Açò no és França (les dones no manem gens)

Els socialistes francesos acaben de triar Ségolène Royal com a candidata a la presidència de la república. Ací, les dones continuen(m) en un segon pla. No només cap partit ha presentat una dona com a candidata a la presidència de res, sinó que, tret d’alguna xicoteta excepció, segueixen ocupant la segona fila.

El parlament que s’ha constituït hui a Catalunya té un 35,5% de dones. Diuen alguns diaris que és més del que ha tingut mai.

Encara no s’han donat a conéixer els titulars de totes les conselleries, però ja sembla clar que la paritat que Montilla prometia en campanya quedarà com una més de les moltes promeses que no es compliran. I, a més, aquesta vegada -de nou- no hi haurà cap dona a les carteres realment importants.

Segons els rumors, economia, infrastructures, treball i indústria, comerç i consum, política territorial, governació, interior, medi ambient i habitatge, i encara alguna més, estaran en mans d’honorables senyors. Amb una mica de sort, pot haver-hi dones a benestar i família, salut o educació. També, potser, a justícia o cultura.

És a dir, en general, es perpetuen els estereotips. Les xiquetes que facen d’infermeres, mestres o assistents socials, que per a tallar el bacallà ja posarem als homes.

He buscat i rebuscat, sense trobar-les, dades detallades de l’abstenció electoral. No he trobat si va haver més dones que homes que no van votar, però vist el panorama, no m’estranyaria gens. Si total han de continuar manant ells, com pretenen que estiguem mínimament motivades?

Josep Cuní, ben emprenyat

Normalment no tinc ocasió de mirar els programes televisius del matí, però aquesta setmana he esmorzat cada dia mirant/escoltant el Josep Cuní a TV3. I m’ha sobtat el to i contingut d’una parrafada que ha soltat gairebé paraula per paraula cada dia:

"En uns dies es constituirà el nou tripartit, que ara vol dir-se govern d’entesa. Tot i que Convergència i Unió va guanyar àmpliament en vots i escons no podrà formar govern".

Això ho repeteix cada vegada que parla de la constitució del parlament, de la formació del proper govern o si ha de mencionar el nom de Montilla, que jo crec que se li atraganta.

Mai havia vist un periodista manifestar com n’està d’emprenyat de manera tan evident i reiterativa. Jo pensava que les estratègies dels líders d’opinió, al segle XXI, eren més subtils, però ja veig que estava equivocada.

Els meus mestres de llengua (VI)

L’últim any d’institut va ser determinant. La professora de COU era una persona sense massa ganes d’enfrontar-se a uns alumnes que, majoritàriament, continuaven amb allò de "per què ens obligueu a aprendre una llengua que no és la nostra". I si abans ho deien més o menys convençuts, ara tenien una motivació molt més gran: la nota de selectivitat.

No recorde el temari sencer, però en qualsevol cas no vam arribar més enllà de la meitat. Mig curs ens el vam passar en el tema "el nom de la llengua", que explicava les diverses "teories" que sustenten la denominació valencià o català.

Els meus companys, gairebé tots castellanoparlants, per ací no passaven. "Hombre, que tengamos que aprender valenciano, tira, pero que encima digan que es lo mismo que el catalán, eso ya es pasarse". Tal qual.

Amb aquest panorama, la veritat, vaig fer el que crec que era millor: deixar d’anar a aquella classe, llegir-me el temari pel meu compte i començar a llegir algunes novel·les, perquè fins aleshores les meues lectures (i n’eren moltes) només eren en castellà.

Durant tot l’ensenyament d’EGB, BUP i COU, els únics llibres que em van fer llegir en valencià van ser Diari d’un jove maniàtic (sense comentaris) i una versió "per a joves" de Tirant lo Blanch (després de superar l’oposició d’un grup de mares que no volien que els seus ‘xiquets’ de 17 anys – ja tots abonats al vídeoclub porno del poble – llegiren les escenes lèsbiques entre Carmesina i Plaerdemavida i que van intentar que la direcció del centre prohibira el text).

