres Particulars, he trobat el moment per enfrontar-me a la plantilla en blanc i mirar d’entendre alguna cosa.

Els meus coneixements d’html són pràcticament nuls, però estic contenta perquè si més no he aconseguit canviar alguna cosa.

Probablement no serà el resultat definitiu (no m’acaba de convéncer, però no tinc esma per desfer tot el que he trastejat hui) i miraré de fer algun canvi més.

Qualsevol suggerència (i ajuda tècnica) serà ben rebuda.

Prohibit fumar al cotxe

A la ciutat de Bangor, a l’estat nord-americà de Maine, han prohibit fumar dins els cotxes si hi van passatgers menors de 18 anys per protegir la salut dels nens i joves. A d’altres indrets dels Estats Units ja no es pot fumar no només a espais públics (restaurants, centres comercials, universitats), sinó també a les cases. Quan es signa un contracte de lloguer, és una de les clàusules. En alguns llocs afecta també a pisos de compra i els altres propietaris et poden denunciar si no ho compleixes.

Algunes iniciatives van més enllà i volen prohibir que es puga fumar a menys de huit metres de les portes dels edificis. En alguns carrers estrets, això ho fa pràcticament impossible.

Alguns diran que és una barbaritat i que això interfereix en la llibertat personal i tot això. Però he de dir que, sent fumadora i havent viscut aquesta situació que et força a fumar només al carrer, a mi no em sembla tan malament.

Les conseqüències directes són obvies: fumes molt menys, només els que realment et venen de gust. I els disfrutes el doble. Però n’hi han més efectes: acabes fent amics entre els fumadors del teu carrer. I vist que socialitzar o simplement conéixer els veïns cada vegada sembla més complicat, resulta divertit i tot.

Vergonya de ser alcoiana

He viscut en tants llocs que m’és difícil dir d’on sóc. Però supose que allà on vas nàixer compta una miqueta. Tot i això, de vegades em fa vergonya. Hui, molt.

Ja fa unes setmanes, el president de l’associació de Sant Jordi va rebutjar que una xiqueta puga participar en el sorteig per fer de Sant Jordiet. Ara, a més, han expulsat son pare de la seua filà per gosar a presentar-la. I l’alcalde (del PP) argumenta que "una xiqueta de Sant Jordiet és com un home amb barba i bigot de fallera".

Per coincidències de la vida, conec els dos ‘representants públics’ personalment, i m’abstindré de dir la llista d’adjectius qualificatius que els podria aplicar ara mateix, i que creix tal i com escric. A ells i a la majoria de festers alcoians, que són del mateix pensar.

Sembla que l’argument últim de tots els defensors de la masculinitat de les festes de moros i cristians és que, en el fons, ‘a les dones els agrada així’.

És, fil pel randa, el mateix argument dels maltractadors crònics.

La declaració de béns patrimonials dels socialistes valencians

Després d’una gran propaganda, hui el PSPV-PSOE ha fet pública una declaració de béns patrimonials dels diputats a les Corts Valencianes d’aquest partit. El podeu trobar a la seua web, però només en versió en castellà (una dada més per tindre clar de quin pal va el Pla).

Més enllà de la curiositat de saber en quins bancs tenen comptes corrents els diputats i diputades i quedar-te amb les ganes de saber quina quantitat hi tenen estalviada, i de comprovar que en són molts els que tenen pis a ciutat i apartament a la platja (tampoc ens diuen el valor en la majoria dels casos), a mi els que em sobten són més aviat els que no tenen res.

Cinc de les declaracions no inclouen habitatge. Bé pot ser que visquen de lloguer, però què voleu què us diga, a mi aquestes coses em sonen a haver-ho posat tot a nom dels fills o de l’àvia pel que puga passar… Tant de bo m’enganye, però tant d’enrenou per tan poca cosa em posa la mosca al nas.

(Amb això no vull dir que no em semble bé aquesta pràctica, que crec que fins i tot hauria de ser obligatòria per tots els càrrecs públiques, i amb caràcter periòdic per comprovar com els hi van les inversions mentre manen).

iPhone!!!

Ja l’han fet públic. I és millor del que podiem imaginar.

Pantalla tàctil, telèfon, navegador, iPod-vídeo… Ai, quina meravella.

P.S.: Per si no queda clar, en vull un ja. I demà és el meu aniversari. Si no sabeu què regalar-me…

Actualització: no es comercialitzarà fins al juny als Estats Units, i a Europa a finals d’any. Però podeu dir que us agradaria regalar-me’l de tota manera i quedareu la mar de bé. Si en voleu una bona descripció, la trobareu ací.

Això de la tele per internet

Amb això de l’estrena de format de VilaWeb TV, segur que hi ha qui pensa que no és més que una anècdota o, com a molt, una cosa més que es suma a les webs i televisions convencionals. Però això de la televisió per internet és molt més.

Fa uns mesos em vaig comprar una tele nova. A banda de l’entrada de l’antena col·lectiva, té possibilitat de connectar-hi sis coses més. Encara em queda alguna entrada lliure, però ara per ara a la mateixa pantalla puc veure el reproductor de DVD, un vell vídeo VHS, una videoconsola, un disc dur extern on tinc més de 200 GB d’arxius de vídeo, i un ordenador.

Per a mi això de la tele per internet ja no és, doncs, una cosa a banda, sinó que en lloc de fer zapping amb els canals de la tele, el vaig fent a la xarxa si em ve de gust. He renunciat a instal·lar-me el satèl·lit, per exemple, perquè si vull veure les notícies de la CNN o la BBC només he d’anar a les webs corresponents, i triar veure el vídeo que m’interessa. I si vull coses més exòtiques, a wwiTV o Beeline puc triar entre centenars de canals de tot el món i de diverses temàtiques, com ara un de nord-americà que passa pel·lícules clàssiques nit i dia.

Ja sé que la qualitat d’imatge en streaming, ara per ara, no és com la de la televisió digital. Però esperem una mica a veure com resulten iniciatives com el projecte Venècia, o a què augmenten els amples de banda, i podreu desfer-vos de tots els decodificadors i milers de comandaments a distància. Amb només un i un ratolí, ho tindreu tot fet.

Pel que fa a les sèries de ficció, per exemple, no és cap secret que es poden descarregar amb algun dels programes de P2P, en l’idioma que es vol, amb o sense subtítols, també disponibles en diverses llengües. I així me les mire a l’hora que vull, les pare i les torne a posar en marxa, i si m’ho puc permetre, m’empasse tres o quatre episodis seguidets de The West Wing, Studio 60, Sugar Rush, Sex in the City o Lost (ho sé, tinc gustos eclèctics).

Les principals televisions nord-americanes en creació de ficció (ABC, NBC, HBO, Showtime…) ja han vist on és el futur. A més d’oferir els episodis de sèries en format per descarregar a través de l’itunes a un preu de rissa (comparat amb les quotes d’abonament de les teles digitals), ara ofereixen els episodis complets online. Llàstima que, pel moment, ho tinguen restringit a IPs del territori dels Estats Units (per això de poder vendre els drets a la resta de països).

Ja ho veureu, en uns mesos, això de la tele a la carta que fa tants anys que es preconitza serà ja de veritat. I per internet.

Orgullosa de New York University

Ja sé que sona molt ianqui, però estic molt orgullosa d’haver estat alumna de New York University. És una institució impressionant, liberal, amb una qualitat acadèmica altíssima i molt realista, amb aplicació directa i poca classe magistral (per a aquest tipus d’informació ja compten amb una biblioteca de set plantes que impressiona només veure’n el vestíbul, tota informatitzada i que es pot consultar online mentre eres part de l’alumnat).

Ara acabe de saber que, a més, NYU acaba de signar un conveni amb l’Institut Ramon Llull per crear el "Catalan Center" dins el Centre de Cultura Europea i Mediterrània. Ser-hi presents a la universitat de Washington Square significa estar al costat d’un centre d’estudis francòfons, un d’estudis sobre l’orient mitjà, una casa de la Xina, una d’Irlanda, un centre de cultura espanyola o un centre especialitzat en relacions comercials entre els Estats Units i el Japó. I això m’ompli de satisfacció.