Aquell any vaig començar pel que tenia més a prop, a la bibilioteca municipal o a casa dels cosins: Ferran Torrent, Isabel-Clara Simó, les col·leccions de Bromera…

Al juny va arribar la temuda selectivitat. I encara vaig haver de donar gràcies als companys emprenyadors que no deixaven mai acabar el tema del nom de la llengua, perquè efectivament és el que van preguntar (no va ser cap sorpresa, feia anys que preguntaven el mateix a les proves) i me’l sabia de dalt a baix.

En uns mesos s’acabaria l’ensenyament secundari, començaria la universitat, canviaria de ciutat i encara tindria algunes anècdotes amb els mestres, la llengua i el voltant. Ja ho explicaré en el proper apunt del bloc, que serà l’últim d’aquesta sèrie.

Continuarà…

Els meus mestres de llengua (V)

A l’institut la cosa no va millorar gaire. Hi havia alguns professors bons de llengua, però jo vaig tindre mala sort amb els que em van tocar. A més, els professors miraven d’anar-se’n tan aviat com podien cap a les comarques centrals, on la feina es feia més agradable.

I és que les classes de valencià al BUP consistien, bàsicament, en un professor que mirava d’explicar alguna cosa mentre una trentena d’adolescents amb les hormones desbocades intentaven plantar cara amb l’argument que no necessitaven aquella assignatura per a res i que no entenien perquè l’havien de cursar.

De fet, tots els que podien (els que havien arribat feia poc des d’altres llocs) tractaven d’aconseguir una ‘excedència’ que els lliurava de fer la classe (i d’haver de fer els exàmens i tenir una nota que els baixava, evidentment, la puntuació global). I conec més d’un cas de gent que va acabar el COU a un internat de Múrcia o de Madrid per tal de no haver de fer valencià en la selectivitat.

Tot i això, l’arribada a l’institut va suposar una nova experiència. Al centre hi anàvem alumnes de tres poblacions, i els dels pobles del costat van resultar ser en bona part valencianoparlants. Fins i tot hi havia un professor de matemàtiques que feia les classes en valencià per als qui ho triaven, però jo no el vaig escollir mai perquè tenia fama de ser molt dur.

El nivell de llengua, però, no va augmentar massa. No hi havia manera d’avançar en el temari. L’exemple més aclaridor és el de tercer de BUP, quan havíem d’estudiar la història de la literatura catalana. A la meua classe no vam passar de les quatre grans cròniques.

Per cert, que ara l’institut en qüestió té una web. En castellà, és clar.

Ningú no farà més pels catalans?

Fa més de tres setmanes que la tanca publicitària que veig des de la finestra, que veig ara mateix, té la cara de Montilla i aquest lema. Somniava amb el dia que la taparien amb qualsevol altra cosa.

Ara ja se me’n fot. Tindré el Montilla a tot arreu i a totes hores. Durant quatre anys. (Bé, això dels quatre anys s’haurà de veure, ja ens trobarem com s’ho fan aquesta vegada per mantenir un mínim d’estabilitat o, el que és el mateix, com s’ho fan des de Madrid per carregar-se a Esquerra de nou).

Encara em costa de creure. Ja fa temps que m’havia ressignat a saber que els presidents del País Valencià no són dignes d’aquest càrrec. Ara ho faig extensiu a Catalunya. Dieu-me classista si voleu, però no entenc com una persona que no parla correctament la llengua del país on viu, que no ha tingut una preparació acadèmica adequada i que no és capaç de fer un discurs sense papers (fins i tot la compareixença de després de saber-se els resultats electorals la portava escrita!!!) puga ser president.

Algú m’ho pot explicar?

Els meus mestres de llengua (IV)

Abans de passar als anys d’institut, vull afegir un parell de consideracions sobre el centre on vaig acabar l’EGB. Jo hi vaig assistir entre setembre de 1984 i juny de 1990. Ara les coses són ben diferents.

Poc després de deixar aquella escola van introduir la línia en valencià, d’entrada només als cursos de pàrvuls, i ara els pares poden triar des del principi en quina llengua volen que estudien els seus fills durant tot l’ensenyament infantil i de primària.

Els primers anys, però, la demanda de castellà superava molt la de valencià, així que van haver de buscar incentius per anivellar la quantitat d’alumnes en les dues classes. Pel que sé, els de la línia en valencià tenien menjador gratuït o amb descomptes, i em sembla que també els hi donaven algun ajut per als llibres de text. Ara no sé si encara ho fan, i tampoc tinc notícies de si continuen tenint problemes per matricular alumnes en valencià.

Un altre detall que recorde és que durant els últims cursos hi va arribar un alumne nou, crec que de Vilanova i la Geltrú. De Catalunya en qualsevol cas. Tant ell mateix com la resta de gent tenien clar que allò que ell parlava s’assemblava, curiosament, al valencià, però que devia ser una altra cosa, perquè tenia paraules diferents, i un accent com de TV3.

Aleshores jo encara no sabia res ni de blaverisme ni de res que s’assemblés. Em caldria començar l’institut, que estava a tocar de l’escola (podeu veure la foto en l’apunt anterior) per començar a fer-me una idea de la pel·lícula.

Continuarà…

Els meus mestres de llengua (III)

D’Alacant ciutat vaig anar a parar a un dels pobles dels voltants, d’aquells en què la població autòctona sí que parla valencià, però en realitat són poquíssims, perquè son municipis que han multiplicat per deu els habitants en pocs anys per esdevenir el que es coneix com a ciutat dormitori. Vaig fer el que em quedava de l’EGB, des de quart, a la mateixa escola, que estava just a la porta de casa.

Les classes de llengua eren un o dos cops per setmana, no me’n recorde massa bé. El que sí que tinc clar és que ara ja sí que era l’única que la parlava. Hi havia alguns xiquets que tenien noms en valencià, però només perquè als pares els havia semblat progre posar-los Guillem o Xavi sense que això significara que a casa parlaven res més que castellà.

Els primers cursos en aquesta nova escola, a les hores de classe de llengua, la mestra sempre em feia llegir a mi en veu alta, perquè deia que així els altres podien escoltar les vocals obertes i les s sonores, que ella era incapaç de pronunciar.

Els últims cursos no va millorar gaire la cosa. Entre els meus companys la sensació era que el valencià era una maria, i hi prenien el mateix interés que a la classe d’ètica o de plàstica (és a dir, gairebé cap). Per cert, que ara que ho pense, a la classe d’ètica, que en teoria ens havia de formar en els nous ‘valors democràtics’, ens parlaven de l’avortament, l’eutanàsia, el divorci o les malalties de transmissió sexual, però de drets lingüístics mai no ens van dir ni una paraula…

Pel que fa al nivell de les classes de llengua, no sé si vam arribar a conjugar algun verb. Cada any tornàvem a començar amb la llista de colors i a aprendre a comptar. La creença general entre els que m’envoltaven era que, amb poques excepcions, el valencià era com el castellà però sense l’última lletra. No m’ho invente. Mai oblidaré un dia en què, un per un, havíem de dir els números. U, dos, tres… En arribar a la noia que havia de dir huit, amb tota la calma del món va dir ‘och’. I es va quedar tan ampla.

Continuarà…

Parèntesi

Han estat unes setmanes complicades. I no parle de la vida pública ni de la pantomima democràtica. Quan tens problemes que et toquen directament i de veritat, tot això dels tripartits i els pactes anti-natura perd tot l’interés, perquè te n’adones que realment no en té cap. Al cap i a la fi continuaran governant els mateixos. Els polítics, vull dir. I em sembla que tots, sense excepcions, són cada vegada més lluny de la vida real.

Han estat, i estaran, dies difícils. De pors, ràbia, descoratjament i noves forces. I també de decisions complicades. Però ens en sortirem, segur que sí. I crec que he fet el que havia de fer.

A partir d’ara, i després d’aquest parèntesi, espere poder continuar fent anotacions al bloc. De moment, crec, continuaré la sèrie que vaig deixar interrompuda sobre els meus mestres de llengua. Després, o mentrestant, ja veurem.